08.04.2015 - 06:00
Pau Claris va fer una DUI. De fet, més que no la DUI, va ser important la capacitat de portar a terme un gest militar que volia fer efectiva la proclamació de la República Catalana el 26 de gener de 1641. El canonge Cardó va dir que la independència no es demanava, sinó que es proclamava i es defensava. I tot plegat ho explicava ahir el jurista i escriptor Hèctor López Bofill en l’última sessió del cicle ‘Moments estel·lars de la lluita per la llibertat’, coordinat per Enric Vila. El títol de la sessió era ‘Pau Claris contra l’absolutisme’ i Vila havia convidat López Bofill i l’actor Joel Joan. Ni l’un ni l’altre no van parlar gaire de Claris ni de l’absolutisme; i massa poc de la lluita per la llibertat.
Les conferències d’aquest cicle sobre els grans moments de la lluita per la llibertat han tingut totes un personatge històric que els ponents han despullat davant el públic. L’encarregat de fer-ho ahir era López Bofill, i després Joan havia de rematar-ho amb la seva visió més descarada o divertida. Però el professor de dret constitucional va passar de puntetes per la figura de Claris i va dedicar la major part de la intervenció a parlar del procés d’independència actual. Sí, la guerra dels Segadors i la constitució efímera de la República Catalana van ser el punt de partida de les reflexions de López Bofill, però el jurista va trobar-se més còmode carregant contra els dirigents actuals del procés d’independència. Un procés que, si s’ha de jutjar per les seves paraules, no va en la bona direcció.
D’entrada, va engaltar que la declaració unilateral d’independència no es troba en cap dels fulls de ruta de les forces que encapçalen el procés, llevat de la CUP. Es parla de ‘transició’ i no de ruptura, criticava. ‘La fundació d’un eventual estat català no depèn de si hi ha més vots a favor d’uns determinats partits en unes eleccions a un parlament autonòmic, ni tan sols en una democràcia liberal a l’Europa occidental. Allò que determina la creació d’un estat és el control efectiu del territori i de la població. Aquest és el principi que regeix el dret internacional. S’anomena principi d’efectivitat.’ I encara afegia: ‘Un estat no és res més que l’entitat que exerceix el monopoli legítim de la violència.’ Tan sols aquest principi d’efectivitat permetrà el reconeixement de la república catalana per la comunitat internacional.
Els catalans ens hem de preguntar a qui pot interessar l’enfonsament de l’estat espanyol, deia López Bofill. ‘A qui pot interessar una crisi profunda al sud d’Europa? És això que s’hauria de preguntar una acció diplomàtica que cerqués la creació d’un estat català.’ I López Bofill diu que aquesta acció diplomàtica no la veu enlloc. Al contrari, només veu governants europeus que asseguren que no reconeixeran la independència de Catalunya. ‘Quina política d’aliances té Catalunya en aquest procés? Jo no la veig enlloc. I que no em diguin que és una qüestió secreta o discreta…’
Ni la política d’aliances ni les estructures d’estat que s’havien de construir els últims dos anys. López Bofill tan sols veu que el procés avança al carrer i troba a faltar una elit política que acompanyi la revolució popular. A més, troba que és una insensatesa pretendre fer una constitució per al nou estat català sense haver trencat abans la legalitat vigent, tal com assenyala el full de ruta acordat per Convergència i Esquerra, amb l’ANC, Òmnium i l’AMI. Aquesta idea estrafolària posa, segons López Bofill, Guinea Equatorial com a referència de Catalunya. I tot plegat amanit per l’absència de connexió actual entre les masses populars que s’han manifestat els Onzes de Setembre i els dirigents polítics.
Aquest luctuós dibuix del procés d’independència que va fer López Bofill va donar pas a la intervenció de Joel Joan. A partir d’algunes preguntes d’Enric Vila, l’actor va desgranar unes quantes reflexions com ara el fet de recordar una Catalunya monolingüe prèvia a la repressió espanyola, o que l’enemic el tenim a casa i som nosaltres mateixos que no ens alliberem de certes pors. ‘A Espanya t’entenen millor si parles clar i et deixes de peixos al cove, de putes i Ramonetes.’ I també: ‘Si ens ajuntem, podem ser més forts.’
El debat d’Hèctor López Bofill, Joel Joan i Enric Vila amb el públic assistent va cloure un cicle de conferències que ha tingut moments estel·lars i moments molt terrenals. Parlar de llibertat en un moment com l’actual és fer com el xef que tasta la sopa per saber si és prou salada. Perquè la llibertat no es proclama, sinó que s’exerceix, com diria el canonge Cardó sobre la independència. Patrícia Gabancho, David Fernàndez, Roger Mallola, Bernat Dedéu, Melcior Comes, Francesc Homs, Joan Todó, David Madí, Joel Joan, Hèctor López Bofill i, sobretot, Enric Vila, han assajat la idea de llibertat en la història dels catalans. Tots l’han vinculada d’alguna manera amb l’actualitat. I tots han demanat de fer memòria per no repetir els errors que han impedit una vegada i una altra d’exercir la llibertat en plenitud com a poble. Si em demaneu una frase que resumeixi el cicle, em quedo amb aquesta de David Fernàndez: ‘Som els espais de llibertat que hem estat capaços de construir.’ Som-hi.
A continuació podeu veure els vídeos de la conferència sobre ‘Pau Claris contra l’absolutisme’:
El debat amb intervencions del públic:
