Jordi Sànchez: ‘Els moments més durs vindran després del 27-S’

L’ANC ja té president per als mesos més delicats i engrescadors del procés d’independència. Jordi Sànchez, que fins ara era adjunt al Síndic de Greuges i que va ser portaveu de la Crida fins a principi dels noranta, és el substitut de Carme Forcadell. Els quatre mesos fins al 27-S i, si guanya l’independentisme, l’obertura del procés de desconnexió posterior són els grans desafiaments que ha d’encarar la nova direcció de l’ANC, l’entitat sobiranista de referència. Sànchez diu que no vol reobrir el debat sobre la llista unitària, que cal intensificar la pedagogia sobre els avantatges socials de la independència i que no es pot descartar la suma de més forces polítiques en l’acord sobre el full de ruta. Accepta que els que vindran després del 27-S seran els moments més durs del conflicte amb l’estat espanyol i que ara ja comencem a notar-ne alguns símptomes.

—Alguns socis de l’ANC s’han queixat perquè dissabte no es va triar per a la presidència la persona més votada com s’havia fet fins ara. Què els podeu dir?
—D’entrada, vull expressar el respecte més absolut per l’opinió de tothom. No tan sols dels socis de l’entitat, sinó també dels que no ho són. Som en una societat en què tothom és lliure d’opinar i de pensar que la persona més votada ha de ser la presidenta. Però el mecanisme previst per l’ANC per elegir la presidència és el que s’ha complert. Els socis van tenir l’oportunitat d’escollir els membres del secretariat i aquestes setanta-cinc persones tenien l’opció de presentar-se pels quatre càrrecs orgànics de l’entitat. I, d’acord amb allò que els membres de la direcció consideressin més oportú, s’escollia el president i la resta de càrrecs. És cert que hi ha hagut un interès mediàtic entorn d’aquesta qüestió perquè era una situació que fins ara no s’havia vist. Però tots els mecanismes previstos van funcionar perfectament. Quan els socis van votar van poder llegir els currículums de tots els candidats i les hores que podien dedicar a l’entitat. Jo vull agrair a tots els que es van presentar que ho fessin.

—A banda el debat mediàtic, hi ha socis que van expressar molt malestar per la decisió perquè entenien que més enllà dels reglaments s’havia de respectar la voluntat majoritària dels socis.
—Insisteixo que és una opinió respectable. Però tampoc no crec que ara es puguin amplificar aquestes opinions en una entitat amb trenta-cinc mil socis. Van exercir el dret de vot més de set mil. Crec que els qui hagin pogut subscriure aquestes declaracions són molt importants com a individus, però numèricament és un debat sense recorregut. Penseu que tots els setanta-cinc membres del secretariat tenim molt clar que som un equip i que hem de dirigir l’Assemblea en un moment prou complex. Efectivament, hi ha quatre persones que assumim una representació de l’Assemblea, però no es tracta d’una organització jeràrquica com pot fer creure la figura del president.

—Si és una direcció col·legiada, assembleària, ja han tingut temps de debatre i acordar què cal fer d’ara endavant? Tan sols s’han reunit una vegada…
—Ho vaig dir dissabte pocs minuts després d’haver estat elegit pel secretariat. Aquest equip no és un punt i a part de l’ANC. És la continuïtat d’una línia i d’una trajectòria plena d’èxits. Amb documents com el full de ruta aprovat en una assemblea. Per tant, que ningú no esperi que aquest equip ni jo mateix —que em toca representar-ne la projecció pública— pretengui esmenar res. No hi ha res a esmenar del que s’ha decidit fins ara. Hi haurà continuïtat. No cal debatre què s’ha de fer. Cal fer el que ja s’ha debatut i aprovat. Si hi havia res que neguitejés el secretariat —i jo ho vaig posar damunt la taula— era la voluntat de no perdre més temps en discussions que ens penalitzaven. Va quedar molt clar que l’objectiu principal havia de ser ampliar les bases socials per garantir la majoria democràtica que faci imbatible el procés cap a la independència.

—També dieu que us estimeu més fer ‘pedagogia sobre els avantatges de la independència’ que no ‘agitació social’. Però la fórmula de l’èxit de l’ANC era precisament la capacitat de combinar aquests dos elements.

