20.04.2015 - 02:19
Ahir 700 persones es van ofegar quan un vaixell que havia partit del nord d’Àfrica es va enfonsar a la costa de Líbia. La setmana passada hi hagué una tragèdia similar i es van morir 400 persones.
L’octubre del 2013, més de 360 persones –la majoria procedents d’Eritrea– es van ofegar quan l’embarcació on anaven es va incendiar i es va enfonsar davant les costes de l’illa italiana de Lampedusa. El setembre del 2014 més de 500 migrants van ser assassinats deliberadament a la mar. L’atac sembla que va tenir lloc quan els migrants es van negar a pujar a un vaixell més petit a mar oberta i els traficants els van matar mentre reien. Segons testimonis, a bord hi havia un centenar de nens.
En absència de registres oficials, o de cossos humans recuperats, és difícil de dir exactament quantes persones s’han mort en l’intent de travessar la Mediterrània. L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) va publicar un informe a final de setembre del 2014 en què parlava de 3.072, que equival al 75% de les morts de migrants de tot el món. Però amb tants cossos sota l’aigua la credibilitat de la xifra és feble.
Un negoci arriscat
Si heu escoltat alguns mitjans de comunicació podeu pensar que l’augment de la migració a Europa d’aquesta setmana és perquè fa ‘bon temps’ i no pas per la inestabilitat governamental i la violència. Les motivacions i aspiracions dels migrants sempre són mancades de relat.
Els migrants hi són presentats com a víctimes, ‘il·legals’ i objecte de control. I la ‘solució’ del problema és tècnica, burocràtica i depèn de la gestió de la migració. Poc s’ha provat d’explicar per què milers d’homes, dones i nens arrisquen la vida per mirar de travessar una mar perillosa en una embarcació sobrecarregada o quines esperances i aspiracions tenen.
La migració es veu molt diferent quan es contempla des de la perspectiva dels migrants. I la primera cosa que s’ha de deixar clara és que, encara que els ‘migrants’ siguin representats com un grup homogeni, en realitat hi ha diferències significatives en les motivacions, experiències i aspiracions dels que viatgen a Europa.
Per als migrants econòmics, la decisió de sortir és generalment una elecció conscient adoptada per individus i famílies relativament acomodades per millorar els seus mitjans de vida. La majoria no són pas els més pobres dels pobres. Cal tenir en compte que les despeses del viatge clandestí solen anar de cinc mil euros a trenta mil. Molts són petits empresaris que han venut els negocis o propietats per pagar-se el viatge.
Però al costat també hi ha un nombre creixent de migrants que tenen per motivació principal la recerca de la seguretat i la protecció. Com ha assenyalat l’agència internacional encarregada de la protecció dels refugiats, l’ACNUR, els esdeveniments de Síria, l’Irac, la República Centreafricana, Sudan del Sud i més països, combinats amb el deteriorament de la situació als països on resideixen els refugiats, obliguen un nombre creixent de persones a desplaçar-se.
Al mateix temps, els governs europeus han finançat l’agència de fronteres de la UE, Frontex, per aplicar unes mesures que dificulten com més va més l’entrada a Europa. I com que cada vegada hi ha menys oportunitats d’entrar legalment a Europa, més i més persones, amenaçades per la persecució i per greus violacions dels drets humans, enfilen rutes marítimes cada vegada més complicades i perilloses.
Les rutes de tota la Mediterrània occidental, per Gibraltar, s’han blocat i aquesta és la causa principal que ha fet créixer el nombre de persones que volen passar a través de la ruta de la Mediterrània central i que, sovint, han de travessar Líbia, on no hi ha controls fronterers eficaços i on els contrabandistes i traficants operen gairebé amb impunitat.
Aquests viatges són els més llargs i els que presenten més risc. La meva investigació ha demostrat que els qui les usen s’endeuten cada vegada més per l’actuació dels traficants i contrabandistes, les motivacions dels quals són lluny de ser altruistes. La majoria són conscients del risc, però decideixen de continuar el viatge perquè no tenen cap alternativa.
