01.04.2015 - 10:41
Toni Aguilar, fundador de TDHF, va arribar a Barcelona procedent de Katmandú el 22 d’abril a última hora del dia. No havia tornat a la seva ciutat des de feia tretze anys. La seva família, amics i col·laboradors del projecte de la fundació esperaven il·lusionats aquesta trobada, que any rere any havia anat ajornant per un o altre motiu, però sempre per qüestions relacionades amb el projecte que va posar en marxa a Katmandú fa gairebé quinze anys: Kumary House.
Els responsables que en Toni s’instal·lés al Nepal van ser Vicenç Ferrer i la calor. En Toni se’n va anar a Anantapur disposat a oferir la seva ajuda i es va trobar amb un repte que li va capgirar la vida, ja que Vicenç Ferrer el va convèncer perquè posés en marxa el seu propi projecte. Jo crec que Ferrer degué intuir la tenacitat i la humanitat d’en Toni, el qual, després de reflexionar i patir la calor de l’Índia, va optar pel Nepal, més pobre i més al nord.
I es va instal·lar al barri 18 de Katmandú, un dels més pobres de la ciutat. Quan aquests dies he pogut parlar-hi, em recordava amb tristesa com era aquesta ciutat. “Els carrers estran construïts sense ordre ni concert. Els edificis no mantene cap tipus de distància reglamentària entre si, igual que els carrers, que no estan dissenyats pensant en les necessitats de la gent. Són vells i estan construïts amb materials de poca qualitat. I a sota hi ha fang”. És cert: recordo la impressió de ciutat desmanegada, com d’una provisionalitat que s’ha fet vella a base de persistir. “D’altra banda –em deia– “els nepalesos no viuen en cases, sinó en habitacions, de manera que un edifici suporta un pes molt superior a aquell per al qual va ser pensat”. Efectivament, quan ens van acompanyar a visitar algunes de les famílies del centre, anomenar cases aquells habitatges resultava un complet eufemisme: eren habitacions fosques, amb sostres baixos i poca o nul·la ventilació, i de les quals és impossible sortir ràpidament en cas d’urgència.
Per segui llegint l’article, feu clic aquí.
