Agustí Pons: ‘Nèstor Luján no ocupa el lloc que li pertoca en el cànon del periodisme català’

El periodista i escriptor Agustí Pons es va formar al costat de Nèstor Luján, al setmanari Destino. Un era un director experimentat i de tornada de moltes coses; l’altre, un jove afamat d’ofici, que va quedar marcat pel mestratge de Luján. Fins al punt de decidir-se a escriure’n la biografia, ‘Nèstor Luján. El periodisme liberal’ (Columna, 2004). Enguany, juntament amb Jordi Amat, publica ‘Nèstor Luján. La Barcelona dels tramvies i altres textos’ (Meteora, 2015), un volum que mostra la primera època periodística de Luján a Destino, sorprenentment crítica amb molts aspectes de la ciutat.

Aquell jove Luján, segons Pons ‘un periodista en formació irat’, va escriure articles molt crítics amb l’Ajuntament de Barcelona i amb empreses com la de tramvies, entre el 1946 i el 1951. Això ha portat els curadors de l’obra a considerar que aquests articles, dins la secció ‘Al cruzar la esquina’, van ser determinants per a formar una consciència crítica que va afavorir la vaga de tramvies del 1951.

Pons i Amat també hi han inclòs una selecció de necrològiques que Luján va escriure entre el 1950 i el 1980 (la de Josep M. Folch i Torres, Joan Esterlich, Jaume Vicens i Vives, Josep M. de Sagarra, Francesc Pujols, Carmen Amaya, Carles Soldevila, Margarida Xirgu, Josep Pla…). I un dietari parcialment inèdit que Nèstor Luján va escriure l’any 1947, animat per l’amic Josep Pla, que en aquells primers anys li fou una figura important.

El llibre apareix coincidint amb els vint anys de la mort de Luján, tot i que Agustí Pons reconeix que en fa cinc que havia d’haver sortit: ‘Aquest llibre havia d’haver sortit coincidint amb els quinze anys de la mort de Néstor Luján, en el si de les jornades que vam organitzar al Centre d’investigadors, en Jordi Amat i jo mateix. Però ens ha estat difícil de trobar editor i l’hem pogut publicar ara gràcies al suport de l’Ajuntament de Barcelona.’

—Quin problema té aquest llibre que li hagi costat tant de trobar editor?
—És un llibre en català però tots els textos que conté són en castellà, perquè són textos dels anys quaranta i cinquanta que Luján va publicar a Destino en castellà, i no podíem traduir-los, perquè no volíem trair l’esperit de l’època. L’ajuntament ha finançat l’edició, perquè la primera part del llibre conté una selecció d’articles sobre la ciutat, escrits per Nèstor Luján en la secció ‘Al cruzar la esquina’, del 1946 al 1951.

—Fa una dècada, el 2004, vós ja vau publicar la biografia del periodista Néstor Luján. Què us hi ha fet tornar? 
—Des que vaig escriure la biografia, continuo convençut que Nèstor Luján no ocupa el lloc que li pertoca en el cànon del periodisme català.

—La raó?
—Perquè va escriure molt (ell deia que més de 25.000 articles), i s’ha de destriar el gra de la palla. I després perquè és un personatge que no es va deixar encasellar. Va anar contracorrent: durant el franquisme era antifranquista, després no era d’esquerres i era un furibund anticomunista. Durant el franquisme era titllat de ‘liberal trasnochado’. I després es reprodueix aquesta visió, tot i que d’una altra manera: Montserrat Roig, que li va dedicar una entrevista, també ho va fer. Així, tenint-li un gran respecte, el deixaven marginat. Tots ens construïm un personatge i crec que en Nèstor no es va construir bé el seu. Assumia l’etiqueta de banal.

—Creieu que encara pesa més la visió d’un Luján ‘bon vivant’ que d’un Luján de gran saber humanista?
—Sí, en Nèstor tenia una aura de frivolitat i no feia res per trencar-la. Va ser un gran gourmet, però també va ser un periodista condemnat a set mesos de presó. Us en posaré un exemple. El gener del 1971 el Grup Democràtic de Periodistes (Josep M. Huertas, Josep Pernau, Josep M. Cadena…), que eren dotze o quinze, va aconseguir que es convoquessin eleccions a l’Associació de la Premsa de Barcelona, dirigida per Martínez Tomás, un crític de cine de La Vanguardia que s’adormia mirant les pel·lícules. Els del sindicat van anar a buscar en Nèstor perquè s’hi presentés. Sobre el Grup Democràtic de Periodistes, en Joaquim Roglan en va escriure un llibre. I què hi diu d’aquest episodi? Que el van anar a buscar i els va dir la frase cèlebre: ‘Accepto, però m’heu d’assegurar que perdrem.’ Res més, tot i que presentant-te pel Grup Democràtic de Periodistes et jugaves el tipus i ell ja era represaliat. Tant en Roglan com en Huertas Claveria i en Carles Geli en la seva història de Destino només frivolitzen sobre el personatge.

