Eudald Carbonell: ‘Sóc un comunista biològic’

L’arqueòleg Eudald Carbonell (1953) publica el seu darrer llibre, ‘Ens farem humans?’ (Cossetània Edicions). Amb aquesta obra el prolífic i reconegut científic català tanca un cicle de cinc llibres on ha reflexionat sobre l’ésser humà: ‘Planeta Humà’, ‘Encara no som humans’, ‘Cap una nova consciència’, ‘La Consciència que crema’ i, ara, ‘Ens farem humans?’. Però Carbonell no només es dedica a la ciència. Militant comunista, ara dóna suport públic a la CUP i aquesta entrevista s’ha dividit en dues parts molt diferenciades: ciència i política, dos dels seus camps d’estudi. Podeu veure-la també en vídeo.

—Què explica de nou en aquest llibre?
—Aquest llibre és el manifest epigonal de les meves hipòtesis i teories sobre l’esser humà. Vaig començar amb el primer llibre fa catorze anys o quinze. I ara són 21 conceptes que encara hem de treballar per humanitzar-nos. És el final d’una pentatologia. En el futur pretenc que acabi essent un sol volum amb tot el pensament sobre això.

—Faig la pregunta del títol del seu llibre: ens farem humans?
—La pregunta és correcta. Fer-se humà és un procés. Quan siguem humans serem transhumants. Fer-se humà vol dir tenir consciència crítica d’espècie. Integrar la diversitat. Convertir el progrés conscient i l’evolució responsable en una línia traçada de forma lògica. Substituir l’atzar per la lògica. Que nosaltres siguem els responsables de la nostra pròpia evolució.

—És bo que el color dels ulls de la gent sigui cosa de l’atzar.
—Per què? Jo no estic contra l’atzar. Tu i jo estem aquí per atzar. I els canvis cinètics de dins el teu cos són per atzar. Ara bé, a mi m’agrada la lògica. Sempre que prenc una decisió la prenc pensant. Això no és l’atzar. A mi m’agrada, com a racionalista, ser constructor i amo de les meves idees. I de què faig. No m’agrada que m’intervinguin. No m’agrada que les coses passin aleatòriament.

—Podeu posar un exemple de socialització tecnològica?
—El foc el vam utilitzar els humans de forma conscients fa un milió però no el vam socialitzar, fer d’ús comú, fins fa 300.000 anys. Fins fa 300.000 anys no tots els humans sabien fer foc. Quan es va socialitzar el foc va ser com una explosió. Va permetre el naixement de la societat del coneixement, del pensament. Va tardar 700.000 anys. El telèfon mòbil es va inventar ara fa quaranta anys i s’ha socialitzat en 40. Estem en un moment d’acceleració històrica.

—El poeta Miquel Bauçà deia que el llenguatge en el fons ens entrebanca. Llegir de ment en ment, això és futur.
—Clar. És el més directe que podem fer, no? Fins ara la nostra espècie s’ha adaptat seqüencialment. Seqüències d’ADN, frases per escriure, seqüències per fer cotxes. Però ara s’ha obert una nova perspectiva. La diferència entre ser vell humanament i ser modern serà que podrem imprimir organismes en 3D. Ja no faran falta les seqüències. Serà un salt evolutiu: ja no faran falta les seqüències. Per exemple, la clonació en 3D d’organismes. De microbis a éssers complexos. Com a evolucionista, m’interessen.

—Darwin i la llei del més fort. Quina mentida.
—Primera trampa és que Darwin no ha dit mai això del més fort. Ha dit el més adaptat. S’ha utilitzat molt pel darwinisme social, que dius tu. Per interessos lògics. Per la socialització del capitalisme.

—Kropotkin deia que no competim, col·laborem.
—Molt d’acord. No has de competir, perquè sinó ets un imbècil. Com a espècie, o com a persona. Normalment la gent competent no competeix. Els incompetents competeixen tota la vida.

—Què és el progrés inconscient?
—El progrés inconscient és el desenvolupament. I el desenvolupament no ens porta enlloc. És un camí cap a la foscor, cap a la cinglera. El progrés conscient no, perquè és la consciència que es fa operativa com a sistema d’adaptació.

—De què serveixen els valors?
—Per saber, consciència. Quan tens consciència no fan falta valors. La consciència crítica és la que s’ha d’instaurar. En el món que vivim pràcticament el 70% sap llegir i escriure. Fa falta consciència, no valors -que són prehistòrics. De fet, on ens han portat aquests valors? A uns desastres de societats. La gent de benestar que ens han dirigit tenen molts valors. I resulta que la majoria són uns corruptes.

