Stefano Maria Cingolani: ‘Muntaner és l’imperi’

Enguany es compleixen 750 anys del naixement de Ramon Muntaner (1265-1336). Nascut a Peralada, jurat a València, batlle d’Eivissa i almogàver, Muntaner és autor d’una de les quatre grans cròniques medievals catalanes. Per això entrevistem Stefano Maria Cingolani (Roma, 1956), biògraf de Muntaner, historiador medievalista i comissari de l’exposició sobre el cronista, prevista dins els actes de l’Any Muntaner (pdf). Cingolani també és autor d’una elogiada biografia de Jaume I (2007) i una altra de Pere el Gran (2010), estudis sobre les quatre cròniques (2006) i Bernat Desclot (2006), la nineta dels seus ulls. Ara toca a Ramon Muntaner, en una biografia que l’editorial Base publicarà aviat. Aquesta setmana va fer una conferència sobre ell (vídeo) a l’Ateneu Barcelonès. Savi de la història medieval catalana, Cingolani fa vint anys que viu a Catalunya, on ha tingut i educat dos fills.

—Ramon Muntaner (1265-1336) és…
—És fill d’home acabalat. No sabem si el seu pare era mercader, prestador. A la crònica no ho diu i de la documentació que tenim de Muntaner només queda clar que era un home que es dedicava al negoci. I a això es dedica el fill Ramon Muntaner fins l’any 1300. Aleshores se’n va Sicília, on topa amb Roger de Flor. I allà ha d’haver-hi un canvi de xip. Si fins aquell moment era un mercader, llavors descobreix l’aventura. El món dels Almogàvers. Acabarà essent el responsable de la logística de Roger de Flor. Muntaner és el comptable, el mestre racional, qui administra, paga, etc.

—Comptable i prou? No entra mai en combat?
—Sí, també entra en combat. Just després de la mort de Roger de Llúria, només queda ell per a fer-se càrrec de les defenses. I entra en combat. Sembla que ho faci per necessitat. Hi troba gust? És possible. Lluita a Grècia, a l’Orient i a l’illa de Gerba, a tocar de Tunísia. La seva pràctica militar pot ser intensa, però curta: del 1303 al 1307 a Grècia, i el 1308 el passa presoner a Nàpols, on el prenen per un espia del rei de Sicília.

—Què en sabem, dels almogàvers, gràcies a Muntaner?
—De fet, no gaire més d’allò que ja ens en deia Desclot. Alguns noms que cita, el fet que anessin amb les dones en cas de guerres llargues o que no es trobaven còmodes a cavall, i per això al moment del combat en baixaven. També alguns elements de tàctica en batalla: la cavalleria a l’esquerra, i els almogàvers a la dreta. Però aquesta tàctica no depenia d’ells, sinó de qui manava. No tenien vaixells propis.

—Vós sou admirador de Desclot, un altre cronista. I dieu que qui explica els almogàvers és Desclot.
—És ell, i la seva idea de pocs i pobres, contra molts i rics. Pocs i pobres són els catalano-aragonesos Molts i rics són els francesos i els napolitans. I aquí descobreix que el paper dels almogàvers és fonamental. Són ells, els pobres i pocs. Són els almogàvers, que maten els cavallers. Les guerres de Pere contra els francesos són de pocs i pobres contra molts i rics. Desclot dóna molta vàlua als almogàvers, que fins al segle XIV formen les tropes de peu de la corona. Mercenaris que van a guerrejar amb famílies.

—Hi ha un llibre, ‘Croades vistes pels àrabs’, que explica l’expansió europea des del punt de vista de les víctimes. Hi és, la visió dels almogàvers vists per les víctimes?
—Que jo sàpiga, no. Serien molts. Fa anys en parlava amb l’Eusebi Ayensa, que n’ha fet estudis. Ha escrit sobre la imatge dels catalans al folclore grec i l’any passat va publicar un llibre sobre els castells que els catalans van construir a Grècia. S’ho coneix perquè ha estat director de l’Instituto Cervantes d’Atenes fins que l’en van fer fora. I m’explicava que d’aquestes fonts que dius, de gregues, no n’hi ha gaires. Però en canvi n’hi ha moltes de turques, armènies, sèrbies, búlgares. I aquestes no es coneixen. El problema és trobar diners per a finançar el projecte. D’entrada, traduir.

—Muntaner és l’únic dels quatre cronistes que parla de l’expedició dels almogàvers.
—Dels d’aquí, sí. És l’única crònica que parla de fets de fora de la corona, quan Muntaner explica quan va a Orient. Muntaner és l’imperi, l’imperi mediterrani. És complex, també. Perquè per una banda és un xenòfob. Potser no s’ha d’escriure així, però diu que els catalans són àngels, i tota la resta dimonis. ‘Els bizantins tenen un dels millors llinatges del món, però els bizantins són orgullosos, falsos, incapaços’, diu. Dels italians no en pot veure cap: els genovesos gens, els venecians una miqueta. Els francesos són unes bèsties, els turcs són pagans si són enemics, i si li fan costat la gent més bona. La qüestió és: amb mi o contra mi.