—Aquest llibre conté tres reivindicacions per a la figura del periodista Nèstor Luján. La primera, ja l’heu esmentada: reivindicar el lloc d’honor que ha d’ocupar en la història del periodisme a Catalunya. La segona, que els articles que va publicar al setmanari Destino, del 1946 al 1951, a la secció ‘Al cruzar la esquina’, van influir en la vaga dels tramvies del 1951…
—Sí, els articles seleccionats demostren que en Nèstor va ajudar a crear la consciència ciutadana perquè la vaga dels tramvies fos un èxit. Però fins ara això no se li havia reconegut. Per a elaborar l’únic llibre que hi ha sobre aquest episodi, el de Fèlix Fanés, no es va consultar la revista Destino. Hem d’esperar el llibre que va escriure Nèstor mateix, ‘El pont estret dels anys cinquanta’ (la Campana, 1995), perquè Nèstor expliqui que arran de la vaga dels tramvies, el criden i s’ha de presentar a una delegació del règim. L’hi va acompanyar l’editor Vergés. Diu exactament: ‘Destino i jo personalment érem responsables d’una campanya contra els tramvies. Convocat als locals d’informació on vaig ser degudament advertit, renyat, censurat…’ Ja veus que passa ben de pressa per sobre el tema, però això vol dir que el periodisme de denúncia urbana en la dictadura va començar d’una manera sistemàtica l’any 1946 amb Nèstor Luján. I, per tant, no va començar amb la llei de premsa del 1956. I amb tot això també hi ha una voluntat de resituar una sèrie d’episodis del periodisme a Catalunya.

—La tercera reivindicació, i tot lliga, és el Luján antifranquista.
—Aquesta és la reivindicació que vaig fer amb la biografia. Però amb una distinció: cal diferenciar la gent que l’any 1939 es creia el feixisme, i per creure-se’l l’havia de conèixer, com Masoliver, que hauria conegut el feixisme a Itàlia, i la gent que tenia una formació política republicana, com Josep Vergés, que havia estat a Anglaterra. Aquests eren demòcrates, però arran de la por pel que va passar aquí, s’aixoplugaren en el franquisme. Si no fem aquesta distinció no podem entendre la gent de Destino. A partir del 1939, el nucli dur de Destino no era feixista. Eren catalans moderats, que no volien exiliar-se. Vergés era un conservador molt britanitzat. No es creien Franco, el menyspreaven. Però en Nèstor anava més lluny, perquè no havia fet la guerra i el seu pare havia anat a la presó. En el dietari que reproduïm del 1947, rebenta Franco. Nèstor no és que fos catalanista, però va ser el primer que em va dir que això del catalanisme anava de debò. Ell tenia una família mig gallega mig castellana.

—Un exemple de com criticava Franco?
—Sí, un exemple. El fragment que segueix apareix a l’entrada del 23 de març del dietari del 1946, que diu: ‘En este instante es Franco el hombre que conoce mejor al español que es fácil, debilísimo ante el robo disimulado, temeroso ante el enemigo o la justicia y así ha ligado a todo el país ejecutivo a su suerte. La honradez individual, de una pieza, no existe en las clases altas. La educación religiosa pasa como sobre brasas per encima de la moral econòmica. Sólo importa evitar la lujuria a los jóvenes. La idea de pulcritud en la vida cotidiana no se inculca apenas y el español cree que pagar un jornal de doce pesetas en Barcelona no es pecado. Los padres jesuitas le dijeron en cambio que lo es gastárselas en un prostíbulo y, si bien lo hace, lo hace porqué no puede aguantar más; en el fondo el pánico del infierno va ligado a la idea de pecado de lujuria que es, a pesar de todo, el menor vicio de los españoles. El pais es un desastre, está educado por una gente ignorante, zafia, en ocasiones con laudable buena fe, que fabrican unas juventudes hipócritas, propias para militaradas, elecciones sucias, demagogia brutal y asesinatos a placer. Dos siglos de vida en España.’

I en un dietari anterior, que no reproduïm però que va escriure l’any 1941, que és doncs anterior a l’època de Destino i que va escriure en català, també ataca Franco.

