28.03.2015 - 06:00
Tant la mel de les abelles com la llet de les ovelles. Es veu que sí, que alimenten si fa no fa. I com que no hi ha cap aliment com el que ens ofereixen els llibres, avui dediquem l’entrada a les obres històriques d’apicultura. Des de M. Terenci Varró, al segle I aC, que dedica una atenció considerable a les abelles, fins als primers impresos catalans, passant per Charles Estienne i la seva ‘Agriculture et maison rustique’ (1554) o els primers manuscrits coneguts a l’estat espanyol, que no arribarien fins a finals del segle XVI.
Ja M. Terenci Varró, al segle I aC, dedica una atenció considerable a les abelles. L’erudit romà es complau a observar pacientment la natura, i a l’obra ‘Del camp’ deixa testimoni de nombroses consideracions sobre aquests insectes i el seu comportament. ‘Les abelles no són solitàries de natural, com les àguiles, ans són com els homes […] D’elles aprenen a treballar, d’elles aprenen a edificar, d’elles aprenen a desar queviures. Car d’elles són aquestes tres coses: vianda, casa, obra.’ I continua: ‘No hi ha a la bresca cel·la de sis angles, tants com peus té ella? […] Defora pasturen, dedins fan obra que, dolcíssima com és, a déus i homes és acceptada; car la bresca ve als altars, i la mel es serveix als començaments de convit i a la segona taula.’
Clàssics i primers manuscrits
Varró en compara l’organització a la dels homes, ‘car hi ha rei i comandament i solidaritat’, en lloa la netedat (‘cap d’elles no es posa en lloc sutze o mal olent’ i el tarannà sempre aqueferat (‘Ni estan mai sense fer res, i avorreixen les peresoses’). Detalla com fer els ruscos o melers: arran de la granja, en lloc on no ressonin ecos, de temperatura dolça, que miri a llevant i que tingui a prop aliment i aigua clara. Si no hi hagués menjar, caldrà sembrar-hi rosa, serpoll, tarongina, cascall, fava, llentia i pèsol, alfàbrega i jonça olorosa, entre més. I s’estém finalment en les formes i materials més indicats per a construir-los. Si Ciceró el considerava l’home més savi del seu temps, bé val la pena donar-li crèdit.
Catalunya ha estat sempre una terra procliu a la presència d’abelles. Amb un clima variat i amable i una flora riquíssima, és lògic que tota la nostra geografia estigui esquitxada d’arnes aquí i allà. Tanmateix, i potser perquè inicialment era un conreu domèstic no destinat a la gran explotació, la bibliografia catalana li dedicà una atenció escassa fins al segle XIX. Els reis, cal reconèixer-ho, van ser els francesos.
Una de les obres que en parla més extensament –tot i que no de manera única– és ‘Agriculture et maison rustique’ de Charles Estienne, publicada per primera vegada en llatí el 1554 i notablement augmentada pel seu gendre el 1586. ‘L’agricultura de la casa rústica’, molt semblantment a allò que el 1617 va passar amb fra Miquel Agustí, dedica un capítol a les abelles i s’estén no només en la construcció i material dels ruscs, sinó també en les eines que es requereixen per a tenir-ne cura i en l’art de mel·lificar.
Els primers manuscrits coneguts a l’estat espanyol no arribaren fins a final del segle XVI. A la Biblioteca de Catalunya se’n conserva un –del qual n’hi ha també una còpia a la British Library– a càrrec del genealogista i agrònom Alonso de la Fuente titulat ‘Colmenas y hermandad. Dialogos noturnales de Alonso de la Fuente Montalvan en los quales curiosamente se trata de las excelencias y procreaçión y generaçion y govierno de las abejas y de su cultivaçion y cura…’ El volum, en força bon estat, conté notes marginals relatives als autors i les matèries tractades. Els qui l’han estudiat consideren que sembla un original a punt per a portar a impremta: els títols de capítol i secció van emmarcats en orla, conté més d’una vintena de fulls de preliminars –dedicatòria inclosa– i el contingut és molt ben endreçat. Hi ha també correccions d’una altra mà que semblen indicar-nos que no fou directament l’autor qui copià el manuscrit, sinó un copista.
