06.04.2015 - 06:00
Francesc Sanuy (Barcelona, 1936) acaba de publicar una autobiografia, ‘Diuen que tinc memòria‘ (Ediciones B). El llibre abasta els primers anys de la seva vida i fins als anys vuitanta. La gent que vulgui detalls de la seva obra de govern (va ser conseller dels primers governs Pujol) haurà d’esperar a un possible segon volum. En aquest primer parla de la seva infantesa en una Barcelona en plena guerra, dels anys d’estudiant a l’Espanya franquista, de l’expulsió de la Universitat i del seu periple per Itàlia, el Regne Unit i els Estats Units, on es va formar en universitats d’elit. Amb una prosa plena d’anècdotes brillants, Sanuy també parla de l’Àfrica, on va viatjar durant dos anys, de l’organització de fires a Madrid i Barcelona o de la feina de traductor a l’ONU, a Suïssa. Una vida de pel·lícula.
—Descriviu una Barcelona de postguerra on els nens de l’Eixample jugaven al carrer.
—Al bèlit, per exemple. El bèlit era una peça de fusta tallada amb una navalla. Tenia forma de dirigible Hinderburg. De zepelí. Agafaves una pala d’estovar la roba que et servís de pala, enlairaves el bèlit picant-lo i amb la mateixa pala l’entomaves al vol. Com una mena de beisbol. Gran joc, el bèlit. Un dia vaig arribar als EUA, com a estudiant becat, en una benvinguda amb altres estudiants de tot el món. Va sortir un noi de l’Índia que va explicar-nos el seu joc. El presentava com l’esport nacional dels joves a l’Índia. I era el bèlit. Quan em vaig aixecar, vaig agafar la pala, i vaig picar, l’indi aquell va quedar acollonit. ‘Nano, que això és el bèlit!’ Els musulmans van arribar a la península Ibèrica i a l’Índia el mateix any. El 711. Per tant el bèlit no és ni de l’Índia, ni nostre. És del Magrib, dels països musulmans del nord d’Àfrica, que el van exportar.
—Expliqueu que de nen vau passar sis mesos al llit.
—Un cardiòleg, el doctor Framis, va dir que tenia endocarditis. Repòs absolut. Afortunadament, al final era reumatisme poliarticular agut. Però els sis mesos sense sortit al carrer no me’ls va treure ningú. Estirat al llit vaig escoltar tota la col·lecció de discs del meu cosí Viladiu, vaig llegir ‘El tesoro de la Juventud’ i les novel·les de Salgari que el meu cosí portava de l’Argentina. En aquests mesos vaig aprendre moltes coses.
—El vostre pare era militant d’ERC. I tenia el despatx de gèneres de punt on ara hi ha la Casa Beethoven, la botiga de música a tocar del Palau de la Virreina.
—Mon pare no tenia l’espai a la botiga Beethoven, sinó a dalt. Ell va finançar la meva educació però no era un pare absorbent. Més aviat es mantenia en un segon terme, i deixava fer. D’una certa austeritat. A tocar de la Beethoven també hi havia els qui redactaven cartes per als analfabets que volien escriure a la família. L’experiència era que arribaves, passaves aquests ‘amanuenses’, arribaves a la botiga Beethoven, plena de partitures, i a dalt, a través d’una escaleta, mon pare hi tenia un magatzem majorista de gèneres de punt. Com que era a tocar del Palau de la Virreina, li va posar ‘Medias Virreina’.
—Dieu que de jove vau posar petards a la vaga de tramvies. Petards?
—Ho feia amb en Màrius Estartús, que es va morir fa poc. Vam estar junts a l’ONU de traductors. Érem dels músics, l’MSC (Moviment Socialista Català). Estartús era l’home d’acció, que passava fronteres, i s’emportava els originals de l’Endavant, que escrivia jo. Els petards els fabricava un de Sarrià que es deia Manic. Sabia fer un petard que, si el posaves a la via, quan venia el tramvia, paaah!: el podia fer descarrilar. Nosaltres no en vam fer descarrilar cap, però Déu n’hi do.
—Us acaben expulsant de la Universitat de Barcelona, on estudiàveu dret. I comenceu un pelegrinatge de formació acadèmica a Itàlia, el Regne Unit i els EUA, que us canvia la vida. A Itàlia, molt curiós, els caps de setmana els passeu amb sindicalistes i, entre setmana, conferències al Rotary Club.
—Perdona, conferències als dos Rotary Club de Torí. Les vaig fer amb el cònsol d’Espanya, amb elogis del govern de Madrid perquè vaig explicar-hi el pla d’estabilització. La dictadura s’adona que el camí és Europa, i que ha de canviar. Doncs ho van imprimir i publicar. Venien a sentir-me els Pininfarina i el Ghia, que feien les millors carrosseries de cotxes del món. I Leopoldino Pirelli, l’Arrigo Olivetti i el seu germà. O els Agnelli. I aquest qui és, preguntaven? Doncs jo era un nano de vint-i-pocs anys que llegia molt.