La història de la migració a Europa des dels països del nord i oest d’Àfrica ha capturat la imaginació de la població i dels polítics des de final de 1990, quan Europa va començar a reforçar els controls a les fronteres exteriors. És una història dominada per les imatges dels petits vaixells plens de refugiats i immigrants provant d’arribar a les costes d’Europa, pels joves africans que escalen tanques a Melilla i pels cadàvers apareguts a les platges europees. En el context de la creixent preocupació pública en molts països sobre l’augment de la migració, aquestes imatges s’han fet servir una vegada i una altra per legitimar implacablement l’augment dels controls fronterers.
No tothom mor quan prova de travessar la Mediterrània. Els més afortunats arriben a les illes de Lampedusa, Malta o Sicília o bé són recollits per la marina o guardacostes italians. Prop de 10.000 immigrants han estat rescatats de vaixells que viatjaven a través de la Mediterrània a Itàlia aquesta última setmana.
Fins fa poc temps de la recerca i el rescat se n’encarregava Mare Nostrum, una missió de recerca i rescat establerta després de l’enfonsament a Lampedusa de l’octubre del 2013. Una missió finançada per la Comissió Europea amb prop de trenta milions d’euros. Però la magnitud de la feina de recerca i rescat s’ha anat reduint de manera significativa des del novembre de 2014, quan Mare Nostrum va ser reemplaçat per un nou esquema, ‘Tritó’, ja coordinat per Frontex.
Aquest esquema es limita a vigilar una zona de trenta milles al voltant de les aigües costaneres d’Itàlia, posseeix menys capacitat marítima que l’anterior i se centra principalment a protegir les fronteres i la prevenció de l’entrada il·legal en comptes de fer-se càrrec de la recerca i el rescat dels migrants. Amnistia Internacional ha condemnat la decisió d’eliminar el projecte Mare Nostrum, dient que equival a ‘posar en situació de risc la vida de milers d’immigrants i refugiats que miren d’arribar a Europa’.
Què passa, exactament? Segons l’ACNUR la taxa de mortalitat s’ha disparat cinquanta vegades des del desballestament de Mare Nostrum: ja hi ha hagut prop de 900 morts enguany, que contrasten amb els 17 del mateix període de l’any passat.
Fer el sord
La decisió de posar fi a la missió de recerca i rescat a la Mediterrània no sembla que sigui de caràcter financer i prou. Perquè, de fet, el pressupost de 2015 de Frontex ha crescut d’un 16%, de 97 milions a 114 milions –i la major part del finançament addicional s’ha dirigit a operacions conjuntes a la mar.
Més aviat la decisió reflecteix el canvi de la política d’immigració a Europa, que ha passat a centrar-se en el control de fronteres i la gestió de la migració, deixant de banda d’una manera conscient i evident la preocupació per a entendre què passa i per què hi ha aquest allau d’emigrants.
El govern del Regne Unit, per exemple, s’ha negat a donar suport a les operacions de recerca i rescat argumentant que rescatar-los és animar la gent a fer el viatge. El govern creu que el rescat dels qui s’ofeguen crea un ‘efecte crida no intencional’ i que els esforços s’haurien de concentrar a evitar que la gent embarqués.
L’expectativa que suggereixen, segons que sembla, és que la por futura a ofegar-se pesi més que no la por immediata a la violència o la persecució. I per a molts, això no té gens de sentit. Els emigrants continuaran intentant-ho. Qui pot pensar que no sigui així?
Quan es va anunciar la decisió d’eliminar l’operatiu Mare Nostrum, la marina italiana va dir que continuaria fent la funció de recerca i rescat –tot i les pressions polítiques que rep per a no fer-ho. És l’hora que la resta d’Europa faci un pas endavant i digui què vol.
