19.05.2015 - 12:00
Com si fossin escrites pel mateix Homer, les lleis d’estrangeria i fronteres nacionals dibuixen un itinerari tortuós per a aquells que fugen de casa seva per trobar la seva pròpia Ítaca al nostre país. Són milers les persones que, any rere any, arriben a Europa buscant una vida millor, però la realitat amb la que es troben és molt diferent del que imaginaven.
Les grans tanques metàl·liques de Ceuta i Melilla, l’organització europea Frontex, els Centres d’Internament per Estrangers, agressions xenòfobes o asils denegats són algunes de les dificultats que es trobaran totes aquelles persones que vulguin accedir al territori europeu. No saben que, encara que el viatge per arribar a la península sigui tortuós, el seu major enemic seran els murs invisibles que alçarà la burocràcia espanyola i catalana per poder accedir a una vida digna.
L’origen del problema, la llei de base
El marc legal que regula la situació de les persones migrants és la Llei d’Estrangeria. Una de les entitats que coneix i treballa amb aquesta llei és SOS Racisme, una organització que vetlla pels drets i l’atenció de les persones immigrants. La portaveu de l’ONG, Alba Cuevas, qualifica la llei com “el punt de partida de la discriminació a casa nostra”. Tot i així, el principal problema de l’ordenament és la complexitat dels requeriments, que frena el compliment universal dels drets humans. “A la complexitat legal se li suma el gran desconeixement generalitzat que tenen els immigrants dels seus drets i dels processos burocràtics”, afirma Judit Moreno, advocada del departament d’estrangeria del bufet Beria Legal.
La burocràcia, racista
Segons Cuevas, el racisme de l’administració existeix perquè “demana més documents a les persones d’origen estranger que a les que no ho són. El dret a vot o la capacitat de poder accedir a prestacions socials són alguns dels drets manllevats als que es veuen molts immigrants en situació irregular. Segons la portaveu de SOS Racisme, és l’Estat qui ha de garantir la igualtat efectiva de drets, però quan això no passa “és molt greu”.
Un altre exemple és el cas de la sanitat. Des de l’abril del 2012, en solitari i a través d’un real decret, el Partit Popular imposava una reforma del sistema sanitari que impedia que les persones en situació irregular puguin tenir una cobertura sanitària universal. La Plataforma per una Atenció Sanitària a Catalunya (PASUCAT), una entitat que agrupa fins a 30 organitzacions del tercer sector, alerta que a Catalunya s’ha produït un “trencament del dret universal a tenir cobertura sanitària”. “Vam començar a detectar situacions de gran arbitrarietat en l’aplicació d’aquest reglament” asseguren des de l’entitat, que constaten que s’ha facturat “sistemàticament l’exclusió a l’atenció primària casos de menors i embarassades”.
L’asil, una política aplicada amb comptagotes
Un tipus molt específic d’immigrant és el refugiat, aquell que té fonamentats temors de patir una persecució individualitzada o generalitzada. Pascale Coissard, portaveu de la comissió catalana d’Ajut al Refugiat, afirma que les persones que arriben a Espanya es troben una acollida molt simbòlica, ja que els ajuts i les places d’asil són molt limitats. Parlant en xifres, només hi ha 28 places a tot Catalunya per acollir 786 persones, per tant, la gran majoria queda exclosa del dret a la residència. Un dret fonamental que concedeix un sostre durant sis mesos per recuperar-se a nivell psicològic i físic de la persecució i l’exili.
Les baixes xifres no són exclusives de Catalunya sinó que les compartim amb tot l’Estat espanyol. L’any passat van ser 5.000 persones les que van demanar l’asil a Espanya front les 60.000 peticions a França o les 200.000 a Alemanya. Aquesta significativa diferència és deguda a les grans dificultats que imposa l’Estat Espanyol per accedir al territori, a més de les ja esmentades polítiques restrictives un cop a l’interior. L’ACNUR calcula que, actualment, hi ha 51,2 milions de persones refugiades, la xifra més alta després de la Segona Guerra Mundial.
Catalunya, un poble d’emigrants
Pascale Coissard, d’origen francès, assegura que espera una major sensibilitat i empatia del poble català front als refugiats, perquè la nostra història està marcada precisament per això, l’exili de totes aquelles persones que van haver d’abandonar les seves famílies, amics, pàtria i llengua per poder sobreviure. “Si, amb les mateixes condicions de vida, se li donés a algú a escollir entre viure al seu país o a l’estranger, crec que ningú marxaria de la seva terra”, afirma.
“Una persona no pot ser il·legal, no hi ha situació de major exclusió”, sentencia Alba Cuevas. De fet, el dret fonamental de la mobilitat, recollit als Drets Humans, és el dret bàsic que s’està manllevant a les persones immigrants. “Tothom ha de poder decidir on vol viure”, reclama l’activista. Fins ara, les polítiques repressives de la Unió Europea li han servit per parar el cop, però, poc a poc, es van aixecant veus que demanen canviar el prisma de com ens mirem la immigració.
