‘El boicot espanyol contra els mossos pot causar problemes greus de seguretat’

Com actua el gihadisme a casa nostra? Com es fabrica un gihadista? Quina presència té als Països Catalans? Estem preparats en matèria d’intel·ligència contra aquesta amenaça? El comissari en cap dels mossos d’esquadra va denunciar ahir que la policia espanyola no compartia amb ells la informació que enviaven els serveis d’intel·ligència estrangers i que afectava la seguretat de Catalunya. Aquesta manca de cooperació és un risc afegit en un moment d’una certa alarma, després de les detencions d’una presumpta cèl·lula gihadista instal·lada a Catalunya. Hem parlat amb l’analista de seguretat Jofre Montoto, autor del llibre ‘Gihadisme. L’amenaça de l’islamisme radical a Catalunya‘ (Angle Editorial, 2012), per saber els riscs actuals i com es combat aquest fenomen violent d’àmbit internacional.

—Què és el gihadisme?
—És una ideologia política totalitària que té la finalitat d’imposar a tota la humanitat un califat que aplicaria la llei islàmica tal com l’entenen els gihadistes. Aquesta manera d’interpretar l’islam no necessàriament ha de ser l’ortodoxa ni l’acceptada pel conjunt dels musulmans. Tot això pretén fer-ho mitjançant la violència. Això és un resum molt resumit.

—Quin objectiu té el gihadisme a casa nostra?
—Uns quants. Des de demostrar la seva capacitat per atacar Occident, que per ells és el gran enemic, passant per assassinar cristians croats i jueus —tal com ho diuen ells—, fins a una voluntat propagandística. Una voluntat que es concreta en la demostració de la seva capacitat d’atemptar en indrets de gran impacte mediàtic. També tenen l’objectiu de portar el terror —una manera de portar la guerra— al nostre territori perquè sofrim nosaltres les conseqüències més fortes del conflicte. I, sobretot, atemorir la població occidental perquè pressioni els seus governs perquè no intervingui en els llocs en conflicte obert o perquè prengui determinades decisions polítiques.

—En l’última operació a Catalunya contra el gihadisme va sorprendre que sis dels detinguts fossin musulmans conversos. És habitual aquest perfil de gihadista o és un fet excepcional?
—No forma part del perfil habitual i és força excepcional. Caldrà veure si és una excepció només d’aquest grup o si és una evolució del fenomen. De conversos, ja n’hi havia hagut alguns en operacions anteriors. L’11-M en tenia un. Un dels assassins del soldat britànic a Londres de fa un any —aquell que van matar al mig del carrer a ganivetades— també era un convers. Caldrà observar-ho bé. Tenint en compte que és un fenomen força nou i que creix, hem de veure quina capacitat té de sumar adhesions fora de l’àmbit cultural estrictament musulmà.

—Tots els islamistes que actuen violentament són considerats gihadistes?
—Aquest és un debat complex. Encara que la finalitat no sigui exactament igual, la metodologia que hi ha al darrere de tot l’islamisme violent, si no és la mateixa, s’assembla molt. És a dir, pot haver-hi una macroorganització terrorista com al-Qaida, que vol imposar-se a tot el món, o organitzacions més petites que volen fer això mateix però en un territori delimitat. Aquest segon model és el dels talibans o el de l’ISIS en un principi. L’ISIS està en expansió, però en un principi tan sols volia instaurar un califat a Síria i l’Irac per imposar-hi la seva concepció de l’islam.

—Com es fabrica un gihadista? Com s’ho fan aquestes organitzacions per atreure els seus membres?
—Abans es feia d’una manera diferent que ara. Es feia amb lectures, sermons, reunions, amb el missatge que per a ser un bon musulmà cal actuar d’una determinada manera i t’has de comprometre també d’una manera concreta relacionada amb la violència. En canvi, després dels grans atemptats que hi ha hagut arreu del món, són els futurs membres de les organitzacions els que s’acosten al gihadisme. Ja no els han d’anar a buscar. Internet afavoreix molt aquest mecanisme, perquè permet l’auto-adoctrinament des de casa i posa a l’abast els materials que conviden a la radicalització individual. Al gihadista d’ara, ningú no li ha anat a escalfar el cap quan anava a resar. És ell que des de casa entra a l’ordinador i busca els continguts.

—Això explica la potència i la importància que donen grups com ISIS a l’aparell de propaganda i als vídeos aquests tan elaborats.
—Tota ideologia totalitària que s’expressa a través de la violència ha de buscar la forma que més impacti els seus seguidors. El nazisme feia aquells actes estudiadíssims amb les banderes, els uniformes, les fileres de soldats, tot absolutament pensat per impressionar. Això que fa ara el gihadisme, i l’ISIS especialment, és igual però amb un context diferent i mitjans renovats. El fet que em sembla impressionant és que li funcioni. Penjar vídeos de gihadistes degollant persones li funciona i aconsegueix sumar nous adeptes. Per lògica, nosaltres pensem que això ningú no ho pot assumir. Però a ells els funciona. I per això ho fan.

—I amb una estètica molt intencionada.
—Exacte. Amb una estètica de videojoc. Com si fossin vídeos de Hollywood. És una estètica que vol cridar l’atenció del jove i, especialment, l’adolescent. Pretén actuar sobre la ment que encara és en període de formació, encara és vulnerable. La idea és dir a l’adolescent que cerca el seu lloc al món que aquest lloc és amb els més forts i els més valents. El missatge és: ‘Som tan forts que podem fer el que volem i el món s’agenolla davant nostre. Podem estavellar uns avions i fer caure unes torres a Nova York.’ I tots els exemples que calgui.

—Hom diu que aquests grups acaben atraient perfils més criminals que islamistes. És cert?
—Uf! No és cert. Tan sols cal mirar l’estatística. Mirem tots els detinguts aquest any a Catalunya. No n’hi ha ni un que hagi estat un delinqüent. Hi ha gent que s’inventa teories sense molestar-se a mirar les dades que té a l’abast. Amb l’hemeroteca n’hi ha prou per veure-ho.

—Quina presència té actualment el gihadisme als Països Catalans?
—El gran desafiament de la lluita contra aquest tipus de terrorisme és combatre l’organització, les cèl·lules i els escamots, però sobretot actuar sobre l’espectre sociològic que dóna suport o acolliment als gihadistes. Això, en el cas del gihadisme és molt difícil de quantificar. Pot ser que ara no hi hagi cap cèl·lula organitzada a casa nostra. Però quant de temps trigarà a haver-n’hi una altra?

—…
—En tan sols un any s’han fet trenta detencions. Potser durant sis mesos no es deté ningú més, però després troben deu o quinze persones més d’una altra cèl·lula. Des de l’11-M del 2004 no s’ha parat de detenir gent. Això no és un bolet que surt d’avui per demà. Malauradament, és un fenomen que creix. És molt difícil quantificar el suport sociològic que troba el gihadisme aquí. Que jo sàpiga no s’ha fet cap estudi per valorar-ho.

—Quines són les formes de combatre el gihadisme?
—Hi ha tres fronts. Tots són necessaris i indestriables. El front on cal vèncer és el polític. Hi ha el front militar. On hi ha un conflicte —al Sahel, a Síria…— s’ha de respondre militarment perquè l’amenaça és militar. Hi ha el front policíac. L’encarregada de garantir la nostra seguretat és la nostra policia i ha de combatre el gihadisme en les nostres societats. Però hi ha una feina molt més complexa i segurament més llarga que aquestes anteriors. És el combat polític, de les idees o social.

—Com es fa aquest combat?
—A la nostra societat es pot fer lluitant contra l’exclusió i el racisme i educar en la comprensió de l’altre. Pensem que si les imatges que tenim dels musulmans sempre que surten a la televisió són de violència i de gent que talla caps, acabarem tenint una imatge d’aquesta comunitat completament errònia. Cal conèixer totes les cultures i religions que convivim juntes per combatre els estereotips i les idees equivocades. El gran problema és com s’ha d’actuar en el món no occidental per combatre aquesta ideologia. És el gran desafiament que tenim. Anar a casa dels altres a dir què han de fer gairebé no funciona mai. Aquest és el gran dilema. Com podem actuar-hi efectivament sense ingerència? És complicat.

—La policia espanyola no facilita la informació de les policies internacionals als mossos d’esquadra. Quin risc té aquesta manca de cooperació?
—El problema en aquest cas és la coordinació. En la lluita contra els grups gihadistes i contra tota mena d’organitzacions criminals d’abast internacional. Als mossos els costarà de lligar caps entre proves diferents en les seves investigacions si no tenen tota la informació de què es disposa. Fa molts anys que els mossos d’esquadra demanen de ser als ens de coordinació internacionals com la Interpol i l’Europol. L’estat espanyol no ho permet. Això és un problema per a la seguretat perquè als òrgans de coordinació espanyols les policies autonòmiques tampoc hi són en pla d’igualtat. El problema de coordinació en l’àmbit de la informació pot ser molt greu. El boicot espanyol contra els mossos pot causar problemes greus de seguretat.

—Es fa bona feina d’intel·ligència des de Catalunya? Els mossos disposen de tots els recursos que calen per a lluitar contra el gihadisme?
—No. És cert que en l’àmbit policíac com més mitjans i recursos, millor. Els mossos no tenen els equips que tenen les altres policies de l’estat. Però contra el terrorisme són molt importants també els ‘think tanks’. Catalunya no té un Real Instituto Elcano ni un grup de treball com el de la Universitat de Granada, que té un màster en terrorisme… Tot això Catalunya no ho té. I, per tant, el policia investigador no té una eina acadèmica per a poder treballar braça a braç per combatre el fenomen. No ho té ni el policia ni el polític. Quan es combat un fenomen com aquest cal aprofitar les aportacions de moltes disciplines d’estudi per tenir una mirada tan rica i completa com sigui possible. Si no aconseguim aixecar un àmbit acadèmic que treballi sobre aquest fenomen, sempre anirem coixos.

—L’estat espanyol vol vincular el gihadisme amb l’independentisme de manera molt destralera. Però, com pot afectar el procés independentista el fet que Barcelona sigui un focus d’atenció màxima sobre el gihadisme?
—Hi ha dos camps. Per una banda, el procés d’independència no importa gens al gihadista. Li és absolutament igual. Pels gihadistes tots som enemics en la mateixa intensitat. Per unaaltra banda, l’ús polític que es pugui fer de la lluita contra el gihadisme és completament irresponsable. I tant irresponsable és qui vincula el gihadisme amb l’independentisme com qui fa veure que Catalunya és un oasi de pau i aquí no pot passar res. I ara l’estat espanyol fa servir el gihadisme amb finalitats polítiques i ho fa molt matusserament. Jugar amb una amenaça com aquesta per qüestions de política interior és una cosa molt greu. Amb aquestes fórmules, Fernández Díaz fa un paper molt galdós entre la comunitat internacional.

—Els interlocutors de l’estat espanyol en matèria de seguretat són conscients de l’absurditat d’això que diu el ministre d’Interior?
—Fernández Díaz fa circular aquestes bestieses per un circuit intern, però suposo que no s’atreveix a dir-les en fòrums internacionals. Només tenen sentit en el combat de partit per les eleccions que es faran enguany.