19.05.2015 - 11:00
La sexualització de la societat és cada vegada major i està més acceptada. L’edat de les primeres relacions sexuals també s’ha avançat, en part com a conseqüència dels constants estímuls sexuals que reben els joves del conjunt de la societat. Però això no vol dir que el sexe hagi deixat de ser un tema tabú, especialment a edats primerenques.
Una sobreexposició perillosa
L’excés d’informació que reben els joves no va acompanyat d’una adequada formació en la sexualitat i molts catalans arriben a l’adolescència amb una concepció enganyosa i irreal del sexe. Acaben, en moltes ocasions, tenint dificultats a l’hora d’afrontar la sexualitat ja sigui per desconeixement, vergonya, sentiment de culpa…
I és que gaudir de la pròpia sexualitat, segons la psicòloga i sexòloga Lara Castro, és una idea que encara provoca por i que es sol associar negativament a llibertinatge, promiscuïtat i descontrol. Una bona mostra n’és el tracte insuficient que es dóna a moltes escoles a la vessant sexo-afectiva dels nens i joves, tot i existir desenes de recursos al respecte.
El paper de l’Administració
Els Departaments de Salut i Educació ho treballen conjuntament dins d’un programa de promoció de la salut. Albert Giménez i Massat, subdirector general de Promoció de la Salut, explica que la Generalitat pretén ajudar als joves a aprendre a cuidar-se i a relacionar-se: a primària es treballen els valors i es es dona èmfasi a l’autoestima i a secundària els professors tracten l’afectivitat i la sexualitat en sí. Totes aquestes línies a seguir, especificades en diverses guies per als docents, estan incloses al currículum escolar, però al final és cada centre i, en última instància, cada professor qui decideix què explicar als alumnes i com fer-ho.
Això provoca que en molts casos, ja sigui per falta de temps o implicació, l’educació sexual s’acabi limitant a la part preventiva d’aquesta, explicant com evitar la SIDA, l’embaràs i les infeccions de transmissió sexual (ITS). Es deixen de banda l’afectivitat, les emocions i el plaer.
Per suplir aquesta mancança i reforçar l’ensenyament, fa uns anys que professionals de la salut es desplacen a les escoles i instituts per tenir una consulta oberta amb els alumnes que ho desitgin. Aquesta mesura, però, topa amb la possibilitat que els joves es cohibeixin i, per tant, es sentin lluny del professional i els costi parlar-hi. Sembla que els esforços de la Generalitat no es veuen reflectits en la quotidianitat dels adolescents.
Una educació conjunta
Els professionals tenen clar que l’educació sexual i afectiva ha de ser col·laborativa. L’escola hi té un paper molt important però no ha de ser l’actor en solitari en l’aprenentatge dels nens i joves. La família és sovint clau, un diccionari obert les vint-i-quatre hores del dia per respondre els dubtes que facin falta i per donar suport al fill o filla en qualsevol aspecte sentimental. “A l’escola i a l’institut m’explicaven coses que ja sabia; tinc molta confiança amb la meva mare i el meu pare i tot el que he après ha vingut d’ells” diu l’Anna Aguilar, ex-estudiant del Liceu Francès de Barcelona.
En paral·lel a l’escola i a la família existeixen també els espais d’educació no formal: caus i esplais que treballen l’educació sexual a totes les edats. “Intentem fugir del model “póntelo, pónselo” i donar més pes a què és la sexualitat i com la manera de viure-la és diversa“ descriu Ona Lain, membre de l’Agrupament Escolta El Pi de Les Corts, de Barcelona.
En definitiva, aquí més educació és més seguretat, però el com és molt important: els joves han de poder arribar a desenvolupar una sexualitat sana gràcies a informació de qualitat. L’educació sexual i afectiva no resideix en la memorització de conceptes, i per poder sobrepassar aquesta vessant tècnica s’ha de realitzar un treball conjunt. Queda molta feina per fer, i escola, família, espais de lleure, professionals de la salut i també mitjans de comunicació haurien d’anar de la mà per oferir una educació sexual integrada en totes les etapes de la vida dels nens i joves. Una educació lliure d’estereotips i prejudicis, amb el respecte com a base.
