‘Sense la societat civil empenyent, no seríem on som’

Carme Forcadell i Muriel Casals són dues vallesanes de referència -totes dues sabadellenques, una d’adopció i l’altra d’origen-, amb un paper molt destacat en el moment polític català, com a líders de les principals organitzacions de la societat civil que impulsen el procés cap a la independència, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. I en la seva intensa gira d’actes sobiranistes arreu del país, quasi s’han convertit en una parella de fet. Les dues remen cap a la independència i per a la trobada tranquil·la amb la revista-llibre Vallesos -que reflecteixen les fotos informals de Màrius Gómez- es van embarcar i tot al llac de l’emblemàtic Parc Catalunya de Sabadell, el pulmó verd de la ciutat, conquerit pels veïns amb els primers ajuntaments de la democràcia.

Us oferim un fragment de la conversa amb el director de Vallesos, Vicenç Relats:

—La nau independentista de la societat civil la comanden dues dones. És significatiu d’alguna cosa?
CF. Les dones sempre estem al capdavant d’associacions. Jo hi he estat durant molts anys i sempre hi he vist moltes dones al davant. El que passa és que ara estem en un moment de descrèdit de la política, en què sembla que les organitzacions socials que no són polítiques de la manera tradicional tenen molta importància, potser perquè tenen més credibilitat que els partits. I al capdavant hi ha dones, d’acord, però aquestes dones són voluntàries. Allà on hi ha dones al davant solen ser voluntàries, mentre que al capdavant dels partits, de les empreses i dels bancs continuen sent-hi els homes, que viuen d’això. Les dones, en canvi, sempre hem de compaginar la nostra vida professional amb el voluntarisme. Ha de canviar molt la societat, perquè el poder sigui equitatiu i la societat equitativa.
MC. En aquests moments la societat civil el que fa és estar donant suport a una activitat que és política, perquè el que està passant al nostre país és eminentment polític. I la paraula i la decisió final l’han de tenir els polítics. Per tant, fem una feina si vols “femenina” de suport…

—Com s’ha de fer perquè en el nou país la dona hi pesi més?
CF: Les dones s’hi han d’implicar. Si les dones no s’impliquen i es comprometen amb aquest país, no serà tan democràtic, just ni lliure com el volem. S’hi han d’implicar i hi ha d’haver un canvi en la concepció política, no és posar un pedaç.
MC. Hi ha d’haver un canvi en les dones, en els homes i en com ens mirem els uns als altres. En aquests moments les dones ja hem demostrat que professionalment podem  fer el mateix que fan els homes. Ara el que falta és que els homes també gosin fer el mateix que fan les dones. Això vol dir triar en algun moment no tenir tan èxit professional, econòmic o polític, perquè volen fer altres coses com és cuidar la família, anar a veure museus o passejar. Ja sé que alguns diran: pobres dones, han de triar! Però les dones tenim d’una manera bastant fàcil aquesta opció de poder triar. En canvi, que un home digui que prefereix no arribar a ser el director de l’empresa sinó que es conforma a estar al nivell tres o quatre per poder tenir més temps per llegir novel·les o per pintar, li costa més. Jo crec que el món canviarà quan els homes gosin ser menys competitius en el sentit convencional.
CF. L’ideal és treballar per un país sense discriminacions de cap mena: ni politiques, ni socials, ni econòmiques ni tampoc de gènere, en què la gent pugui triar lliurement què vol fer i que no se senti discriminada per raó de gènere, com passa ara. Les dones, pel fet de ser dones, cobren un 20% menys que els homes per la mateixa feina i això és horrorós. En el cas de l’Administració, on jo estic, això no passa, però al món de l’empresa, sí, i està demostrat.
MC. Però insisteixo que això és perquè les dones triem dedicar una part del temps a fer altres coses, en lloc de fer hores extres, que és el que et dóna la promoció. Sovint és per una qüestió de no tenir la mateixa disponibilitat. Els homes s’han d’atrevir a no voler ser sistemàticament el número 1 sinó a trobar-se bé sent el número 3 o fins i tot el dotze.
CF. Però és que les dones tampoc no poden triar si són el número 1 i això és el greu. Els homes poden triar no ser el número 1 per dedicar-se a la família, però les dones no poden triar no ser la número 1, pel fet de ser dona ja no ho poden ser.