—Si he demostrat alguna habilitat política, ha estat la de l’agitació. Jo crec en la mobilització ciutadana i crec en l’agitació social i l’activisme. Diria que és una de les aportacions que puc fer a l’ANC. I estic totalment d’acord amb això què dieu. Justament l’ANC ha reeixit en la capacitat brutal de mobilització. No es tracta de disminuir aquesta mobilització. De cap manera! Però ningú no pot pretendre que la ciutadania es mantingui mobilitzada de manera permanent després de tant de temps. No és possible ni normal. És clar que hi ha d’haver agitació. N’hi haurà. Tenim la cita més important a tocar, que és l’Onze de Setembre. Hem de convertir la Meridiana en un gran exemple de nova mobilització històrica. Serà el símbol perquè el món vegi que una majoria social i política que vol entrar al parlament per fer un procés constituent cap a una desconnexió total i definitiva d’Espanya.

—Ara que parleu de la Meridiana. Què farà l’ANC si la junta electoral prohibeix aquesta convocatòria?
—S’ha creat una rumorologia que no s’ajusta a dret. La junta electoral no pot prohibir una mobilització perquè s’hagi començat la campanya electoral. El dret de manifestació és completament protegit per sobre d’opinions de la junta electoral. No hi ha marge perquè la junta electoral prohibeixi la manifestació de la Meridiana. La junta electoral hauria d’intervenir si algú volgués incidir el dia de les eleccions a la porta dels col·legis electorals. Perquè això sí que podria violentar la llibertat que tots els ciutadans tenim d’anar a votar.

—Algunes veus unionistes ja han amenaçat de demanar-ne la prohibició…

—Si algú vol fer creure que hi ha una base jurídica per a prohibir una manifestació l’Onze de Setembre perquè aquell dia comença la campanya electoral és un ignorant en lleis o és un feixista. El Tribunal Constitucional i moltes sentències de tribunals superiors i el Suprem han donat la raó a col·lectius que es volien manifestar en període electoral. Segons la doctrina consolidada, no es poden fer manifestacions a la porta d’un col·legi electoral. Repeteixo: qui digui el contrari és un ignorant o té una actitud antidemocràtica.

—Què penseu que han de fer els ajuntaments als quals s’ha ordenat de retirar estelades dels edificis o espais oficials?
—La reacció que hi ha hagut fins ara és la que tocava. La major part d’aquestes estelades no estaven afectades per les instruccions que donava la junta electoral, que feia una referència molt concreta sobre l’emplaçament de les banderes en espais oficials dels ajuntaments. Jurídicament, els ajuntaments tenen tot el dret de posar estelades on vulguin. Ens volen arrossegar una altra vegada a una guerra de banderes. Però l’estat té cada vegada menys capacitat d’impedir la voluntat democràtica de la gent. Es va demostrar el 9-N. No el van poder evitar. L’estat no ho pot tot. Quan hi ha una voluntat tan majoritària, l’estat no la pot impedir. Pot aturar una consulta vinculant. Fins i tot una consulta no vinculant però orientativa. Però no pot evitar que dos milions tres-cents mil ciutadans expressin de manera clara i simbòlica la seva voluntat sobre el futur polític del país en una urna. Més d’un milió vuit-cents mil ciutadans van dir que volien la independència.

—Que l’ANC no exigeixi una declaració unilateral d’independència a curt termini després del 27-S no és afluixar la pressió que cal fer als partits?
—Jo dic que s’ha de fer allò que s’ha previst. Quan es constitueixi el nou parlament, si hi ha la majoria independentista que volem, s’ha de fer una declaració d’obertura d’un procés constituent que desemboqui, després dels mesos previstos, en una desconnexió de la legalitat espanyola. Volia deixar clar que ningú no pot esperar que el dia 28 de setembre al matí pot haver-hi una Catalunya independent. Les coses són més complexes. Potser per la meva deriva de professor universitari, la simplificació em crea una certa urticària. Perquè la simplificació porta al desengany.