—No era una visió habitual?
—En el seu cas, és molt directe. Té un fervor catalanista extremadament fort. Parla de la llengua i destaca els catalanoparlants. És una cosa que li interessa. Segurament li ve d’haver participat en les guerres. Després, a banda, hi ha una visió religiosa molt fonamentalista. És molt catòlic. Un catòlic que sembla que hagi llegit més l’Antic Testament que no pas el Nou. Déu totpoderós deu fer costat als que estan amb la veritat. Déu està amb nosaltres. Nosaltres som el poble escollit. La idea d’Israel. Som el poble escollit perquè tenim la veritat. I els reis nostres saben la veritat. Té teories imperialistes i agafa coses del món profètic del sud d’Itàlia lligat a l’adveniment d’un emperador que havia de salvar el món. No ho diu explícitament, però, per exemple, diu que Frederic II és un sant. El sant emperador. La santa línia imperial. Pere el Gran és sant, també. Sant? Però si a Pere el Gran l’excomuniquen en vida! Això sí, al llit de mort li retiren l’excomunió al darrer instant, per a poder-lo enterrar com Déu mana.

—Primer Muntaner és mercader. Després, almogàver. Al final, jurat a València.
—Quan torna, viu molts anys per València, sí. Del 1315 fins al 1330. Ben instal·lat. Era jurat de la ciutat de València (els jurats ara serien una mena de regidors d’ajuntament). Eren escollits entre un grup reduït de ciutadans. Va ser l’enviat de la ciutat a la coronació d’Alfons III. Però encara de més gran, molt al final, també va ser batlle d’Eivissa.

—És per València, a seixanta anys, que es posa a escriure la crònica.
—És gairebé més una novel·la que no una crònica. A la primera part quasi s’ho inventa tot. Els reis són els reis de la història, cert. Hi ha unes guerres que són les guerres de la història, cert. Però deixa d’explicar coses (perquè no li convé, no li agrada, ho maquilla), algunes queden amagades sota el que és políticament correcte (les enemistats entre germans no surten mai) i té una seva visió idíl·lica de la Corona d’Aragó. S’inventa situacions. Queda més ajustat a la seva visió. En canvi, la part on explica l’expedició dels almogàvers a Orient és més complicada, perquè hi ha tot d’episodis que no tenim possibilitat de contrastar. Uns quants, els pots contrastar amb fonts gregues; el problema és que Muntaner és antigrec i els grecs són anticatalans. I tothom diu el pitjor de l’altre i no és fàcil de discernir.

—D’imatges de Muntaner se’n troben per internet. Com sé quina és la bona?
—Imatges? No tenim ni la més remota idea de si Ramon Muntaner era baix, alt, res. No hi ha quadres perquè el retrat com a tal s’inventa al segle XV. A l’època de Ramon Muntaner són tot imatges formals. El rei ha de ser de certa manera. Els nobles es representen així. Algunes estàtues poden tenir més proximitat, però poca cosa. Per internet, hi corre una miniatura, de la qual et pots refiar poc, i que és del manuscrit que es guarda a l’Escorial. Un quadre, que és un retrat del segle XIX. I després hi ha el que va fer Sert a la sala de Cròniques a l’Ajuntament de Barcelona. Aquest és molt grotesc. Té una cara amb uns rastres molt marcats.

—Aquí diu que Muntaner es troba amb Roger de Llúria.
—No. Això surt de la Viquipèdia, que ve de Tasis, que ve de no se sap on. Totalment fals. Si vas mirant les dades no encaixen. No hi és. No es diu a la crònica.

—Vós feu classes?
—No.

—A veure. Per què no sou professor universitari?
—Moltes raons. Tinc certes capacitats per a fer amics, diguem… Ara, sense personalisme i fugint del meu cas: la universitat és una lloc molt tancat i molt familiar. Biològicament o intel·lectualment, molt familiar. Allò funciona amb un cap, i es puja des de baix. I els qui pugen havien estat alumnes del cap. Si arribes des de fora, no havies estat alumne, i segons com, fas la competència i aportes coses diferents i no véns amb el patent de Harold Bloom… Jo què sé.

—Canviant de tema: a Barcelona cada vegada hi viuen més italians.
—A veure, jo ja fa vint anys que visc aquí. Els últims anys hi he anat molt poc, a Itàlia. Pel que sé, Itàlia està a la bancarrota. País destrossat. Costarà de tornar-lo a aixecar. Fa dos mesos em vaig trobar a Madrid un policia de Nàpols. Que volia marxar i emigrar. El desballestament més absolut. Els qui encara no tenen feina, arrels, vénen. És molt a prop, Barcelona és de les coses culturalment més properes que tenen, i també hi ha el màrqueting de Barcelona. I vénen. Jo vaig venir per sis mesos. I mira.