29.04.2015 - 06:00
Avui l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, fa setanta-vuit anys. Ja fa temps que hauria d’haver estat rellevat, però la Santa Seu ho havia anat ajornant per prudència diplomàtica. El Vaticà segueix molt de prop el procés d’independència de Catalunya i no vol fer passos en fals. És més fàcil conservar la situació actual que no pas posar una nova figura que puga tensar les relacions amb l’estat espanyol, extremadament sensible amb els repetits gests del papa Francesc envers Catalunya.
L’agost de l’any passat, quan Rouco Varela va ser apartat del poder dins l’Església espanyola, el Vaticà va fer una de les seues jugades de billar: va retirar un dirigent amb molt males relacions amb el papa, va canviar la seu principal del país i de passada va apartar i allunyar de la cúria un dels prelats més retrògrads i incòmodes: Antonio Cañizares. Cañizares va ser expulsat de Roma cap a la seu de València. El fet de ser nascut a Sinarques (Plana d’Utiel) conferia una certa discreció al trasllat a una seu que no es corresponia amb el seu rang dins l’Església i que només podia ser vist com una degradació. Ben conscient d’això, i conscient tothom que no podia acabar a Madrid, Cañizares va provar d’anar a Barcelona, però l’operació era políticament impossible, malgrat l’entusiasme amb que la va recolzar el govern espanyol. El Vaticà no volia posar-hi un espanyolista i encara menys un representant tan clar dels sectors més antiquats de l’església. De manera que es va optar per la prudència, demanant paciència a Sistach i esperant que els fets polítics es desencadenassen a partir del 9-N. Però el retard acumulat en el procés d’independència i alguns errors comesos darrerament per Sistach sembla que han convençut el Vaticà de la necessitat de moure fitxa, definitivament. La situació es complica, però, quan es posa el focus en l’eventual candidat escollit.
Totes les travesses assenyalen que el qui té més números d’esdevenir ben aviat arquebisbe de Barcelona és el bisbe de la Seu i copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives. És un home molt preuat a Roma, però sobretot té un doble perfil que el fa molt atractiu: és un catalanista de qui ningú no pot dubtar i és, ni més ni menys, que un cap d’estat experiment. L’únic religiós, juntament amb el papa, que exerceix una forma de poder temporal. Políticament és impossible trobar un candidat millor i l’afinitat religiosa la té.
Vives és copríncep d’Andorra des del 2003 i, doncs, té una experiència política dilatada. Tot i que exerceix de cap d’estat i no intervé pràcticament en el dia a dia polític d’Andorra, ha hagut de transitar situacions difícils, ha hagut d’entendre’s amb el copríncep francès i ha hagut d’aguantar la persistent pressió espanyola perquè el coprincipat passàs de les mans eclesials a l’estat espanyol. És llegendària la seua resposta a Juan Carlos I en la primera visita oficial que va fer a Madrid. El rei espanyol va rebre entusiasmat el copríncep andorrà i en la primera frase ja li va etzibar: ‘A la reina i a mi ens encantaria ser coprínceps d’Andorra.’ Vives va reaccionar a l’envestida dient: ‘M’havien dit que a Madrid feia més fred….’
El Vaticà considera que les reconegudes habilitats diplomàtiques i l’astúcia de l’actual bisbe de la Seu podrien ser especialment útils en el cas de que la independència de Catalunya provoqués alguna situació delicada. A Roma encara recorden amb quina habilitat va resoldre el problema de la seua representativitat com a cap d’estat d’Andorra en les grans cerimònies vaticanes –la més recent, la beatificació de Joan Pau II. Essent com ho és un cap d’estat, Vives ha de ser tractat amb la màxima solemnitat per la guàrdia suïssa, però pel seu rang eclesial la imatge del petit exèrcit vaticà presentant armes a un arquebisbe resulta xocant. Sempre ha acceptat per això que les armes li fossen retudes discretament, dins el palau i no a la plaça, per tal de no fer més complicat el protocol vaticà, que ja ho és prou.
Malgrat que tots els pronòstics el fan candidat gairebé segur, no és l’únic, ni de bon tros. També és sabut l’ascendent que Montserrat té sobre el papa Francesc i allò que li arribe al pontífex des del monestir serà escoltat atentament. En cercles vaticans fins i tot s’ha especulat amb la idea que s’hi promogués un sacerdot de base, a la seu de Barcelona, d’acord amb una vella idea del papa Francesc que no ha acabat de concretar encara, però que vol activar.
