Carles Boix: ‘Ara Mas hauria de posar tota la carn a la graella’

Amb l’acord pel full de ruta, que encara resta pendent d’incorporar actors importants com la CUP o Unió, el moviment independentista recupera el nord i s’encamina amb més fermesa cap al 27-S. Hem parlat amb Carles Boix, professor de la Universitat de Princeton, per demanar-li l’opinió sobre el full de ruta acordat i les mancances que té l’independentisme per a arribar en bon estat a les eleccions plebiscitàries. Boix, que és membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), explica per què es fa la diferència entre declaració i proclamació d’independència, les condicions que caldran per fer la transició en divuit mesos i la necessitat que el president, Artur Mas, faci una funció de lideratge diferent.

—Com valoreu l’acord sobre el full de ruta?
—Positivament. És un acord que adapta el document que va fer el CATN sobre el procés constituent, que ja marcava un camí. En aquell document presentàvem les opcions d’un referèndum o d’unes eleccions plebiscitàries. Vist que el referèndum no ha estat possible o s’ha fet d’aquella manera que ja sabem, el full de ruta queda limitat a l’opció de les eleccions amb caràcter de referèndum. El CATN també marcava una distinció entre la declaració i la proclamació, que l’acord dels partits també incorpora. L’acord no copia l’informe del consell, però sí que l’adapta respectant els criteris més importants.

—Per què es fa aquesta distinció entre declaració i proclamació?
—Permet un espai per a la negociació amb l’estat espanyol que és important de continuar preservant fins a l’últim moment. El CATN dibuixava dues hipòtesis en tots els informes: la col·laboració de l’estat i la no-col·laboració. L’acord dels partits no és tan explícit com l’informe i no cal que ho sigui, però s’entén que va en la mateixa línia. És molt important que l’oferiment de negociació quedi clar fins a l’últim moment abans de la desconnexió definitiva de la constitució i les lleis espanyoles.

—Hom pot pensar que tot plegat no fa res més sinó dilatar la transició…
—És cert que hi ha gent que ho critica en aquest sentit. La intenció del document del CATN i, per tant, la meva lectura d’aquest acord és que això es fa per deixar aquest espai a la negociació amb l’estat per fer més ordenada i transparent la transmissió de les institucions i la sobirania. Fins ara hem ofert a l’estat moltes oportunitats de negociar. I ho hem fet amb un propòsit de respecte total a la democràcia i a la voluntat de la gent expressada a les urnes. És bo que el procés vagi sempre acompanyat de l’oferiment d’oportunitats als altres. Aquesta distinció entre declaració i proclamació no es fa per ajornar el trencament, sinó perquè tenim una voluntat sempre present de pactar i de negociar. Si l’estat acceptés de negociar, hi sortiríem guanyant tots.

—Cal demostrar al món que no s’ha trencat res sense haver obert la mà en tot moment.
—Això és molt important. Cal deixar la porta oberta fins a l’últim moment. I cal que sigui clar que posem moltes indicacions que assenyalin la porta oberta. I si la negociació obrís la porta a fer un referèndum, encara millor. L’acord dels partits és molt breu, però s’ha de llegir amb sentit comú i acompanyat de l’informe del CATN, que és més concret a l’hora de dibuixar totes les opcions. També cal observar què passaria en una hipòtesi de no-col·laboració.

—L’acord delimita els famosos divuit mesos. Però cal entendre que si Espanya juga a dinamitar-ho tot el període de transició s’haurà d’escurçar.
—Exacte. Els divuit mesos són un període màxim, determinat pel full de ruta que va dibuixar Escòcia. Són divuit mesos que transcorrerien després d’haver fet una declaració de sobirania real, no com la que es va fer al principi del 2013. Seria una declaració anunciant l’inici del procés de creació de l’estat independent de Catalunya. A més, l’acord deixa clar que aquesta declaració no quedarà supeditada en cap cas a hipotètiques impugnacions o prohibicions per part de l’estat espanyol. Això és una declaració completa i definitiva de sobirania.

—Aquest és el punt més important de l’acord. Anuncia que no hi haurà marxa enrere.
—Totalment d’acord. Hi queda implícit aquesta hipòtesi de no-col·laboració que dèiem. I això ens porta a una situació diferent que pot acabar amb una declaració unilateral d’independència, encara que no s’hagi escrit a l’acord. No cal que quedi escrit ara. S’actuarà segons que convingui en cada moment. És important que quedi clar que no hi haurà marxa enrere i aquest punt que ara comentàvem diu això.

