20.05.2015 - 06:00
Quan Convergència encara no havia fet el tomb cap a l’independentisme, Carles Puigdemont ja feia temps que hi empenyia. Compromès políticament des de ben jove, després de molts anys de fer de periodista en mitjans com El Punt i l’Agència Catalana de Notícies va ser candidat de CiU a l’ajuntament de Girona el 2007, però va haver de romandre a l’oposició. És batlle des del 2011, i encara les eleccions amb l’envit de ser reelegit i culminar un projecte que de bon començament va fixar en vuit anys. Sap prou bé que diumenge caldrà comptar també les paperetes del ‘partit del procés’.
—Hem de veure aquestes eleccions com una primera volta del 27-S?
—Estrictament no. Però el ciutadà català, que és intel·ligent, sap que, a més d’elegir un batlle o una batllessa, el seu vot serà llegit i inserit en un debat de país que tindrem d’ací a pocs mesos. L’elector és el primer conscient d’això. I estic convençut que molta gent l’endemà de les eleccions farà aquesta lectura. Conscients d’això, és cert que la gent votarà batlles i que votarà per canviar-los o donar-los confiança.
—El 24-M es comptaran vots dels partits per la independència i dels qui s’hi oposen. Si el resultat no és bo pot deixar tocat el procés, si més no anímicament?
—No tinc cap dubte que el ‘partit del procés’, per no dir-ne un altre nom, que aixopluga moltes sigles, guanyarà les eleccions. I és inqüestionable que la immensa majoria de batllies i d’ajuntaments del país seran en mans d’aquest partit del procés. Això no ofereix cap dubte. I ho haurem de viure com un dia de joia, de ratificació d’una aposta política del conjunt del país. Hi pot haver les anècdotes que es vulguin, però la lectura global que hem de fer és l’única possible, la d’analitzar quants batlles, quants regidors, quants municipis del conjunt de Catalunya té el ‘partit del procés’.
—En aquest ‘partit del procés’ hi encabiu CiU, ERC, la CUP, Solidaritat, Reagrupament….
—I en molts municipis hi ha gent independent, o de partits que formalment no fan costat al procés però que al seu municipi són dins de l’AMI… Cada plenari és sobirà, i cada plenari, per exemple, ratificarà la pertinença a l’AMI. Veurem les votacions, i la fotografia final dels municipis de Catalunya. Aquí qui mana és el municipi, i no el partit. I l’AMI ja ha demostrat que va més enllà de les costures típiques dels partits polítics.
—De manera que haurem de veure si l’AMI manté o augmenta el nombre de municipis adherits.
—Crec que és probable que els mantingui.
—Després del 27-S quin paper hauran de tenir, els ajuntaments?
—Seran els ajuntaments de la transició nacional, els que hauran d’aplicar el parlament i el govern sortits del 27-S. Seran l’estructura d’estat indispensable perquè el nou estat català pugui fer via.
—Hi pot haver ajuntaments tan importants com Barcelona que no segueixin els passos cap a la independència després del 27-S.
—El gruix del municipalisme serà de manera indiscutible al costat del govern de Catalunya.
—Les enquestes no us penalitzen, com sí que passa a Barcelona. I indiquen que hi ha dues terceres parts del plenari amb regidors independentistes. Quina interpretació en feu?
—L’actual plenari, quan ha hagut de votar, ja ha tingut unes majories semblants. Les enquestes no m’interessen per a la projecció de regidors, sinó per a les valoracions, de si la ciutat ha millorat… I coincideixen a dir que la ciutat ha millorat. La gent ha entès que CiU, malgrat les dificultats de minoria política i de crisi econòmica i social i un primer temps d’inexperiència, se n’ha sortit prou bé. Aquesta és la valoració que m’interessa; la projecció de regidors varia molt.
—El manteniment de la confiança, amb l’enquesta a la mà, es pot deure a això que dieu, però també a la claredat del missatge en favor de la independència.
—És que no me n’he amagat mai, ni a l’oposició ni quan he estat elegit batlle. I l’ajuntament s’hi ha manifestat a favor de manera inequívoca. I ho hem fet per fidelitat a allò que vol la majoria de la gent de Girona i perquè entenem que és bo per al país. Aquest ajuntament ha estat governat pràcticament vuit anys abans que nosaltres per un partit tradicionalment independentista, i no va fer mai cap gest ni la meitat de la meitat del que hem fet nosaltres. Per què se suposa que CiU no havia de ser tan compromesa amb el país com altres a qui se’ls suposa això d’entrada.
—Potser per uns altres casos. O per missatges que no han estat tan clars i contundents.
—Però de què servia la claredat en el missatge d’ERC quan governava en el tripartit a Girona? Servia de res? No. En el terreny nacional, em refereixo.
—També era un context social diferent pel que fa a l’independentisme, el d’aquells anys.
—No ho comparteixo. Perquè jo sempre he estat independentista, i m’hi he declarat obertament. El 2007, quan era a l’oposició, em presentava amb claredat sobre aquesta opció. Però no accepto que pel fet d’estar sota l’aixopluc d’un partit polític determinat no se’ns suposi allò que sí que es dóna per suposat en uns altres.
—Fa quatre anys que demanàveu confiança per governar vuit anys. Què us queda per fer a Girona?