L’autor s’ocupa també dels eixams, la importància de l’emplaçament i manteniment dels ruscs, les malalties de les abelles i la seva cura, de ‘las cosas morales de las abejas’ i de llurs propietats. Es refereix a la reina com a rei o ‘maestra’ i s’entreté en la controvèrsia sobre si tenia agulló o no. Distingeix entre tipus d’obreres, negligeix el paper de l’abellot més enllà de la fecundació i, tal com havia fet Aristòtil, distingeix entre les de raça domèstica i les salvatges o rústiques. Malauradament, però, l’obra del toledà De la Fuente, amb clara vocació didàctica, no va arribar a imprimir-se.
Publicacions especialitzades
Un treball de característiques semblants va tenir la mateixa sort. El carmelita Diego Delgado Barba, nascut a Ciudad Real a final del segle XVI, copià durant una estada a Madrid el 1653 el ‘Breve tratado de la cultivación de las colmenas y lo que con ellas se ha de acer para su conservación’ de Francisco de la Cruz, que al llarg de quaranta anys va estar-se al Desierto de Bolarque (Guadalajara) i es dedicà a tenir cura, de nit i de dia, del ‘colmenar que tienen allí los Carmelitas Descalços’. El manuscrit es conserva a la Biblioteca Nacional de España.
I ara sí, els primers impresos. El 1586 Luis Méndez de Torres havia publicat el ‘Tractado breve de la cultivacion y cura de las colmenas. Y ansi mismo de las ordenanças de los colmenares, sacadas de las ordenanças de la ciudad de Sevilla’. Tot i que recull unes ordenances municipals, el text té un interès notable, car es nodreix de les pràctiques de l’època i ens dóna pistes sobre la regulació d’una activitat que d’entrada hauríem cregut potser exempta de control.
El 1620, Alonso de Herrera dedicava una part important de la seva ‘Agricultura general’ als petits himenòpters i només un any després a Saragossa veia la llum una obreta que lloava els grans profits dels ruscs ben administrats. La signava Jaime Gil i, juntament amb les que hem vist fins ara –manuscrits a banda–, resulta extremadament rara.
Tot plegat ens fa pensar en una progressiva ‘industrialització’ del sector, fins aleshores relegat a l’esfera domèstica. Comencem a parlar no únicament de mètodes, característiques i manteniment, sinó de profits, guanys i utilitat. Han canviat els temps i ham mudat també les necessitats i els punts de vista.
Així ens plantem al segle XVIII: amb un panorama dividit entre els llibres dedicats a l’apicultura i els grans tractats d’agricultura que inclouen apartats prou extensos sobre el món de les abelles (val la pena de destacar, en aquest àmbit, ‘Les plaisirs innocens et amoureux de la campagne’, imprès a Amsterdam el 1699 i que conté un tractat de les ‘mosques de mel’). En el primer grup hi ha el ‘Tractat de les abelles’ de l’abat de La Ferrière (París, 1720), amb una curiosa dissertació sobre la generació, instruccions sobre la selecció i compra d’exemplars, neteja d’arnes, mètodes per a foragitar formigues, per a guarir les obreres dèbils, per a retirar la cera i la mel i observacions sobre la mortalitat i la renovació en els ruscs; el curiosíssim ‘Observations sur l’origine du miel’ de Pierre Augustin Boissier de Sauvages (Nîmes, 1763), en què l’autor sosté que les abelles no sols xuclen el nèctar de les flors, sinó també la melassa que secreten els pugons i que queda a les fulles; i el ‘Tractat de l’educació de les abelles’ de Ducarne de Blangy (París, 1771).
