16.04.2015 - 06:00
El músic Joan Miquel Oliver ens convida a un nou viatge en el seu últim disc, ‘Pegasus’. És un viatge fantàstic, amb el paisatge mallorquí de rerefons. L’ex-membre i lletrista d’Antònia Font continua la carrera tot sol amb un àlbum que ens transporta al seu món imaginari, farcit d’esferes, cactus, estrelletes i algun extraterrestre. Oliver ha passat per VilaWeb a interpretar-nos una de les cançons del nou disc a veu i guitarra. Hi hem parlat dels paisatges de ‘Pegasus’, de Quimi Portet i de què faria Antònia Font, i ens ha confessat qui hauria volgut ser.
—Quan Antònia Font es va separar ja teníeu alguna cançó nova. Vau fer un parèntesi amb Miquel Riera per al llibre ‘Setembre, octubre, novembre’ i, en acabat, vau enllestir el disc. Hi ha res del llibre, a ‘Pegasus’?
—Els projectes que he fet aquests darrers anys són tots molt junts i un poc contaminats els uns dels altres. Les cançons ‘Orthopedic ragtime’ i ‘Tauleres tancades’ són una mena de viatge amb bicicleta per Mallorca, i en el llibre hi ha bastant de ciclisme, o de ‘ciclosofia’, que és això que ens hem inventat.
—Què és la ‘ciclosofia’?
—Mesclar la filosofia com a activitat humana de pensar, conèixer gent i captar la realitat, i el ciclisme. Anam vestits normal, agafam les bicicletes, fem petites acampades, i ens dedicam a això, a contemplar el món, xerrar amb la gent, i fer un poc de filosofia damunt la bicicleta.
—I quina és la filosofia de la resta de cançons d’aquest disc?
—Aquest disc és el mateix que faig sempre: un viatge per un món inventat, com una petita càpsula de fantasia i de felicitat, on trobaràs una mica de tot. Les primeres cançons són a la mar, després anam terra endins amb la bicicleta, després trobam les ciutats i el disc acaba parlant de relacions humanes i sensacions.
—Un viatge per Mallorca?
—Jo sempre xerr de llum, horabaixa, la mar… Sempre que escric aquestes coses pens en Mallorca. Algú que no hi hagi estat i visqui en una altra banda ho pot identificar amb la seva geografia particular, però la meva és aquesta i no ho puc evitar.
—Què us atreu d’aquest món particular tan vostre d’astronautes, paisatges naturals, extraterrestres i estels?
—Les despeses de producció són les mateixes, tant si crees un món complicadíssim com si fas una cosa senzilla i quotidiana. No és com un film, que s’ha de recrear en imatges. Això és pura imaginació, pura paraula. Posats a triar, jo ho faig sempre tan gros com puc, tan fantàstic com puc, tan colorista com puc, i arrib sempre al límit. I el límit és això que acabes de dir, l’univers, la vida de fora la terra, Mallorca en un sentit de paradís. Sempre xerr de les mateixes coses perquè sempre sóc al límit de la felicitat.
—Hi penseu gaire sovint, en la vida fora de la terra?
—M’agradaria molt tenir contacte amb extraterrestres, però he de dir que encara no ha arribat el moment. Potser m’espien i segueixen la meva carrera i pensen que no sóc l’espècimen adequat per a un contacte en tercera fase.
—Les vostres cançons són jocs de paraules que transporten a un món determinat, tot i que quan et pares a llegir les lletres, costen d’entendre. Hi ha cap missatge més profund, o es tracta de transmetre emocions a través dels mots?
—Les lletres de les cançons van connectades amb mecanismes molt profunds del pensament. Jo crec que algú que les escolta ha de mirar d’arribar a aquests mecanismes, a allò que suggereixen les lletres, sense provar de traduir-ho a un llenguatge normal, narratiu. Posa el que posa i t’ho has de prendre com el que és: pura improvisació amb el llenguatge i amb la imaginació.
—Fa deu anys del vostre primer disc tot sol. Com ha evolucionat la vostra carrera d’aleshores ençà?
—La diferència més evident és la veu. He fet un esforç i l’he entrenada per cantar un poc més bé i interpretar més bé. No remarc aquesta diferència perquè sigui gaire gran sinó perquè, en realitat, la resta és força semblant. ‘Surfistes en càmera lenta’, ‘Bombón mallorquín’ i ‘Pegasus’ són sempre intents de crear un món paral·lel, i els mecanismes que hi faig servir són molt semblants.
—Quin paper hi ha tingut, Quimi Portet, en aquest disc?
—El disc l’he enregistrat a l’estudi a ca meva. Però no estava gens content de la veu. Vaig trucar-li, em va dir que ho podia fer molt millor i vaig anar al seu estudi, que acabava de traslladar a Music Lan. Vam enregistrar, provant amb micròfons diferents i en Quimi em va fer una direcció de com havia de cantar. Li ho he d’agrair, el mèrit que la veu hagi quedat com ha quedat és seu.
—Hi connecteu molt professionalment.
—Tot i que fem feina de manera diferent, cercam el mateix objectiu, el de la cançó pop perfecta, en estructura, so, emotivitat… Passa que dins la música pop tots som autodidactes i seguim camins molt diferents. Però cercam la mateixa cosa i en això ens entenem perfectament.
—Quina relació teniu ara els membres d’Antònia Font?
—Estam un poc escampats. Tenim una relació bona, normal, ens continuam veient força. Els germans Debon tenen el restaurant del Museu de la Jugueta, que és molt a prop del meu estudi, ens veiem cada dos per tres. En Jaume Manresa serà teclista de la ronda de ‘Pegasus’ i en Joan Roca toca jazz amb el grup Dinamo i també el vaig veient. Ens continuam veient. M’han preguntat si ens enyoram. No ens enyoram perquè cada setmana ens trobam.
—I musicalment us enyoreu? Pot passar que d’aquí a un temps us torni a agafar el cuc de tocar plegats?
—Cadascú ho ha aprofitat per seguir una mica el seu camí musical. En Jaume s’ha centrat molt en dansa i teatre, en Joan s’ha tirat de cap al jazz, que és el que li agrada, i els Debon van un poc de bòlit amb el restaurant. Però és ver que Antònia Font tenia un puntet especial, i supòs que sí, que qualque dia veurem una altra vegada posar en marxa Antònia Font.
—Si no fóssiu Joan Miquel Oliver, qui o què us agradaria ser?
—M’agradaria ser el mateix que volia ser quan era petit: senzillament, Mark Knopfler. Jo de petit volia ser el guitarrista de Dire Straits. I gairebé ho he aconseguit! [Riu.] A nivell comarcal, com diria en Portet.