—Menys de quatre anys de feina amb un equip nou i sense haver governat mai en tres dècades no donen per a gaire. Ja havíem planificat un període de vuit anys que partia de posar ordre a tot allò que teníem a la casa de la vila; hem hagut d’invertir molt de temps a planificar, perquè ens vam trobar amb zero projectes al calaix i fer projectes d’envergadura demana temps, diàleg, consens… Hem dut endavant moltes coses que s’han executat però ens en queden unes altres, que són plans estratègics, com el pla especial dels quatre rius i una sèquia; el pla especial de l’eixampla, el pla especial de les pedreres, el de la Devesa, el de Sant Narcís…
—És xocant que Avancem s’hagi unit a la candidatura de CiU a Girona.
—Això ha estat possible perquè a CiU ens han vist actuar, i per damunt dels apriorismes i les etiquetes han vist que les nostres polítiques van encarades a les persones i en particular a la ciutat de Girona. Som un govern que ha buscat el progrés de les persones. I hi ha molta gent a la ciutat de Girona que no és estrictament en les cotilles dels partits polítics que comparteix aquest model de ciutat que hem impulsat i decideix d’anar a sumar on uns altres grups disgreguen. Sumar és l’expressió dels temps moderns a Catalunya. I en l’improbable cas que tinguéssim majoria absoluta no seria una majoria absoluta de CiU. Ja seria matisada per Avancem, Reagrupament i gent independent.
—Demaneu un govern fort, però teniu clar que la majoria absoluta no és realista. Amb qui us veieu pactant?
—Nosaltres tenim vocació de governar sols. I crec que ha anat bé per a la ciutat, perquè el record de l’últim govern tripartit va ser el record d’un govern que potser va viure molt còmodament en termes d’aprovació dels projectes, perquè no havia de patir, però en termes de ciutat s’hi va veure un gran guirigall, un govern completament dividit que va aturar la ciutat. Nosaltres hem viscut més incòmodament, hem hagut de suar cada ple, que ha durat infinitat d’hores per a dur les propostes endavant. Hem viscut més incòmodament, però els resultats per a la ciutat han estat molt millors. Aquest és el nostre model.
—També pot passar que les altres forces s’uneixin per fer-vos-en fora.
—La temptació hi pot ser. Però seria un mal negoci per a la ciutat, un pas enrere que no ens podríem permetre. Seria recular en moltes de les coses que hem anat conquerint.
Carles Puigdemont, en vint preguntes
—Quin és el vostre defecte principal?
—Que estic permanentment insatisfet.
—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—De vegades, ser més pacient.
—Quin nom (de noi o de noia) preferiu?
—De noia m’agraden els que comencen per ‘Ma…’, com en el cas de les meves filles, Magalí i Maria, i de la meva muller, que es diu Mar. I de noi m’és indistint, però que tingui personalitat.
—Quin és el vostre artista preferit?
—Depèn del tipus d’art i del moment. Tinc moments deliciosos que els acompanyo de Torres Monsó, si es tracta d’art. Sóc molt eclèctic.
—Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—No en tinc.
—Quin personatge històric valoreu més?
—Winston Churchill ho pot ser, però també ho pot ser Anna Frank. Depèn del moment. Són persones que hagin contribuït a la millora de la humanitat.
—Quin lema teniu a la vida?
—En tinc un de molt cristià que és ‘estima els altres com a tu mateix’.
—Quines feines heu fet fora de la política?
—El periodisme. I durant els anys d’institut vaig ajudar a la pastisseria dels meus pares, d’aprenent.
—L’escola on porteu les filles és pública o privada?
—És pública.
—L’última vegada que heu fumat marihuana?
—N’he fumat poquíssima perquè no he estat mai fumador, i va ser als anys vuitanta.
—Amb quina llengua parleu als pares?
—En català.
—I a les filles?
—En català.
—Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—En publiquen algunes, però no hi dono importància.
—El millor batlle de la ciutat fins avui?
—Hauríem de remuntar-nos als batlles que van haver de lluitar en les pitjors condicions, i potser en trobarem algun que no va durar massa però que en circumstàncies molt adverses va saber fer front a grans dificultats. Segurament seria en períodes de guerra.
—La millor cosa que heu fet com a batlle de la ciutat?
—És molt íntima. Acompanyar persones que ho passen malament en el terreny personal i familiar. En situacions dramàtiques, donar-los aquest escalf, que és un servei que s’ha de fer i qui el rep ho agraeix moltíssim.
—I la pitjor cosa?
—És similar: haver d’acompanyar famílies que han tingut una tragèdia imminent i haver d’estar al seu costat en aquestes circumstàncies. Recordo especialment el cas d’una nena decapitada pel seu propi pare. Això colpeix, és inesborrable.
—Quan cobreu com a batlle?
—Només cobro les assistències als plens, i és inferior al portaveu del meu grup municipal. No recordo exactament quant, però és publicat a la web.
—Cobreu dietes?
—Les assistències als plenaris.
—Qui us ha fet políticament?
—Segurament la meva família i les circumstàncies del país. Tinc compromís polític des que tinc ús de raó, i per tradició familiar, per haver viscut molt intensament el debat de la transició, del franquisme tardà i del postfranquisme.