—Doneu suport a la CUP. Quan vau començar a ser independentista?
—Jo no sóc independentista. Sóc federalista d’esquerres. Però ser federalista d’esquerres a Espanya significa no ser res. Per tant, sóc interdependentista. L’any 2002, a l’UCE, vaig fer el manifest de Planoles on explico que s’ha de refundar el catalanisme, que després ho agafa ERC. I deia que la refundació havia de ser social. I que s’hauria de crear una plataforma. Curiosament, ha anat passant. No perquè ho hagi dit. Quedi clar. Però ha anat passant. Jo he pensat sempre en aquest sentit, i és molt confluent amb aquest pensament actual dels nanos joves sobre l’organització des de les bases, que he compartit. L’autogestió. I que curiosament s’ha trabat molt bé a Catalunya, mentre que a la resta d’Espanya el que ha sortit és un pensament leninista, que també m’agrada molt, que és Podemos, que són leninistes. A Catalunya ha sortit el pensament català anarquista, que és la CUP.

—Com justifica als seus camarades que votaria sí a la independència?
—Estic content, perquè entre els meus camarades jo sóc comunista. Sempre m’ha anat malament dir-ho. Però quan ets una cosa tampoc pots dissimular. Jo sóc ‘un cordero con piel de lobo‘. Sempre he pensat que la gent no estem preparats per una ideologia d’aquest tipus. Sempre he pensat que la gent evolucionaria. I quan veus que gent d’Iniciativa, les restes del PSUC, on vaig estar molts anys (vaig estar al Comitè Central) estic molt content de veure que molts camarades i companys de la vella guàrdia, per exemple a Girona, un 30% són independentistes. Camarades de tota la vida. Gent lluitadora. Per què? Perquè nosaltres en realitat, els antinacionalistes com jo, som internacionalistes. Els comunistes som antinacionalistes.

—He vist fotos del seu despatx amb la foto de Lenin.
—L’he admirat sempre. Des que vaig llegir ‘Materialisme i empiriocriticisme’ vaig quedar sorprès de com assimilava aquest home els coneixements de la filosofia, dels clàssics grecs, i com va ser capaç de passar de l’esfera teòrica a un combat per alliberar un poble que havia estat oprimit durant la seva història.

—El seu comunisme ha anat evolucionant?
—Sóc d’aquests que he anat evolucionant. Però jo he estat del sector dur. I ho sóc. El problema que tinc és que sóc heterodox. És una contradicció que no sé solucionar. Me’n recordo una vegada aquí en una conferència en un moviment obrer, on jo era el representant del PSUC, que va venir el nostre camarada camarada de Madrid i va dir: ‘En aquest partit hi ha més anarquistes que a la CNT’ I vaig pensar que el Carrillo simplificava bastant bé la gent com nosaltres.

—Imaginem que ja som independents. Mesures que s’haurien de prendre.
—Per a ser independents hem de tenir un projecte de país. No el tenim. És el gran problema pels que som d’esquerres i sobiranistes, que no hi ha un programa de país. Necessitem saber què volem fer en el marc de la interdependència europea i en el quadre general del planeta. Fent això, en els programes electorals de la gent que compartim de forma transversal la sobirania com un fet d’emancipació, podríem explicar-nos. Un punt comú. No ens hem de presentar en una sola unitat. No m’agrada tot això. Dins el sobiranisme, els meus són la CUP. I la CUP, ERC, Convergència, Iniciativa, punts comuns. Una Catalunya primer social. No sóc catalanista d’esquerres. Sóc d’esquerres i catalanista. Això és molt important: un projecte de país. I el més important és la tendència a l’equilibri social de les persones i el benestar de l’espècie. Has de tenir consciència de classe, que l’he tingut sempre, consciència de poble, que també l’he tingut sempre, i consciència d’espècie.

—Vostè que visita Espanya. Els seus companys espanyols, què li diuen?
—És divertit. Per exemple, quan els dic que sóc antinacionalista no entenen res. No saben distingir quan dic que vull que Catalunya tingui un estat, i sigui una nació, però estic contra els nacionalismes: el català, el castellà, l’anglès, francès. No ho entenen. I aquí tampoc s’entén gaire.

—I els científics estrangers que coneix, com ho veuen?
—Tinc molta relació. França, Itàlia. Quan coneixen la teva forma de pensar, i de ser, que és molt important, saben que puc pensar d’aquesta manera. Perquè jo sóc un comunista biològic i social i després ideològic. Jo m’he acostat allò que és més semblant a la meva forma de ser.

—El capitalisme s’enfonsa i deixa tothom descol·locat i sense saber com reaccionar.
—Jo en tenia moltes ganes, que això passés. Sempre he viscut en un país capitalista, tot i que he fet excursions a països socialistes i vaig anar a l’URSS en èpoques dures, perquè tinc un gran afecte per aquest poble i la gent. Penso, com tu dius, que el capitalisme ja no soluciona les contradiccions i es fotrà una castanya. Això és segur. Totes les formacions socials acaben desapareixent i canviant. És una llei de la història. Passa que canvien no amb les condicions que es podien haver previst. Un dels plantejaments de Marx, personatge de l’alçada de Darwin, diu: quan les forces productives entren en contradicció amb les relacions de producció el món canvia. I ara estem aquí.