—Caldrà saber plantar cara.
—Quan vaig presentar la meva candidatura a la presidència de l’ANC dissabte a Cardona, vaig dir que d’aquí al 27-S tenim una feina immensa i complexa, però que la cosa més difícil serà allò que passarà a partir del 27-S a les nou del vespre quan comencem a saber els resultats. Haurem d’estar tots perfectament preparats per garantir que allò que es va acordar com a full de ruta entre CDC i ERC amb l’observació d’Òmnium i l’ANC es pugui portar a terme sense entrebancs. Aquell full de ruta i els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) deixen clar que la desconnexió es pot fer ordenadament si aquesta ha estat la voluntat democràtica dels catalans.

—Ni els fulls de ruta ni el CATN no amaguen que, si les coses es compliquen amb un estat espanyol en contra que dinamita qualsevol pas que es pugui fer, caldrà accelerar i declarar la independència unilateralment tan aviat com calgui.
—Quan jo vaig dir que ningú no s’imaginés una DUI l’endemà del 27-S, responia a la pregunta de si l’endemà de les eleccions Catalunya seria un estat independent. La situació que em presenteu, la comparteixo. L’obligació de tots plegats és tenir totes les hipòtesis damunt la taula i saber com actuar en cada cas.

—Ara vindran els mesos més durs del procés. Ja hi ha molts senyals que ho indiquen.
—Estic completament convençut que els moments més durs vindran després del 27-S i que ara ja els comencem a intuir de manera inequívoca. Però també és cert que si fem la feina ben feta, també viurem els moments més il·lusionadors que haurà viscut aquest país. Perquè acabarem concretant tot això que des del 2010 hem expressat al carrer. Quan deia que ara cal fer pedagogia potser tornava excessivament al meu perfil acadèmic. Però cal convèncer.

—Com es fa això?
—Si aconseguim que del milió i mig de ciutadans que s’han mobilitzat aquests últims anys o del milió vuit-cents mil que va votar independència el 9-N cadascú convenci una altra persona del seu entorn del barri, la feina o la família que la independència millorarà la seva condició de vida, ja ho tindrem guanyat. A Espanya els preocupa que la raó ens acompanya. Sí que és històrica, la nostra legitimitat. Però la legitimitat més gran que tenim avui és la de la raó. I Espanya no té capacitat de combatre-ho això. És cert que aquests mesos hi haurà problemes, que miraran de posar tots els entrebancs. Però és que parlem ni més ni menys que d’una desconnexió legal d’Espanya i d’un procés d’independència. En un entorn democràtic com és Europa, la voluntat majoritària expressada pacíficament és imbatible.

—També heu dit que el debat de la llista unitària és tancat i que l’ANC no el reobrirà. Però si algú s’ha guanyat el dret d’obrir debats en l’independentisme és l’Assemblea…
—Crec que en aquest moment la posició de l’ANC sobre la llista unitària ha d’estar orientat segons els acords amb els partits del mes de gener. A l’ANC no li pertoca d’obrir aquests debats. La responsabilitat del moment ens porta a cenyir-nos en allò que ens toca i en els acords presos. L’Assemblea és una suma de moltes sensibilitats i no ha d’obrir una altra vegada aquest debat. Recordem que aquest va ser un debat poc constructiu i molt desgastador. Si algú el vol obrir, que ho faci. I aleshores tothom qui vulgui en parlarà. Però l’ANC no ho farà. No ho podem fer sense risc de fer un acte d’una certa irresponsabilitat si no tenim una solució a tocar. Que ningú no esperi que l’ANC es comporti irresponsablement.

—Voleu que s’eixampli el suport dels partits al full de ruta acordat per CDC i ERC. Això vol dir rebaixar-ne el contingut perquè s’hi sumin ICV o Unió?
—No, en cap cas. No es tracta de rebaixar ni de modificar el full de ruta tal com és ara. En tot cas, sumar-hi sensibilitats. Quan algú s’incorpora en un acord, hi pot aportar matisos. Perquè en aquest procés dibuixem una realitat plural i enriquidora. Però no s’ha d’entendre com la rebaixa d’un horitzó determinat en el full de ruta. Moltes de les formacions polítiques que en aquest moment no han subscrit el full de ruta ho acabaran fent. Perquè són organitzacions polítiques d’una innegable voluntat democràtica, convençudes que la majoria social vol construir el nou estat. No se’n quedaran al marge perquè formen part d’aquesta realitat. Més enllà dels partits obertament espanyolistes, la resta de partits s’uniran al full de ruta o al procés constituent que s’obri després del 27-S.

