11.05.2015 - 10:45
Liz Castro, nord-americana catalanitzada i independentista, va quedar en primera posició de les votacions de les eleccions al secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Dissabte el nou secretariat escollirà el nou president de l’entitat, en substitució de Carme Forcadell, que ja no podia repetir per la limitació dels estatuts de l’entitat. Fins ara, el candidat més votat ha estat elegit president. Parlem amb Liz Castro per demanar-li una valoració del resultat i què pensa que passarà dissabte en l’elecció de la presidència. Preguntada per la possibilitat que la nova presidenta sigui ella, Castro diu: ‘Quantes vegades tenim l’oportunitat de treballar molt intensament per una cosa en què creiem molt?’
—Dissabte s’elegirà la nova presidència i els càrrecs orgànics de l’entitat. Fins ara ha estat presidenta la persona més votada, Carme Forcadell. Us toca a vós?
—Segons els reglaments de l’Assemblea, són els setanta-cinc membres del secretariat els qui han de triar els càrrecs orgànics, i això ho farem dissabte, dia 16, a Cardona. En els tres primers anys de vida, és cert que Forcadell ha estat la més votada i també la presidenta, però no necessàriament ha de ser així. Però podria ser. Senzillament, s’ha de votar. És una feina molt difícil, amb una responsabilitat tremenda. Però quantes vegades tenim l’oportunitat de treballar molt intensament per una cosa en què creiem molt?
—Com valoreu la feina feta fins ara per la presidenta sortint, Carme Forcadell?
—Crec que la Carme ha fet una feina excel·lent. Hem d’agrair-li tot el temps i l’esforç, la seva dedicació completa, i tot el que ha aconseguit, i que ens ha ajudat a tots a aconseguir, fins ara. Sempre m’ha agradat també que la Carme Forcadell continués essent la Carme. No ens coneixem gaire, va contribuir a un article a ‘What’s up with Catalonia?’ i ens hem vist només un parell de vegades, però sempre ha estat molt planera, molt propera, quan ens hem vist. Confio que continuarà treballant amb tots nosaltres.
—Com valoreu que una nord-americana catalanitzada hagi estat la més votada de la nova direcció de l’ANC?
—Moltes, moltes vegades, he rebut aquí més atenció de la que potser m’hauria correspost pel fet de ser nord-americana. Des de la primera vegada que vaig parlar català en públic a Catalunya –a la Universitat d’Estiu a Prada, l’any 1987– que ho he notat. Tenia 22 anys, havia fet una sola assignatura de català a UC Berkeley, i em vaig trobar essent entrevistada a la ràdio i a un diari pel sol fet de parlar català i no ser originàriament d’aquí. Crec que els catalans fa molts anys que porten la identitat amagada per un estat espanyol que els diu espanyols i que els presenta senzillament com a espanyols a la resta del món. Quan buscava alguna cosa al diari que tingués a veure amb Catalunya no posava mai ‘Catalunya’, sinó sempre Espanya. El fet que vingui una persona de fora que conegui més o menys a fons la societat d’aquí és com un petit reconeixement, i la gent ho agraeix.
—Us va sorprendre aquesta atenció?
—Sí. I no sóc només jo. Parla amb qualsevol estranger catalanoparlant i t’explicarà la reacció que rep només pel fet de parlar català. Et puc ben assegurar que no els nous angloparlants dels Estats Units no es troben pas així! Crec que els humans tenim una necessitat de ser reconeguts com som, no necessàriament de manera pública, en absolut, sinó per la gent que estimem, la gent del nostre voltant. Volem que ens vegin de veritat. I sistemàticament ens amaguen una part de qui som, és frustrant. Hi ha una escena de la pel·lícula ‘Shall We Dance?’ en què el personatge de la Susan Sarandon ho explica molt bé. Hi ha un agraïment profund perquè malauradament, durant molts anys, molta gent no tenia aquest reconeixement. Encara avui hi ha molta gent de fora que no sap què és Catalunya, i molta gent de l’estat que el silencia.
—A què més atribuïu el suport que heu rebut?