—Un altre exemple?
—Escriu: ‘Jo tinc el senyor Serrano Suñer pel personatge més estúpid i inepte que ha passat per la governació d’Espanya, que ja és dir. Pel que toca a Franco, per no tenir, no té ni l’habilitat del seu cunyat per passar per dolent. Els seus discursos revelen l’estolidesa més reeixida de la història pàtria –ens tindríem que remuntar a Enric IV o Carles II per trobar més proves de manca d’idees. Supera aquests en què està sa i bo i té la sort sobre ells que l’ambient d’Espanya està a la seva altura: la classe obrera desorientada i mutilada; la classe mitjana, com sempre, immutable, acèfala; i quant a la poca aristocràcia que queda, segueix sent, com fa un segle, la que dóna, relativament, el més granat grup de semianalfabets que formen les masses culturals espanyoles.’

Tot aquest material ens demostra que hem acabat un segle molt important i des de la professió periodística no hem revisat l’escala de valors que teníem.

—Parlem del dietari del 1947 que reproduïu íntegre. Era inèdit? 
—A la biografia que vaig escriure en vaig reproduir alguns fragments i suposo que en l’assaig d’Enric Vila, ‘Néstor Luján: entre el rostre i la màscara’ (Angle editorial, 2003), també el deu haver citat.

—Per què l’heu inclòs sencer?
—Perquè era curt i perquè no parlava de temes gaire personals, privats. És un dietari molt social, de la vida que portava. El llibre inclou un pròleg del Jordi Amat i meu, que és necessari per a explicar com es van poder publicar aquells articles a Destino i el valor del dietari.

—Com es van poder publicar uns articles a Destino tan crítics amb aspectes importants del funcionament de la ciutat, a la postguerra, com era la companyia de tramvies?
—El 1946 és l’any de ‘l’escletxa’. Així ho explica Joan Samsó. És un moment de desconcert, Franco pensa que li va d’un pèl. Sentís explica que si en aquell moment hi haguessin anat dos generals i dos banquers, Franco s’hauria acabat. Ara, aquesta situació no treu pas mèrit ni a Josep Vergés ni a Nèstor Luján. I, al mateix temps, Vergés publicava a la portada de Destino una foto de Franco amb Montserrat de fons i amb el titular ‘Franco, gobernante católico’. I per què? Perquè Pla pogués tenir el carnet de periodista.

—Ara que parleu de Pla, al pròleg dieu que en aquells primers anys de formació de Luján a Destino, Josep Pla és fonamental en la conformació del Luján periodista.
—En aquell moment, Pla havia perdut l’aposta: essent de dretes i de Cambó, havia apostat per Franco en un primer moment i aleshores els catalanistes el trobaven un venut i els franquistes també. Es trobava bastant aïllat. En Nèstor, ambiciós, superdotat, que representava una nova generació de periodistes, impacta en Pla, que se l’endú a casa seva a Llofriu i hi fa una estada de cinc dies. És allà on Pla l’anima a escriure un dietari. Després, amb els anys, la influència de Pla decaurà, perquè en Nèstor se’n va distanciant.

—Per què?
—Es distancien sobretot als anys cinquanta, arran d’un viatge que fan plegats a Nova York (el primer viatge turístic que es va fer després de la guerra i que era promogut per Destino). Per una altra banda, en aquell moment Pla només tenia la literatura; en canvi, en Nèstor tenia la capacitat de devorar i fruir de la vida des de molts fronts.

—En el dietari apareix la seva passió pels toros.
—Sí, li agradaven molt i va acabar fent una història del toreig, que va arribar a revolucionar aquest món. I, un cop fet el llibre, va abandonar aquesta passió. Això ho va fer amb moltes coses. Jo crec que el seu ADN de periodista, la seva curiositat, feia que arribés fins al final de cada passió i després deixés d’interessar-li. Això mateix li va passar amb la boxa.

—El vostre llibre, ‘Nèstor Luján. La Barcelona dels tramvies i altres textos’, es clou l’any 1955-1956. A la ciutat comença un altre moment. 
—És l’arribada de Porcioles a l’Ajuntament de Barcelona. Era un fet esperançador, perquè a mitjan anys cinquanta la ciutat encara estava gairebé com havia quedat el 1939. En un primer moment, en Nèstor dóna suport a Porcioles, però després continua i manté una secció crítica, tot i que els temes municipals perden protagonisme.

—Per acabar, vós que coneixeu tan bé la figura de Nèstor Luján, com el definiríeu en aquells anys de postguerra?
—Com un periodista en formació irat. Un jove irat que es revolta contra allò que veu. Però a la vegada, és un jove a qui agrada el luxe (un tema que aquí no hem tractat), perquè no té cap idea metafísica sobre la vida. Viu el moment. Hi ha un fons tràgic en en Nèstor, perquè és com si se sentís en l’obligació d’estar alegre i no caure en la desesperació.