—Els agradaria que la República Catalana tingués una dona cap d’estat?
CF. A mi sí. Bé, a mi m’agradaria que fos la persona més preparada…, però estaria bé perquè hi ha dones molt ben preparades. Seria un canvi important, eh?
MC. Per què no? Estaria molt bé.

—Potser podrien ser unes bones candidates…
CF. (Riu) Jo crec que de moment no va per aquí…
MC. No, em sembla que no va per aquí…

—Què vol dir que entitats civils hagin pres tan paper a la vida política? D’això en surt una nova manera de fer política més enllà dels partits?
CF. A l’Assemblea teníem clar que havíem de fer alguna cosa per accelerar el canvi polític. Tenim clar que si els ciutadans i ciutadanes d’aquest país no haguessin sortit al carrer l’11 de setembre del 2012, no seríem on som. Perquè en aquell moment l’horitzó era aconseguir un pacte fiscal amb l’Estat espanyol. A l’Assemblea vam dir que això s’havia d’acabar, perquè calia que ens comptéssim per saber quants volíem la independència, perquè havíem arribat ja a un canvi de paradigma. En vam ser conscients i vam forçar aquest canvi i vam passar d’un govern autonomista a un govern sobiranista. I si no haguéssim sortit al carrer, això no hauria passat. També cal dir que Mariano Rajoy va dir no al president Mas quan li va proposar el pacte fiscal i això ho va accelerar. Es van donar aquestes dues circumstàncies en un període molt curt de temps. Per aquests fets el president Mas va convocar eleccions i és veritat que hauria pogut no fer-ho… Però ha estat la societat civil qui ha empès els polítics i ha accelerat el procés. Si la societat civil no hagués estat empenyent, no seríem on som i n’hem de ser molt conscients i per tant hem de continuar empenyent el procés.
MC. Sí, aquestes són noves formes de fer política. És clar que som un país especial, no? Els nostres polítics no són polítics amb totes les característiques que tenen els polítics dels estats. Per tant, tenen unes limitacions molt grans. Ara la Carme parla de la reivindicació del pacte fiscal i una mica abans hi va haver la negociació de l’Estatut. La política catalana tradicional -la de l’últim període, però també tradicionalment- ha estat sempre de demanar una mica més de pes dins del conjunt espanyol. I aquests dos esdeveniments -el no al pacte fiscal i la sentència del Tribunal Constitucional posant fora de la llei una part important de l’Estatut- marquen el final d’aquesta relació o d’aquesta manera de fer política, de voler guanyar pes dins d’Espanya. I aquí passa un fet nou i és que el sobiranisme, l’independentisme, ja no és marginal  i excèntric, sinó que passa a ser el centre de la política catalana. El senyal més clar n’és que CDC, un partit moderat de les classes mitjanes catalanes, es fa sobiranista, sense problemes. Més aviat les bases l’han empès a aquest pas, perquè el procés ha estat de baix cap a dalt, tant a la societat com als partits.
CF. Aquest procés és radicalment democràtic perquè és de baix cap a dalt i, a més, perquè tenim clar que les elits econòmiques no en són favorables, ans al contrari, estan intentant aturar-lo. I tira endavant perquè ho volen les classes mitjanes i la gent treballadora. Això ho hem de tenir molt clar. És un procés radicalment participatiu i molt inclusiu. La força del procés és que compta amb tothom.
MC. Parlant d’elits econòmiques, penso amb els fundadors d’Òmnium, que eren uns empresaris rics que formaven part de l’elit intel·lectual i moral del país. I doncs, sí, potser un dels problemes de la història de Catalunya és que hi ha hagut un trencament entre el poder econòmic i el poder moral i intel·lectual. Que el progrés intel·lectual i polític no ha tingut el suport de les elits econòmiques o d’una part.
CF. De tota manera, el poder dels grans empresaris o dels grans banquers acaba sent relatiu, perquè en democràcia tenen el mateix poder que nosaltres, el comú dels ciutadans, perquè, com tots, tindran un vot el 27 de setembre, o sigui el mateix poder que qualsevol altre ciutadà. Una altra cosa és que de poder econòmic en tindran molt, però la seva força és la d’una persona, un vot. És veritat que determinades elits no ho volen, però si una majoria de ciutadans el 27 de setembre voten per la independència, hi haurà la independència, diguin el que diguin els bancs. Això és el que ha passat arreu del món. Els banquers sempre hi han estat una mica recelosos i després, quan s’ha produït el procés, hi han donat suport.
MC. Si els seus clients ho volen, no s’hi podran negar. Una vegada s’imposa el canvi, el progrés, ja tothom s’hi suma. És de progrés que hi ha la paraula progressista i a vegades cal vèncer determinades resistències…

