24.04.2015 - 22:24
El Palau Sant Jordi s’ha omplert aquest divendres al vespre. Per a cridar independència, per a demostrat que ‘no estem desinflats’, com diu Carme Forcadell. En efecte, els més de 16.000 assistents a l’acte convocat per l’ANC, Òmnium i l’AMI han anat al Palau convençuts que el camí cap a l’estat català és possible, i que convé continuar sortint al carrer. Han omplert el Sant Jordi, i això ja és un envit considerable, però no s’ha omplert pas l’anella olímpica, tal com demanaven les entitats convocants aquests últims dies.
Les principals entitats sobiranistes han fet una demostració de força, a un mes de les eleccions municipals, en què també es comptaran els vots que tenen els partits independentistes i els que no ho són, per més que ja se sap que també i sobretot es votaran projectes de poble i de ciutat. A un mes del 24-M i a cinc mesos del 27-S, on els votants tindran la possibilitat de transformar les eleccions en plebiscit. Però perquè sigui així també caldrà una certa unitat d’acció dels partits sobiranistes, i en aquest sentit l’acte del Sant Jordi ha servit també perquè hi hagués una foto d’unitat: en primera fila, asseguts els uns al costat dels altres, Josep Rull, Oriol Junqueras, David Fernàndez, Carme Forcadell, Muriel Casals, Josep M. Vila d’Abadal… I també membres del sector sobiranista d’ICV, com Sara Vilà, o ex-membres d’ICV tan il·lustres com Raül Romeva. I Jaume Asens, de Barcelona en Comú i membre de Guanyem i Podem.
Era inevitable pensar en el gran Concert per la Llibertat al Camp Nou del 2013, i fer-ne la comparació. Per més que siguin incomparables, perquè ara fa dos anys el procés sobiranista era en plena ebullició emocional, a pocs mesos d’una Via Catalana que seria històrica, i amb l’horitzó abans que acabés aquell any d’un compromís dels partits per a acordar una data i una pregunta per a un referèndum sobre la independència. Ara han passat dos anys d’ençà d’aquell concert i gairebé mig any des del 9-N, amb la posterior picabaralla política. I divendres al vespre no hi havia desànim, entre el personal, però tampoc no hi havia eufòria. L’estat d’ànim ha canviat, i això no vol dir que el convenciment sobre el sentit del vot s’esquerdi. Però no hi ha electricitat.
L’acte del Sant Jordi també és incomparable amb el del Camp Nou perquè aquest últim ha tingut més contingut polític, enfocat a un cicle electoral que desemboca al 27-S passant pel 24-M; i en aquell es coïa la catarsi col·lectiva de la Via Catalana. Ara, també hi ha hagut moments intensos, de plasticitat, com el mosaic que ha ocupat tota la graderia:
’24-M. Fem la independència des dels ajuntaments’, deia la pancarta desplegada en el moment de fer el mosaic. Perquè en gran part l’acte estava dedicat als ajuntaments. ‘Volem fer un recneixement als batlles i regidors que se la van jugar el 9 de novembre per fer que els ciutadans poguessin votar. Aquell dia els ajuntaments van estar al costat de la societat civil, del govern i de la ciutadania per exercir el dret de decidir de forma simbòlica. El 9-N és el primer gran desafiament a l’estat espanyol, i va ser àmpliament seguit. Aquest any ho haurem de refermar’, ha dit la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals.
I Carme Forcadell ha anat més enllà: ‘Sabem que, de la mateixa manera que els batlles i els ajuntaments van donar suport al 9-N, el 27-S també estaran al costat del Parlament i del govern català; al costat del president i de la societat civil. Farem que les del 27-S siguin les eleccions que converteixin Catalunya en el proper estat d’Europa.’
Heus ací el discurs íntegre:
Baños: ‘Catalunya serà lliure si la vida dels catalans és digna’
Però el discrus més aplaudit, i més reeixit, l’ha pronunciat el periodista Antonio Baños. ‘L’Onze de Setembre veniu a casa, veniu a la Meridiana. No serà una manifestació qualsevol’, ha dit, recordant que, sovint, la Meridiana és vista com ‘aquella nosa que has de passar ràpid per evitar embussos’. I ha afegit: ‘Però és que Catalunya és una terra de pas. Trobareu la Catalunya que segrestava autobusos per reivindicar millores als barris’, recordant la lluita veïnal dels barris. I ha reblat: ‘Un català és això, aquell que es queda entre tots els que passen, el que vol quedar-se a Catalunya’.
L’acte ha tingut un ritme desigual, amb discursos entre algunes actuacions, entre les quals la inicial de Verdcel homenatjant Ovidi Montllor i a final de la Dharma, posant dempeus la meitat dels assistents, els qui quedaven al Palau, perquè els altres ja havien anat desfilant cap a casa. Poca eufòria; algunes espurnes, com les que ha arrencat l’actriu Montserrat Carulla al final de la seva conversa amb el seu nét, l’Aleix Peña, a qui ha convençut que cal tirar endavant i no abaixar els braços, en l’escenificació àvia optimista-nét escèptic. ”No hem arribat aquí per aturar-nos a les primeres de canvi. Ha arribat l’hora d’emancipar-nos. Amb aquesta Espanya no hi ha res a fer. Bon vent i barca nova!’, ha exclamat entre aplaudiments.
Un mosaic, la Meridiana combativa d’en Baños, la Dharma amb el Sant Jordi mig buit. Fogonades d’una eufòria esvaïda en un acte contra el desànim.
