05.05.2015 - 21:19
“Putus morus” ha dit un dels amics del meu fill. I, com sempre que sento a dir això a un nen, he pensat, entre altres coses, quina pena, i que això ho diu perquè ho ha sentit dir a casa seva. I he recordat les moltes vegades, ahir mateix per exemple, que els explico als meus fills i als seus amics més pròxims, això de “moros”, fent una mica d’història que redueixo a dos episodis:
La “invasió” de centenars d’anys (parlem de les coses que encara queden culturalment de la seva presència, de perquè se’n té tanta mala visió i en canvi estem orgullosos i encantats d’haver estat visitats per grecs, romans, fenicis…). I dic, a aquells els deien “moros”, i la paraula té connotacions negatives, despectives, perquè la idea que va quedar és que van venir a destrossar-nos, perquè eren heretges, no cristians, o sigui els consideraven dolents.
L’altre episodi és “los moros que trajo Franco” com cantàvem amb el Quico Pi de la Serra, i que aquí al poble, he descobert recentment, van deixar un record claríssim i concret, com a molts altres llocs, aquests sí que venien a destrossar, assassinar i aniquilar seguint les ordres del futur “caudillo”, i a aquests els vam odiar molt.
I després parlem, en canvi, de ser marroquí o magribí, dels seus companys Adnan, Mohamed, Malak, de les meves amigues la Naïma i les Saïdes… I dic: us imagineu anar a un lloc on no us entén ningú i vosaltres no enteneu a ningú? Parlem de la mare d’una seva amigueta que és filla de marroquí (i això els sorprèn perquè ni ho sabien) i de petita va passar-ho molt malament perquè els companys deien “putus morus” i no volien jugar amb ella.
“Putus morus” ha dit l’amiguet del meu fill mentre l’abraçava. I m’he entristit més, recordant com fa un parell de mesos em vaig enrabiar molt amb un dels treballadors del club veient com foragitava de mala manera uns nois jovenets que corrien per les instal·lacions sense ser jugadors ni socis del club. Club amb camp municipal i portes obertes. Merda d’elitisme vaig pensar. Jo aquí dins com si fos qui sap què, i a ells tres, que haurien de poder estar jugant amb la pilota, que podrien ser els fills de la meva amiga Saïda o de la Djamila, els fan fora a cosses… Vaig dir “són nens!”. Però no em van fer cas, l’ encarregat va murmurar, “aquests ja sabem a què vénen”.
“Putus morus” ha dit amb fatxenderia i ràbia l’amic del meu fill mentre l’abraçava per consolar-lo. I he recordat la Saïda, la Lobna i la Rabia, que sempre m’escolten tan atentes i agraïdes, que només es tenen a elles i als seus fills, i que quan mirem aquell diccionari amb dibuixets de verdures per aprendre’n el nom i surt el “blat de moro” i la “figa de moro”, els dic que això no és despectiu, que potser si ho coneixem es perquè els àrabs ens ho van portar fa molts anys, com tantes altres coses. I les escolto, i m’escolten i les faig parlar, i ens apreciem, i quan em regalen un gest de confiança, com mostrar-se’m sense mocador o convidar-me a berenar o a celebrar un naixement, les sento més a prop meu que tantes altres persones, persones de les altres, de les que són d’aquí de tota la vida.
“Putus morus” ha dit l’ amic, una sola vegada, fent rotllana amb els altres companys que escoltaven i consolaven el meu fill mentre jo intentava reaccionar. Perquè jo també els he vist amb el seu posat provocador i despectiu, amb la seva roba d’adolescent indignat (no d’adolescent “pijo”), d’adolescent enfadat, d’adolescent rebutjat. D’adolescent que no és del club perquè aquí al club som diferents.
Jo no ho he vist, però sí que els he vist abans al bar, comprant-se un xupa-xup un i el sidral l’altre, amb fatxenderia, desafiant la noia del bar, la meva amiga, amb qui estàvem comentant la jugada, doncs deu haver estat just després de comprar-se els dolços que tots tres han increpat, agafat, acorralat i pegat el meu fill. Enmig de l’entrenament, quan el míster els ha enviat a beure aigua per descansar una mica.
Jo no ho he vist però sembla que molta gent sí que ho ha vist. Un d’ells el míster, que com a bon mosso d’esquadra que és en la seva altra professió, de seguida ho ha sabut solucionar, quan els companys del meu fill l’han anat a cridar. Tots tres li passaven un pam al meu fill.
Després algú fins i tot m’ha dit “no t’ho he dit per no espantar-te”. Home, jo era allà. A dos metres. M’hagués agradat saber-ho i poder sortir a fer costat al meu fill. Doncs no, ni ho he vist ni m’han dit res, jo “bla, bla, bla” amb la meva amiga, ella treballant i jo conversant-hi, al bar del club.
Han continuat entrenant després de fer fora del club els tres nois. Ni un comentari ni mig.
A l’hora d’acabar l’entrenament he anat a buscar el meu fill sense saber res encara, i ell era allà, xutava i parava penals, l’entrenador-mosso m’ha fet cinc cèntims des de lluny. Jo he vist el nen bé i no li he donat més importància, potser no ho he acabat d’entendre, potser el meu cervell no ho acabava de processar, potser la meva oïda ha estat més selectiva que mai, però veia el nen jugant normal i no veia sang ni res.
Això sí, quan s’ha acabat l’entrenament el meu fill se m’ha acostat i talment com el Guille, germanet de la Mafalda, que espera que vingui la mare per plorar, s’ha desfet i s’ha posat a plorar. I llavors han anat venint els altres companys que no entrenaven amb ell però que havien vist alguna cosa o havien sentit alguna cosa.
Llavors el “putus morus”.
I llavors m’he adonat que em feia una mica de por sortir fora del club on ens havien defensat tant bé. I si ens esperaven fora? Cap problema, un responsable ens ha acompanyat fins el cotxe amb aquelles paraules amables de: “ja els coneixem, ja ho sabem a què vénen, ara ho dic al de l’ajuntament, és que això no pot ser”…
I després… després m’ha sortit vomitar-vos això. Puta societat aquesta en què vivim.
El meu fill està bé, només una mica contusionat. Jo també.
Ara he recordat, i li he explicat al meu fill, que quan jo tenia la seva edat, ens va passar un episodi similar. Érem quatre bons amics de 12 o 13 anys els que vam ser insultats acorralats i agredits, al Guinardó, prop de la nostra Escola, un dia de Sant Jordi que havíem baixat sols al centre de Barcelona. Era migdia i tornàvem a cole.
Un de nosaltres en va sortir prou malament. A les noies no ens van pegar i vam poder forcejar sense rebre i demanar ajuda. Un veí, pare d’uns companys d’Escola va venir a ajudar-nos. La policia ens va dir que ja sabia qui eren i que no farien res.
Era a principis dels 80 i mentre ens pegaven ens van dir: “putos catalanes” i “hablad en cristiano”.