—El procés arriba prou als ciutadans procedents de la immigració de fora de l’estat?
CF. Ho coneixen poc, però quan se’ls explica ho entenen. Falta un treball d’anar més directament a parlar amb aquestes persones i és una feina que cal fer abans de les eleccions del 27 de setembre. Crec que, precisament, aquesta és la feina més important que ens falta per fer: anar a aquests col·lectius. I quan se’ls explica t’adones que no tenen cap prejudici, perquè són persones que han vingut aquí i estan absolutament predisposats a escoltar i poden votar perfectament a favor de la independència si els n’expliques els beneficis. Cal explicar-los-ho. A més, tenim l’handicap que aquestes persones no veuen mitjans de comunicació catalans i el missatge que els arriba és distorsionat, ple d’amenaces i de pors.
MC. El contacte personal ha de fer descobrir-nos mútuament l’oportunitat de fer un país que no serà ni ben bé com el somiàvem els vells catalans ni com se l’imaginen els nous catalans, sinó una combinació, una barreja. Als nous ciutadans se’ls ha de dir que han arribat a un país que està mig fet i que en part serà com ells el faran. Si això ho sabem explicar és engrescador. Cal explicar-los que nosaltres serem transformats perquè ells hi són i que els seus fills i néts seran diferents perquè ells han arribat aquí i no a Munic o a Lió, però els nostres fills i néts també seran transformats per la seva presència, perquè ens estem interrelacionant. Això és estimulant. Un senyor de Cornellà de procedència immigrada, deia a un jove català de naixement que era més català que ell perquè portava 35 anys aquí. I és això…
CF. Quan parlo amb nouvinguts i els ho explico, els dic que el dia D, quan serem independents, tots partirem de la mateixa línia de sortida, tots tindrem el passaport català el mateix dia. No hi haurà catalans més antics que d’altres, encara que uns hi siguem de més antic i d’altres arribats de fa dos anys. És un país que l’estrenarem tots el mateix dia i ell serà tan antic com jo o a la inversa, no hi haurà nouvinguts o ciutadans de tota la vida i això ens dóna una oportunitat enorme a uns i altres. Serà un país que neix el mateix dia per a tots els que hi vivim.