—Del viatge als Estats Units, què en traieu?
—Va ser l’hòstia. És avançar trenta anys les coses que després has hagut de viure. Viure-les en primícia. I estar en una llotja de prosceni. Venia en Nelson Rockefeller a fer un míting a la universitat i acabaves fotent-te un soparet amb ell. I quan venia en Martin Luther King a fer un míting, doncs passaves el plateret per recaptar fons per a ell. A la Universitat d’Ithaca, on vaig acabar de professor adjunt, hi havia una dona de vuitanta anys, que era la primera dona que havia estat ministra, la Frances Perkins. La ministra de treball del New Deal. La dona que va crear la seguretat social americana. Va ser la inspectora de treball de l’incendi del 1911, quan es moren totes les treballadores atrapades a dins. Des d’aleshores les portes als Estats Units s’obren cap enfora, no cap endins. La inspectora Perkins va fer això i la primera llei de la seguretat social. El dia que vaig tenir el meu primer sou, com a professor adjunt, vaig dir-li, miri què tinc? La targeta de la seguretat social. Ella ho havia fundat. I em va dir: ‘Aquest paper conservi’l sempre, perquè és el primer pas per a la ciutadania.’ I jo, a la meva filla, li he donat aquesta targeta. ‘Mai que vagin mal dades tu presenta’t als EUA amb aquesta targeta.’
—Parleu del vostre gran amic Armand Carabén. De fet, el llibre l’heu fet amb l’ajut d’un dels seus fills.
—De grans amics afortunadament n’hi ha més d’un. Jo tinc amics que els conec des de fa setanta-tres anys. I en Carabén és dels de fa cinquanta anys. Però gran amic, sí. Gran amic. Era divertit, enginyós, culte. Ell era d’una elit intel·lectual al voltant dels cotoners. Els Manel Ortínez, Riba Ortínez, cosí seu. Allà hi havia en Joaquim Maluquer, el gran ornitòleg.
—El llibre és ple d’anècdotes. Com la de Robert Mitchum jugant amb vós al futbolí durant un dels vostres viatges a l’Àfrica.
—Me’l vaig trobar a Zanzíbar, quan no era Tanzània encara, sinó independent. Jo muntava les missions comercials a l’Africa per a la Cambra de Barcelona. M’hi vaig passar dos anys, anant a l’Àfrica. Catorze països. A Zanzíbar a la nit es podia fer poca cosa. A Nairobi, millor. Recordo anar a un lloc tot decorat amb escultures africanes de fusta, i negres amb farbalans i timbals. I comencen: ‘Esperansa, tu no sabes bailar chachachá.’ Venir fins a Nairobi per a això… En Robert Mitchum s’avorria al bar de Zanzíbar, i hi havia un futbolí. Vols jugar al futbolí? A Robert Mitchum el vaig guanyar al futbolí, perquè n’havia après al carrer de Tuset. Ja ho veus, una amistat molt efímera, amb en Mitchum.
—Del capítol de l’Àfrica impressiona la idea següent: la descolonització de l’Àfrica va ser política, però no econòmica. Vós ho veieu en primera persona, això.
—L’espoliació de l’Àfrica, i els seus recursos naturals, no te relació amb la sobirania ni amb la independència. Té vinculació amb uns muntatges que hi havia, i encara hi són. Ara mateix, la De Beers Corporation, primer venedor de diamants del món, sud-africans blancs, aplica un sistema de tracte preferent als seus principals clients. Doncs la De Beer Corporation és propietat de l’Anglo-American Society.
—Brutal anècdota africana amb ‘lo Pepet’ de Vinaròs. Una pastera, però a l’inrevés: un de Vinaròs agafa la barca per anar a l’Àfrica des d’Europa.
—És possible que encara sigui viu, de tornada al casino de Vinaròs, jugant a cartes. És una autoritat, ara. Aquest home era un pescador que tenia deutes i era empaitat per creditors. La seva barqueta es deia ‘Lo Catalí’. Feia quatre metres i mig. I, veient que el volien embargar i que no podia pagar, va agafar el seu germà i va dir: ‘Hem de marxar d’ací.’ I enfilen cap a Gibraltar. ‘Hòstia, on anem?’ ‘Hòstia, no ho sabem, fugim dels creditors!’ I amb la barqueta van travessar l’estret de Gibraltar. I baixant baixant, per la costa oest de l’Àfrica, arriben a Lagos (Apapa), a Nigèria. Terra cristiana. Veu que la cosa està bé, es dediquen a pescar, i a cuinar a l’aire lliure. I els negres ho veuen. Els africans passaven fulles de palma amb un peix sec que venia del llac Txad. Allò, menjaven. I els negres van començar a menjar el peix fresc dels catalans. I van començar a comprar. I comprar. Al final frigorífics, vaixells grossos. Un imperi, va muntar. Ah, per cert, la subhasta del peix la feia en català. En català al mig de l’Àfrica. ‘Oh, ells tampoc no parlen la mateixa llengua. És un merder. A mi ja m’entenen.’ Ha ha!
