08.05.2015 - 04:47
Les nits electorals a la Gran Bretanya tenen un ritme cinematogràfic, impossible de superar. Comencen lentes, durant hores no passa res més que el comentari sobre les enquestes a peu de carrer, però quan s’acceleren agafen un ritme trepidant i les televisions salten de ciutat en ciutat. A tot arreu els candidats es posen a la vista del públic i el cap del recompte llegeix públicament el resultat, normalment enmig de grans crits.
Passaven pocs minuts de les tres de la matinada quan es van proclamar els primers resultats escocesos, a Stornoway. A l’empostissat hi havia tots els candidats, entre els quals es destacava un pintoresc conservador, decorat amb una poc discreta corbata amb la bandera britànica. La lectura es feia en gaèlic i en anglès. Quatre mil vots per als laboristes, tradicionals guanyadors d’aquest escó. Cordials aplaudiments. Vuit mil vots per als independentistes, el doble. Crits, molts crits i banderes. Començava una nit per a la història.
En aquell mateix moment la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, arribava a l’Emirates Stadium de Glasgow, on es feia el recompte dels set escons de la ciutat. Mentre pujava les escales cap a la sala de recomptes el rumor creixia i creixia: semblava que els laboristes els havien perduts tots set a mans dels independentistes. ‘Si els laboristes perden tot Glasgow vol dir que han perdut tot Escòcia’, es va sentir que comentava clarament un acompanyant, amb somriure d’orella a orella. I efectivament així fou. Per a entendre la dimensió del canvi polític n’hi ha prou de dir que ningú, ni els experts que sortien a la televisió, no sabia aclarir quina havia estat la darrera vegada que Glasgow no havia enviat a Westminster almenys un parell de diputats laboristes. ‘Abans de la Gran Guerra, segur’, era el màxim que s’arribava a especular. I de la Gran Guerra, ara en fa cent anys.
A l’emissió escocesa de la BBC el representant dels laboristes feia aquella cara de demanar-se qui havia tingut la idea d’enviar-lo allí. Arran de les preguntes, incisives, del presentador només va arribar a dir que encara era molt d’hora i que vés a saber si el resultat de l’enquesta, que havia pronosticat que l’SNP ho guanyaria tot tret d’un escó, acabaria essent veritat.
—Creieu que pot haver-hi cap diputat laborista d’ací a unes hores?
—Crec que en tenim alguna possibilitat. Poques, però alguna.
—On diríeu que és més fàcil que guanyeu?
I el representant dels laboristes va dir Paisley. Just en el moment en què les càmeres connectaven amb Paisley, capital del Renfrewshire, a les terres baixes. 17.000 vots per als laboristes… i 23.000 per a l’SNP. Més crits i banderes, aquesta volta per a encoratjar, a més, la que serà la diputada més jove del parlament britànic des del 1667: Mhairi Black, una estudiant de vint anys que ha causat una autèntica sensació durant la campanya. Black ha guanyat 33 punts per als independentistes escocesos, en comparació amb cinc anys enrere. Un bany de vots que a partir d’aquell moment es va anar repetint poble rere poble i ciutat rere ciutat.
Una hora més tard era evident que la victòria dels independentistes escocesos no tenia comparació amb res que s’hagués vist abans. Totes les Escòcies havien decidit de votar independentista. Les terres altes i les baixes, els reductes del gaèlic a les illes i les terres de frontera amb Anglaterra, tradicionalment amables amb el veí del sud. Només la circumscripció de les illes Orkland i Shetland, més noruegues que no escoceses en realitat, fugia de la realitat general i adjudicava un escó als liberal-demòcrates. Vuit mesos després de perdre el referèndum d’independència, el poble escocès enviava a Londres un missatge impossible de passar per alt. Poc important en termes concrets, però enorme en termes polítics. L’any vinent hi ha eleccions escocesos i anit ningú no dubtava que en el manifest electoral hi constaria la demanda d’un altre referèndum d’independència, tot i que la primera ministra es va afanyar a dir: ‘Ara per ara, no és en els nostres plans.’
A Londres la delegació escocesa impressionarà, sens dubte. Però políticament tindrà poc marge de maniobra. Perquè, amb sorpresa de tothom, els conservadors s’han imposat còmodament als laboristes i això deixa l’SNP sense espai per a influir en el dia a dia del parlament.
Totes les enquestes parlaven d’un empat entre conservadors i laboristes que a l’hora de la veritat s’ha desfet. Molt segurament els conservadors trobaran en diputats de partits menors la manera de sumar els pocs vots externs que necessitaran per a poder governar. Però, passe què passe ara, la veritat és que els cinc anys vinents seran d’una intensitat impensable. A la Gran Bretanya hi haurà un referèndum sobre l’eixida de la Unió Europea, tal com ha promès Cameron. I sembla probable que a Escòcia n’hi haurà un altre per a eixir del Regne Unit.
Dit això, la pregunta que tothom s’ha fet és què hauria passat si hi hagués hagut un resultat com aquest al referèndum del setembre. I la resposta és senzilla: Escòcia ara ja negociaria formalment la independència amb el Regne Unit i amb la Unió Europea. Encara sense tenir totes les dades, l’estimació és que el vot independentista superarà de llarg el 55% del total, deu punts més, pel cap baix, del resultat del sí al referèndum. Com interpretar aquest fet, a què atribuir aquesta diferència, és el gran debat que s’obre pas ara a Escòcia i al conjunt del Regne (encara) Unit.