Però ara el problema és de temps. De temps, de l’edat de Sistach i del fet que el papa no acaba d’estar còmode amb algunes decisions de l’arquebisbe. La negativa a celebrar un acte interconfessional per les víctimes de Germanwings n’és l’exemple perfecte. Aquest estil no és de cap manera el del papa i la imatge que ha donat de la jerarquia catòlica davant el món ha estat molt mal encaixada a Roma.
Tot plegat, doncs, afavoreix un relleu immediat, possiblement aprofitant l’excusa dels setanta-vuit anys de Sistach. Però la maniobra, si finalment inclogués com a alternativa Joan-Enric Vives, té una complicació molt més grossa, encara: el debat incipient en l’entorn del papa sobre la conveniència de mantenir el poder temporal de l’Església.
El poder temporal de l’Església, en qüestió
L’Església Catòlica té un estatus ben particular al món. El papa, de fet, és cap de dues institucions diferents, que massa sovint es confonen: la Santa Seu i l’estat de la Ciutat del Vaticà. La Santa Seu és una institució reconeguda de dret internacional que no té poder territorial. És la Santa Seu i no la Ciutat del Vaticà que manté relacions diplomàtiques, forma part del sistema de les Nacions Unides i signa tractats internacionals. L’estat de la Ciutat del Vaticà, tanmateix, és un estat independent, minúscul, que va aparèixer després de la desaparició dels Estats Papals, justificat per la necessitat que el pontífex tingués un territori propi, on no pogués ser sotmès a cap mena de pressió política externa. La complicació és encara més gran quan el Papa a més n’és el cap de tots els catòlics del món, siguen de l’estat que siguen.
En època de Joan XXIII (1958-1963), al Vaticà ja es va discutir si la fórmula de tenir un petit estat propi era operativa o si el fet de tenir un estat anava contra el paper religiós de l’església universal i, per tant, portava més problemes que no avantatges. En definitiva, atès que la feina diplomàtica no la fa l’estat del Vaticà sinó la Santa Seu, ningú no discuteix que la situació es podria mantenir en cas que el Vaticà, com a estat independent, no existís. En canvi, sense l’estat de la Ciutat del Vaticà desapareixerien els aspectes més escabrosos derivats de tenir un estat, particularment els que el relacionen amb l’economia i la sempre complexa Banca Vaticana.
El papa Francesc, segons diverses fonts vaticanes, sospesa la idea de reobrir el debat sobre una possible renúncia al caràcter estatal de la Ciutat del Vaticà. Evidentment, això fóra una revolució d’una importància i una dimensió literalment històriques, que marcarien per a l’eternitat el seu regnat a Roma. Cosa que fa comprensible la prudència amb què és tractada la qüestió. En això no s’improvisarà ni ningú no va a córrer. Però el debat, només pel fet de plantejar-se, sobrevola qualsevol decisió complicada que calga prendre d’ara endavant.
I és en aquest punt on intervé el relleu de Barcelona. Dificultant-lo fins a un cert punt i donant-li una transcendència superior a la que seria raonable. Perquè seria simplement inexplicable que la renúncia al poder temporal al Vaticà no implicàs la renúncia també al poder temporal a Andorra. Si la Santa Seu renunciàs a l’estat del Vaticà, el bisbat de la Seu hauria de renunciar també a l’estat andorrà, cosa que obriria, de retop, una crisi constitucional única al principat. I això fa especialment remarcable, i arriscat, un canvi del titular a la Seu d’Urgell, especialment quan al Vaticà tothom valora tan fermament la feina feta per Joan-Enric Vives. Si el debat va per a llarg Vives podria anar a parar a Barcelona. Però si no va tant per a llarg no sembla sensat moure de la cadira l’home que millor podria fer la funció històrica d’ajudar el Papa a renúnciar a un dels seus atributs més desconeguts però alhora més certer: el de monarca absolut.
Així doncs, caldrà veure si finalment s’imposa la necessitat d’un candidat magnífic a Barcelona o la prudència en vista del gran pla mestre sobre el poder temporal de l’Església. La solució no és senzilla ni és òbvia, però segurament aportarà molta llum sobre la viabilitat o no d’un dels plans més ambiciosos i sorprenents del papa Francesc.