—L’acord preveu un referèndum al final de tot.
—Sí, però no és un referèndum sobre la independència, que ja haurem fet amb les eleccions del 27 de setembre. És un referèndum de ratificació de la constitució. Això ha de quedar molt clar.

—Aquest acord entre els principals partits independentistes ajudarà a remuntar l’estat d’ànim general?
—Estic segur que hi ajudarà. Però crec que no ens hem de deixar emportar per aquestes fluctuacions d’ànim i desànim. Ens mirem massa el melic. Hem fet un camí molt llarg i recomano de mirar-lo amb perspectiva. Com era la situació fa dos anys o tres? Oi que hem avançat molt? Una part dels actors que han signat l’acord o bé no existien o bé no eren independentistes. L’Associació de Municipis no existia. L’ANC acabava de néixer. CDC no era netament independentista. Òmnium tampoc. Hem fet un salt molt gran. Que hi ha hagut aquesta crisi, és cert. Sóc el primer a qui no ha agradat. Però l’acord ha d’ajudar a entendre la grandesa del procés que fem. Les eleccions són clarament plebiscitàries arran d’aquest acord. Les reaccions que ha suscitat entre unionistes són molt reveladores.

—A partir de l’acord, les posicions quedaran més clares. Dibuixa una línia clara.
—Sí. És això. Tothom s’ha de definir respecte a aquest full de ruta. Ja no hi ha espai per a l’ambigüitat. El 27-S es votarà entre els partidaris de l’aplicació d’aquest full de ruta i els contraris. A favor d’aquest full de ruta hi ha el partit del govern i el primer partit de l’oposició. Les entitats sobiranistes més representatives. La CUP ha mostrat la disposició a afegir-s’hi. Caldrà veure què passa amb determinats sectors d’ICV. També ajudarà a la definició d’Unió. Aquests dos últims podran deixar de fer-se preguntes absurdes i s’hauran de mullar respecte d’una idea molt clara. Aquest procés és molt seriós. Això no és una festa! No és un ‘happening’. Entenc que el 9-N va ser un gran dia i calia estar molt contents. Però no podem caure en l’error de convertir-ho tot en una gresca.

—Som massa sentimentals?
—[Riu.] Una mica. Sabeu què passa? Que els que van contra aquest procés —sigui des de dins o des d’Espanya— fan servir una estratègia insistent de negar que la majoria existeixi. No permeten que es discuteixi transparentment. Això és típic de règims autoritaris. No dic que Espanya ho sigui. Però fa servir aquesta mateixa estratègia per evitar de ser enderrocat. El qui mana sempre intenta dissoldre i fer invisible la majoria rebel. En nega l’existència. I quan aquesta majoria no es veu a si mateixa, entra en una mena d’estat de decepció. Per això necessita manifestar-se constantment —des d’un punt de vista físic també— per prendre consciència de la pròpia existència. És una necessitat incessant de comptar-se. Quan no ho fem, ens desconcertem i ens afecta massa.

—El 27-S ens comptarem.
—Sí. La democràcia és el mecanisme de fer-ho. Com que no ens ho han deixat fer, estem molt pendents de sortir al carrer i donar-nos la mà, parar més atenció del compte a què diguin les enquestes… Insisteixen que això era un suflé per mirar de fer-nos creure que hem participat d’un suflé i ens quedem a casa. I és evident que no ho és. Però l’estratègia unionista és aquesta.

—Tanmateix, l’última enquesta del CEO no dibuixa un panorama de majoria sobrada…
—Tens raó. Sempre hem sabut que la majoria no era esclatant. Aquests processos són seriosos i la societat s’hi juga molt. No és tan fàcil de enerar majories folgades. Tan sols cal observar els casos de Quebec i d’Escòcia. Les majories sempre són ajustades i s’ha de donar per bona la que sigui guanyadora. En aquells dos casos hi havia ofertes de l’estat per quedar-se i els indecisos es van decantar per la continuïtat. Davant la incertesa, hi ha gent que s’estima més sacrificar el futur en favor del present. Però nosaltres encara no hem votat.

—Hi ha temps per a fer una bona campanya.
—És clar. Si mirem el cas d’Escòcia, veurem que la distància en favor del no a la independència era molt més gran que no va acabar essent. I si la campanya hagués durat una mica més, no sabem si s’hauria acabat capgirant el resultat. Cal un esforç de lideratge, de debat democràtic, de mobilització… És cert que les enquestes indiquen un empat o una derrota molt ajustada del sí, però encara no s’ha fet la campanya i una part dels que han signat l’acord del full de ruta han fet d’àrbitres fins ara i no han començat a jugar de veritat el partit. Si juguen amb més intensitat, poden donar un impuls molt important.