—Tanmateix, de cara al 27-S la línia no ha de separar els demòcrates dels no demòcrates ni els partidaris del dret de decidir, sinó qui va a favor de la independència i qui no.
—Efectivament. Però caldrà veure la posició que cada partit acabarà tenint. Ara no podem anticipar quin acabarà sent el capteniment d’aquestes formacions polítiques el setembre. Això és donar coses per descomptades que jo no les hi vull donar.

—Però aquests partits ja han decidit que no són independentistes. Excepte Unió, que ho ha de decidir el 14 de juny… Voleu dir que canviaran d’opinió abans del 27-S?
—Hi insisteixo. Si hi ha res que hem pogut aprendre aquests darrers tres anys és que la realitat queda superada de manera totalment vertiginosa entre els actors polítics. Que aquests partits canviïn la seva orientació a favor de la independència depèn de la voluntat de la gent i de la capacitat de fer pressió de la societat. Cap d’aquests partits no voldrà restar al marge d’una majoria social que ja existeix. La nostra obligació és ampliar-la encara més.

—Dieu que l’ANC farà un tomb social. Fins ara, un valor de l’entitat era la transversalitat que permetia integrar activistes amb idees socials i econòmiques diferents. Com es podrà preservar aquest valor?
—Potser no m’he explicat bé, però no es tracta de defensar un programa econòmic i social com si això fos un partit polític. Es tracta d’explicar els avantatges socials de la independència. Cal explicar i fer entendre que, quan en aquest país una majoria ja consolidada vol la independència, la vol fonamentalment perquè és la manera de garantir el progrés de la gent que vivim a Catalunya. És molt difícil que Catalunya tiri endavant en una situació tan mancada d’inversions en infrastructures bàsiques. La situació actual ens impossibilita de créixer en inversió i en indústria. I aquest és un debat que té un lligam evident amb el debat per la independència. Quantes inversions ens han estat promeses des d’Espanya i no han arribat? Espanya ens ha maltractat.

—Voleu recuperar el discurs sobre el dèficit fiscal i el maltractament econòmic?

—La independència ens ha de garantir els recursos que fins ara no han arribat. Si parlem dels serveis públics que han quedat afectats per la crisi econòmica i les restriccions pressupostàries, també parlem d’una opinió compartida per gairebé tot l’arc parlamentari i ideològic. Això no és un programa d’esquerra ni d’extrema esquerra ni alternatiu ni res d’això. Cal dir que la sanitat pública és mal dotada perquè tenim un mal finançament de base. Després, i això no pertoca a l’Assemblea, cadascú dirà si considera que hi ha d’haver un model més públic, més mixt público-privat, amb una gestió directa o indirecta… En aquest debat l’ANC no hi ha de fer res. Però podem explicar que hem hagut de tancar determinats serveis de la salut pública i que hem hagut de reduir inversions en la millora dels centres assistencials perquè tenim un mal finançament històric. Hem de poder dir que l’estat té una relació fiscal injusta amb nosaltres respecte de l’esforç que fem els ciutadans de Catalunya.

—La independència com a garantia del benestar?
—Tot això té molt a veure amb la independència. I a partir d’aquí arribaríem a un altre tema que ha estat molt evident aquests últims dies. Aquestes sentències del Suprem, consolidades i que creen jurisprudència, contra la immersió són d’una gravetat absoluta. Si alguna cosa és segur que en aquest país ha reforçat la cohesió social, ha estat la immersió lingüística a l’escola. Que en aquest moment això es vulgui modificar, sabent que el català continua sent la llengua que està en una situació d’inestabilitat, i que ho facin uns senyors magistrats que quan vénen a treballar a Catalunya són incapaços d’entendre la nostra llengua… això és preocupant i greu. Cal una desconnexió ràpida.

—Ens hi juguem molt. Enhorabona, sort i encert.
—A la vostra disposició.