—Crec que hi ha una frustració latent amb la política, amb el poder, amb la corrupció. Hi ha molta història conflictiva entre diferents grups i partits, i el fet que jo no pertanyi a res d’això, que no sigui de cap bàndol, que no tingui ‘backstory’ política, dóna esperança a la gent que no tinc interessos preconcebuts. Que sóc més imparcial. Voldria fer dues observacions. Primer, no crec que tots els polítics siguin dolents ni corruptes. De fet, crec que divulgar aquesta idea és nociu, i que és una manera d’alienar interessadament els polítics amb la idea de que ‘tots són iguals’ quan justament necessitem el contrari, que la gent s’involucri i que digui la seva i que hi cregui i que hi treballi. I és indicador com la gent que ho diu no s’aparta personalment de la política, sinó tot el contrari. I segon, que tots tenim les nostres opinions i parcialitats, per no dir interessos. Si no, no seríem persones individuals. Crec que he estat clara amb les meves intencions: que Catalunya té dret d’esdevenir un estat independent, propi, amb poder de decisió sobre el seu propi futur.
—Fa temps que sou molt activa en la defensa de Catalunya al món i la gent us reconeix.
—Modestament he d’entendre que no només he estat la més votada pel fet de ser nord-americana. Fa 28 anys que aprenc sobre Catalunya i treballo perquè s’entengui millor a fora de les seves fronteres. M’agrada pensar que hi té molt a veure, amb els resultats de les eleccions. No sóc una ianqui despistada de pas per aquí, sinó una persona molt compromesa amb el futur d’aquest país. És cert que sóc nord-americana de soca-rel, com es diria aquí. Nascuda a Califòrnia, formada més aviat a la costa est, durant els anys convulsius dels 1970. De part de mare, la meva família és típicament americana, amb avantpassats anglesos, francesos, holandesos, escocesos, i més, alguns d’ells que van arribar al continent nord-americà ja al segle XVII. Els meus besavis de part de pare (per tant, el meu cognom) eren andalusos que, com molts, van haver de marxar de casa per cercar un futur millor, en el seu cas treballant a les plantacions de sucre de Hawaii a principi del segle passat. Però no hi havia cap lligam a Catalunya. Ara, jo sí que en tinc. Tinc passat, present i futur aquí. Hi he viscut i hi visc. El meu marit i els meus fills, i bona part dels meus cunyats i amics, són catalans.
—Els quatre mesos vinents són decisius per al futur del país. Què espereu que passi?
—Aquests quatre mesos són crucials. Vénen unes eleccions que poden decidir el nostre futur polític. Espero que puguem unir-nos prou per assolir aquest desafiament comú. Fins i tot una miqueta més.
—L’ANC tindrà un paper fonamental en la mobilització perquè el moviment independentista no perdi el lideratge social. Què creieu que caldrà fer?
—Crec que l’ANC és una expressió de la voluntat d’aconseguir la independència sense haver de triar entre partits o filosofies polítiques. En la futura República Catalana –o estat català, o Catalunya, o com en vulguis dir–, hi haurà gent d’esquerres i gent de dretes, i gent de centre, i gent que va canviant d’un parer a un altre i gent que defuig les etiquetes fàcils. Ha d’haver-hi espai per a tots els demòcrates, vegin com vegin el món. El meu pare és una de les persones més conservadores –de ‘dretes’ es diria aquí– que conec, i ma mare, una de les més progressistes –d’esquerres. I tots dos són persones honestes, coherents i amb conviccions fortes. Tinc molt de respecte per tots dos, encara que no estigui d’acord amb totes les seves posicions polítiques. Ha d’haver-hi espai per a tots dos corrents de pensament, i tots els altres que són menys fàcils de categoritzar.
—Quines són les prioritats de l’entitat?
—Seria molt precipitat d’explicar plans d’actuació en aquest moment —encara que en tingués, que no és el cas—, però espero que faci el que faci l’ANC, que ho faci intentant de tenir això en compte, i intentant de representar tothom qui vulgui la independència d’aquest país, i qui es comprometi a lluitar-hi de manera pacífica i democràtica.
