12.04.2015 - 01:00
El 10 de gener de 1965, ara ha fet 50 anys, el Sr. Vicent Miquel i Diego escriví una carta al P. Greori Estrada, monjo de Montserrat, mort el 18 de març passat, en què lamentava la situació del valencià a l’Església. La carta feia referència a la comissió de laics valencians que sol·licitava el valencià a l’Església, en una campanya de recollida de firmes, i a la maniobra que començà ‘des de la Col·legiata de Xàtiva i des del Seminari i la Cúria, contra la llengua’. Vicent Miquel deia en aquesta carta: ‘En Xàtiva col·labora la primera línia de FET i JONS, diguent que és una maniobra del valencianismo y comunismo’.
El Sr. Miquel i Diego descrivia magistralment l’actitud negativa de l’arquebisbe Olaechea respecte de la llengua vernacla: ‘Abans de començar la III sessió del Concili, l’arquebisbe reuneix als arxiprests i els diu: “Gracias a Dios aquí no tenemos el problema de Cataluña, por lo que no hace falta introducir el valenciano y en caso de reformas, se introducirá muy poco el castellano. Mi diocesis será la más lenta’.
L’arquebisbe Olaechea pretenia arraconar el valencià, perquè segons ell ‘el lloc d’emprar la llengua valenciana no és l’Església’, cosa que encara passa hui, cinquanta anys després del Vaticà II.
Malgrat tot, deia Vicent Miquel: ‘dos arxiprestats s’adhereixen al valencià, Catarroja i Alcoi, i en d’altres, uns 35 o 40 % dels sacerdots estan a favor nostre’.
El 22 de desembre de 1964 (continuava la carta) ‘entreguem 20.000 firmes sol·licitant la introducció de la nostra llengua, al Sr. Arquebisbe’. Però malgrat això, l’arquebisbe, sense fer cas d’aquesta campanya a favor del valencià a la litúrgia, digué als arxiprests en una reunió: ‘Eso del valenciano es una maniobra política. ¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay más que hablar. Eso del valenciano son cosas de D. Vicente Sorribes’. Per això l’arquebisbe ‘no presentà el missal valencià de Mn Sorribes’, amb la qual cosa, al no conèixer-lo la Comissió Episcopal, no va ser autoritzat. Com ha passat ara amb la traducció dels textos litúrgics que va fer ja fa anys l’AVL.
El mes de gener següent es van publicar les disposicions referents a la litúrgia i als missals que s’utilitzarien. Només en castellà! Tal i com escriu Vicent Miquel i Diego: ‘s’admet la llengua vernacla, el castellà és clar, en l’Epístola i l’Evangeli’. L’arquebisbe acabà la reunió ‘amb una amenaça per aquells que “por su celo se exceda en sus funciones”’.
El mateix gener se li presentà a l’arquebisbe un escrit, signat per catòlics de relleu, demanant la introducció del castellà a les zones castellanoparlants; el castellà i el valencià a les zones bilingües, i a les zones monolingües valencianes, el valencià, sense excloure el castellà. Cap resposta afirmativa pel que fa al valencià a l’Església.
Vicent Miquel i Diego, amb un to pessimista, sabia que malgrat la resposta popular a favor de la nostra llengua a la litúrgia, ‘tot és inútil, se’ns estafa impunement’. I afegia en aquesta carta: ‘Els anticlericals, fruit espontani del País, se’ns riuen dient: No us ho dèiem? deixeu-se de sotanes’.
Miquel i Diego, amb tristesa, relatava la situació que vivia l’Església valenciana: ‘el novembre, quasi expulsaren un seminarista del meu poble del Seminari, per parlar de progressisme, de Congar, Rahner, la llengua valenciana i Serra d’Or. Així estan les coses’.
Cinquanta anys després d’aquesta carta, i cal recordar-ho, desgraciadament, les coses continuen igual, a causa de la indiferència dels bisbes valencians, que només utilitzen la nostra llengua hui, dia de Sant Vicent.
En la festa del nostre patró són molts els miracles de Sant Vicent que es representen al carrer. Serà possible algun dia que tinguem el miracle de la reconciliació de l’Església amb la nostra llengua i amb la nostra cultura?