—Potser la gent s’activa quan és l’hora, però una certa sensació d’encallament del procés sí que hi és. La causa n’és el partidisme?
CF. Ara aquesta sensació ja no hi és tant. Després del 9N sí que hi va haver un moment que tothom -i tant l’ANC com Òmnium- esperàvem que els patits convoquessin les eleccions, aprofitant tota la força i l’empenta que venia de la consulta. Nosaltres vam treballar perquè les eleccions fossin a la primavera. Des de l’ANC havíem fet molta feina, confiàvem que llavors els partits es posarien d’acord i que quan ho fessin nosaltres tornaríem a sortir. Vam fer, doncs, com un pas enrere, però això no va funcionar, perquè els partits no es van posar d’acord. Això va causar certa decepció, però crec que ara ja està superat, perquè ara ja tenim la fita del 27 de setembre. I quan tenim fites ja ens posem a treballar.
MC. No vam aprofitar bé l’èxit del 9N. El 9 de novembre va ser un dia fantàstic, en què vam fer un gran acte de sobirania i vam fer una cosa molt important, que és respondre a la crida del nostre govern. Després del 9N, tots plegats ens vam fer un embolic. Perquè hi havia una proposta important del president de la Generalitat, que potser no vam escoltar prou ni saber matisar prou.

—O sigui, que, efectivament, el partidisme ho va encallar…
MC. Sí, el partidisme ho va encallar, però és que -és clar- als partits els necessitem.
CF. És que estem en una democràcia de partits polítics, la manera de governar és aquesta… I aquell bon moment no el van aprofitar…
MC. Però si no pensem en aquell momentum, sinó d’una manera més estructural, veurem que quan ha passat que el president de la Generalitat digui anem-hi i que el principal partit de l’oposició sigui un partit independentista? Si expliques això a un marcià et dirà que ja ho tenen, que ja està fet, oi? I que, a més, si algú vol ser anticapitalista i d’esquerra molt radical té la CUP… Que, per tant, aquest país té tots els espais polítics per fer-ho… Per tant, el momèntum no el vam aprofitar però tenim tota l’estructura.

—La unitat d’acció Mas-Junqueras es va recuperar el 14 de gener, en un acord sargit per l’ANC, Òmnium i l’AMI, però gaires felices no les va fer…
CF. Nosaltres allà vam fer com de notaris d’un pacte. Com a ANC sempre havíem dit -i crec que Òmnium també- que acceptaríem l’acord al qual arribessin els partits. Com a Assemblea sempre havíem defensat una candidatura unitària, però que abastés tot l’espectre polític, no només d’ERC i CDC, sinó de tothom, des de la CUP fins a Unió. Aquesta havia estat sempre la proposta de l’Assemblea. Ara bé, com que això no va poder ser, vam dir que acceptaríem l’acord al qual arribessin els partits. Van arribar a aquest pacte en dir que treballarien per les estructures d’Estat. I estem perquè aquest pacte es compleixi, però sempre vam dir que aquest full de ruta havia de ser més ampli.
MC. Nosaltres vam donar fe i vam fer una mica de catalitzadors de l’acord, perquè d’alguna manera érem unes veus del carrer que no entenia que el procés es malmetés per una no entesa dels nostres líders polítics. Uns líders elegits per fer això, tal com ho declaren obertament…
CF. Aquest pacte, però, ha de ser molt més ampli, que no ha de ser entre CiU i ERC sinó entre forces independentistes i aquí hi entren la CUP, els independentistes d’ICV, d’EUiA, els exPSC de MES i fins i tot els de Podemos. Entenem que hauria  d’organitzar tots aquells que volen la independència.
MC. D’alguna manera els actes celebrats en defensa del jutge Vidal (suspès pels poders judicials espanyols per haver redactat un projecte de Constitució catalana), de facto han estat actes independentistes unitaris, on hi havia partits i sindicats, perquè en tot l’espectre català hi ha un gruix sòlid que vol la independència.

—De tota manera, l’ANC ha dit que no descarta impulsar una llista des de la societat civil si els partits no es posen d’acord…
CF. Sí, però si hem d’arribar a això voldrà dir que anem fatal… Aquesta ha de ser una última instància. Des de l’ANC apostem perquè es tanqui el full de ruta i tots els partits que van a les eleccions del 27 de setembre tinguin clar un full de ruta comú i sàpiguen que han de fer fins el 27S i a partir de llavors.