—Entenc que parleu del president Mas. Què ha de fer?
—Té un paper destacat a l’hora de calmar la por dels indecisos que pensen que la independència és un camí massa arriscat. Jo no sóc ningú per a donar lliçons sobre què ha de fer el president. Em sembla que fins ara ha fet un paper institucional d’arbitratge que potser era el que tocava. Però ara que totes les peces ja són al tauler, ha d’agafar el lideratge dels independentistes. Ha de ser més Salmond que no el president simbòlic d’una república que es mira la batalla per damunt. El president ha de dir que fa aquesta aposta, explicar les raons i obrir el debat a fons. Ja ho ha fet una mica, però ara s’ha de posar tota la carn a la graella.

—Què fan malament els independentistes?
—Més enllà dels debats sobre qüestions formals —com el que s’ha fet sobre les llistes unitàries o separades— cal transmetre més confiança. Cal que els partits compromesos amb el full de ruta i la independència demostrin que estan disposats a fer tant com calgui plegats. Cal una actuació que desperti confiança i esvaeixi els temors que hi ha entre aquells que considerem indecisos. Recordem la famosa abraçada de Mas amb David Fernàndez, oi? No implicava pas una fusió de CDC amb la CUP. Però en canvi transmetia confiança i seguretat. Això és molt important.

—I les entitats cíviques?
—Han de continuar fent força i han de resoldre bé la transició del lideratge, en el cas de l’ANC. També han d’impedir de convertir-se en el lloc de batalla dels partits. Cal que evitin debats com els de les llistes electorals i coses que no són el seu terreny natural. No els toca de fer això. Han de vigilar que l’acord del full de ruta es compleixi. No pot ser que les baralles dels partits entrin dins les entitats. Han d’entendre que al final del camí, si no hi ha bona col·laboració entre els partits, hauran de fer un paper molt important. Si el 27-S hi ha una majoria independentista, aquestes entitats seran fonamentals per a poder fer la desconnexió. No poden destruir el patrimoni de confiança que han acumulat.

—Si el 27-S guanya la independència, què serà més important: el reconeixement internacional o la capacitat d’exercir un poder efectiu sobre el territori i la ciutadania?
—És més important d’exercir el poder efectiu. Aquesta és la qüestió fonamental. Cal fer un esforç de posar-se en contacte amb els governs més decisius. Però allò que determinarà l’èxit de la desconnexió serà aquesta capacitat d’exercir el control del territori i el poder. La comunitat internacional tan sols actuarà segons com resolguem el control del poder.

—Ningú no mourà ni un dit si no es demostra que Espanya ha perdut el control de Catalunya i hi ha un nou poder constituït i solvent.
—Exacte. La desconnexió es juga en aquesta qüestió. Ara cal confiar que les eleccions plebiscitàries donin un resultat tan transparent com sigui possible.

—Hem engegat aquest debat sobre guanyar en vots o en escons… No sé si fem debats per a entretenir-nos o és realment important.
—La Convenció de Venècia és claríssima en el fet de no imposar ni quòrums de participació ni percentatges mínims per validar un resultat. El Consell d’Europa no marcava límits. Però penso que són els vots que determinen el suport a la independència. Tanmateix, crec que s’ha de comptar d’una manera molt concreta això. S’ha de comptar quants vots representen els escons que votin la declaració al parlament i quants vots representen els diputats que hi votin en contra. Aquests són els vots que es podran comptar realment. Potser hi ha un partit que en la votació es divideix i cinc diputats voten a favor i cinc en contra. Si hi ha partits que han anat dividits o que han mantingut una posició ambigua, caldrà saber què passa al parlament a l’hora de la veritat.

—I si no guanya la independència?
—Hi ha qui diu que serà una greu derrota impossible de remuntar. Jo penso que no. No hi ha cap proposta real dels contraris a la independència. No hi ha una majoria alternativa clara amb un projecte comú. N’hi ha que defensen que tot quedi com ara. N’hi ha que volen anar més enrere. N’hi ha que voldrien un canvi, però no sabem ben bé quin. I hi ha partits que no sé si representen els seus votants o a ells mateixos i ja els està bé que no es mogui res. També passaran unes coses o unes altres segons el resultat. Potser no es guanya en vots, però sí en escons. Aleshores potser s’alenteix el procés, però no queda aparcat. Si no guanya el sí, qui guanya? Quina és l’alternativa? Podrà governar? El procés es podrà allargar, però no s’acabarà de cap manera. Tot això que ha passat aquests anys no es desfà per un resultat electoral. Potser caldrà explorar nous camins. Però ara hem de pensar a guanyar el 27-S i activar el full de ruta acordat.