—Expliqueu el pas per la Cambra de Comerç i transmeteu una idea: que es va usar el franquisme, en comptes de combatre’l.
—La constatació és que la dictadura, el règim, s’havia anat degradant i ella sola ja s’orientava, a través dels tecnòcrates, i tenien la gent que pensaven en els bancs de desenvolupament, pensaven en… Escolta, jo ara dic que Catalunya, veient com la tracta Espanya, ha de fer el ‘Catalexit’, que és una cosa anglosaxona: donar-se de baixa d’un club, o que et fotin fora del club. Però també pot fer el ‘Catalexodus’, que és el que hem de fer. Fotre el camp i que els bombin.
—Quan us feu independentista?
—A veure. Una cosa és allò per què pots lluitar a consciència, que saps que és viable o possible. I el nostre butlletí Endavant ja deia ‘Federació, Democràcia, Socialisme’. Només deia ‘federació’, perquè érem conscients que no teníem ni la més mínima llibertat. Però dins el cor sempre penses: cagum dena, quin país podíem haver estat. D’aquell sentiment, les coses han anat evolucionant. Per l’engany, la recentralització, el tracte discriminatori. Ara ha sortit en Mas-Colell i ha dit: ‘Som víctimes d’una asfíxia premeditada.’ Això ho va dir Ramon Trias Fargas fa trenta-cinc anys! Les tres paraules juntes. I si trenta-cinc anys després jo encara esgrimís la federació voldria dir que m’he equivocat. Per tant, quan te’n tornes? ‘Exodus’. És a dir: jo ja en tinc els collons plens. Jo no aguanto més. Que fotin l’AVE en un poble de vint-i-vuit habitants perquè és a prop de Zamora, on va néixer la ministra. Vint-i-vuit habitants i un AVE! Què és això? Això en un país al qual retallen l’estat del benestar, la sanitat pública, que et trituren la classe mitjana.
—Parleu molt poc de l’obra de govern. Sí que arribeu al 23-F. Resulta que sou amic de Guitérrez Mellado. Sempre coneixeu qui toca, en el moment adient.
—Guitérrez Mellado el coneixia d’abans. Mellado era el cap de compres de l’exèrcit espanyol. Mentre era a la Fira de Madrid vaig anar al ministeri i els vaig dir: ‘Vostès compren a l’estranger coses que es fabriquen a Espanya. No són uns patriotes. Vinguin a la fira de mostres en comissió de compres.’ I ens vam fer molt amics. Molt. Pensa que l’endemà del cop d’estat, el 24-F, Mellado va venir a Barcelona convidat per mi. Per consolar-lo.
—Per consolar-lo?
—Perquè a Madrid després del 23-F l’insultaven. ‘No els aguantis ni un minut més’, li vaig dir. El vaig portar a sopar, el primer dia, a casa d’en Pere Duran i Farrell. Duran pensava en gran. És qui va posar la Hispano Francesa Energía nuclear. Jugant la carta de la ‘grandeur de la France’. Gairebé ens ho van regalar. Jo vaig organitzar la fira de l’energia atòmica a Barcelona. I van venir totes les empreses mundials. I ara aquí foten firetes. No són fires. I si em dius el mòbil… Això és quan la fira fa de ‘meublé’, i lloga el llit als caps que organitzen la fira segons els seus interessos. Punt. Cosa que està molt bé, dóna riquesa a la ciutat, i em trec el barret. Però això no és política comercial pròpia. Ni pensar-hi. El 87% de les peles que recapta la Fira, avui, són de lloguer d’espais. De rentar els llençols.
—El llibre té grans anècdotes. Com quan us disfresseu de bisbe pel dia de Sant Nicolau, celebrant la festa a casa de Johan Cruyff.
—Jo hi anava cada any el dia de Sant Nicolau. Amb el fill del cònsol d’Holanda, el president de la Phillips, de la Seda de Barcelona. Els holandesos celebraven la festa de Sant Nicolau. La tradició holandesa diu que Sant Nicolau ve d’Espanya. Aquest era jo. Em vestia de bisbe a casa d’en Neeskens i ho celebràvem a casa d’en Cruyff. Sortia al carrer, vestit de bisbe, amb la barba i un bàcul. I la gent: mira, mira. I em pensava que em miraven a mi. I no. Era mira, mira el Neeskens! A mi no em fotia cas ningú. Ha ha!