—La llista és, doncs, una estratègia per collar els partits perquè s’entenguin?
CF. És la voluntat d’explicar-los que confiem en ells i que, si no ho fessin, nosaltres hauríem de fer una cosa que no volem fer, a la qual som contraris, que no ens agrada. I em sembla que els partits ja en són ben conscients.
MC. Hi ha també uns rituals en els processos i tothom ha de veure reconegut el seu paper, s’han de fer valer i respectar…

—Confesseu que hi patiu i que temeu haver de donar la raó a allò que deia l’Aznar, que abans es trencaria la unitat dels catalans que la d’Espanya?
CF. És que Aznar té raó. A la història de Catalunya això ha passat moltíssimes vegades. I Aznar diu això perquè sap perfectament que cada vegada que s’ha tensionat per aquest tema, els catalans hem acabat cedint, sempre. Menys ara.
MC. Menys ara, exactament. Perquè ens hem equivocat quan hem volgut excloure una part dels catalans. I aquest procés no ha d’excloure ningú, perquè un país s’ha de fer amb els banquers i amb els sindicalistes radicals, tots hi hem de ser. I quan l’any 36 es va fer la Catalunya revolucionària, excloent els capellans i els burgesos, va anar malament, i quan es va voler fer la Catalunya civilitzada i culta, només amb els noucentistes, tampoc.

—Una de les grans dificultats de les eleccions del 27S serà donar-los el caire plebiscitari sobre la independència, que els partits contraris els neguen. Com se’ls pot fer guanyar?
CF. Aquest caire li haurem de donar la gent, després de fer un full de ruta comú ben precís, de manera que tothom que vagi a votar sàpiga que vota. Cal que tots els partits independentistes aclareixin que si els voten a ells serà per fer això: per fer una declaració d’independència, l’obertura de negociacions, que s’obrirà un procés constituent… explicant amb claredat això als programes. Els ciutadans hem de saber ben clar que si votem uns partits votem independència i si no els voten, el que voten és continuar formant part de l’estat Espanyol. Nosaltres els ajudarem  explicitar-ho, però els partits independentistes que ho diguin molt clar.
MC. D’aquesta manera podrem comptar els vots i saber quans són els partidaris de la independència i quants els contraris.

—Abans del 27-S hi ha les eleccions municipals, en les quals l’ANC aposta per majories independentistes als ajuntaments. Quin paper tenen en el procés?
CF. Nosaltres apostem per majories independentistes, amb diferents compromisos concrets, perquè els ajuntaments hi tenen un paper mot important. Imagineu la diferència que hi ha entre tenir un alcalde Barcelona que està a favor de la independència i treballa perquè el 27S sigui un èxit o no tenir-lo. La diferència és cabdal. El paper dels ajuntaments és importantíssim, com es va veure el 1931 amb la proclamació de la República. En el cas actual, és evident que com més alcaldes i regidors i regidores independentistes hi hagi, més fàcil serà el 27S. Hem de deixar tota ambigüitat i des de l’ANC donarem suport a les candidatures independentistes i que firmin el compromís conforme el 27S ha de ser plebiscitari, que formaran part de l’Assemblea de Càrrecs Electes i de ser membres de l’Associació de Municipis per la Independència. Potser fins ara hem estat més ambigus, perquè també hi havia els que defensaven el dret a l’autodeterminació, però ara el suport ha de ser per opcions independentistes, siguin les que siguin.
MC. És veritat que als ajuntaments fa de més mal comptar qui és independentista i qui no, perquè hem d’admetre que no poden tenir un caràcter plebiscitari com les del Parlament. Però encara que a Òmnium som molt menys polititzats, des de la societat civil a nosaltres ens toca animar que als ajuntaments es votin persones que volen que el país faci aquest pas endavant. A vegades es diu que a la gent el que li preocupa és la pensió o el subsidi d’atur. I es tracta d’explicar que, si s’és partidari de l’Estat del Benestar, s’ha de ser partidari de l’Estat. Com es pot tenir Estat del Benestar si no és té Estat? I això des dels ajuntaments ja es pot veure. Hem de sortir d’un Estat que ens va a la contra.