23.04.2015 - 06:00
Són tan sols divuit segons: un noi que visita un zoològic nord-americà comenta davant de càmera la gran admiració que sent per les llargues trompes dels elefants que té just al darrere. ‘Me at the Zoo‘ podria ésser un vídeo més dels milions que hi ha penjats a la xarxa. Però té una particularitat que l’ha convertit en un document històric: és el primer que es va carregar a la plataforma YouTube, la diada de Sant Jordi del 2005.
Just dos mesos abans, el 15 de febrer, el protagonista del vídeo, Jawed Karim, havia enregistrat el domini YouTube.com juntament amb Steve Chen i Chad Hurley. Tots tres, companys i treballadors, fins aleshores, a l’empresa de pagaments en línia PayPal, entraven fa una dècada sense imaginar-s’ho per la porta gran de la curta, però intensa, història d’internet. I, tot plegat, simplement perquè van mirar de resoldre un problema que els empipava força: les dificultats amb què topaven a l’hora de compartir vídeos a la xarxa.
De solució a una frustració concreta a fenomen mundial. Al final d’aquell 2005, els tres amics explicaven amb emoció que els primers milers d’usuaris del seu portal ja consumien mensualment l’equivalent de tots els VHS i DVD de la cadena de videoclubs nord-americana Blockbuster. Actualment, cada minut s’hi carreguen tres-centes hores de vídeo… i Blockbuster ha passat a millor vida. No és estrany, doncs, que un monstre veí de Silicon Valley, el cercador Google, després d’haver fracassat en l’intent de competir-hi (Google Video), optés per la solució més fàcil i efectiva: ensenyar el talonari. El 2006, mentre el País Valencià celebrava la diada del Nou d’Octubre, Steve Chen i Chad Hurley apareixien en un vídeo històric com el del seu company Karim al zoo un any i mig abans: en poc més d’un minut i mig oficialitzaven a la càmera ‘la unió de dos reis, el de les cerques i el dels vídeos’, abans d’esclafir a riure.
Per 1.650 milions de dòlars en accions, YouTube va passar a formar part de la llarga llista de serveis de la companyia de Sergey Brin i Larry Page. I això malgrat que alguns experts consideraven un suïcidi comprar una empresa que ja arrossegava problemes legals amb les grans discogràfiques per la presència de continguts musicals sotmesos a drets d’autor i que se’n preveien, encara molts més, amb les ‘majors’ de la indústria del cinema i la televisió. Google, en efecte, ha hagut d’entomar tota mena de plets i demandes, la majoria dels quals resolts amb pactes després d’uns quants anys de judicialització. Molts maldecaps, amb tot, que han quedat eclipsats pel creixent i lucratiu mercat publicitari dins la mateixa plataforma de vídeos i l’esclat exponencial de continguts audiovisuals a la xarxa: el 2014 es calcula que YouTube va guanyar 1.130 milions de dòlars sols en anuncis i enguany, en el desè aniversari, disposa de mil milions d’usuaris mensuals (‘youtubers’) carregant-hi vídeos… alguns dels quals, malgrat una qualitat més que discutible, ja acumulen la inimaginable xifra de 2.300 milions de visualitzacions.