Amb només un any de diferència es publicaren a Madrid dues obres de característiques similars: el ‘Tratado práctico, ó pastoría de las colmenas’ de Vicente del Seixo el 1797 i el ‘Nuevo plan de colmenas o tratado historico-natural, fisico economico de las abejas’ de José Antonio Sampil el 1798. El primer llibre pretenia oferir mètodes fàcils per a augmentar el nombre de ruscs i encomanar un punt de vista positiu pel que fa a llur utilitat respecte del propietari i de l’estat en general. El segon recollia observacions d’autors estrangers i se centrava sobretot en un sistema de ruscs enginyós i particular l’estructura del qual mostrava en quatre magnífiques làmines gravades al coure. Tot plegat per a millorar una pràctica que es trobava, pel que sembla, en una situació compromesa. L’autor mateix reconeix al pròleg que ‘es cosa lastimosa el ver que en las más de nuestras Provincias se cuide tan poco de propagar esta grangería’.
La primeria del XIX continuaren donant un reguitzell de tractats centrats en el profit econòmic de l’activitat mel·lífera. José Rivas el 1807, Joaquín María Bover el 1843 a València, Nicolás de Mendoza el 1844, o José García Sanz i Luis Álvarez el 1872 oferien tota mena de consells i trucs per aconseguir una collita de mel i cera més abundant, així com nombroses ‘observaciones prácticas para colmeneros’. Aquesta eclosió en les publicacions coincideix amb la revolució en la tècnica i el perfeccionament del rusc de quadres mòbils proposat pel nord-americà Lorenzo Lorraine Langstroth i amb les innovacions de Charles Dadant, creador d’una arna característica i primer en el llinatge d’una família d’apicultors insignes. Tot i que les obres de caràcter generalista es continuen imprimint, durant el darrer terç de segle hi ha un esclat de les monografies apícoles i una progressiva especialització: mentre unes es dediquen a zones concretes (José Ramón Villalón publicà el 1867 un manual apícola “con aplicación especial a la isla de Cuba), d’altres fan una atenció especial a la multiplicació de les abelles (José de Hidalgo, Madrid, 1875), i un darrer grup destaca els enemics d’aquests insectes i les malalties que els poden afectar (Ignacio Redondo, Madrid, 1876).
Primers impresos catalans
Un dels primers impresos barcelonins que coneixem és la traducció d’una obra en francès, la ‘Historia de las avejas. Sus costumbres singulares, economía, producciones, guerras y demás particularidades de estos útiles insectos’ (Ignacio Estivill, Barcelona, 1830), i posteriorment la de l’anglès Thomas William Cowan, tota una autoritat en la matèria. Els hereus de Pablo Riera van encertar-la de ple amb la ‘Guía del apicultor británico para el cultivo de las abejas en colmenas con panales móviles y el uso del extractor’ (1888), com també ho féu l’Administració de El Colmenero Español des de final de la dècada de 1890 amb la publicació de cursos d’apicultura francesos (el 1900 l’editorial Atlante de Barcelona apostava pel ‘Curso completo de apicultura’ de Georges de Layens i Gaston Bonnier). Mentre a Espanya es produeix obra pròpia, sembla que a Catalunya hem de mirar-nos-ho i anar tirant amb les traduccions… però no per gaire temps! Al tombant de segle, els autors catalans van posar negre sobre blanc allò que era una pràctica consolidada a casa nostra de feia segles. Van dir-hi la seva i van tenir força èxit, segons que sembla. Així fou com Francesc Puig i Alonso portà endavant un tractat sobre la manera de criar les abelles i treure benefici dels seus productes, com Miquel Pons Fàbregues va treure a la llum una ‘Cartilla apícola’ el 1902 i una ‘Nueva cartilla del apicultor’ només cinc anys després, a la qual seguien unes nocions de la fabricació de la cera estampada i la modificació del rusc Dadant. Aquest mateix autor traduí, el 1925, els ‘Cuidados del colmenar’ d’E. Bertrand. Barcelona veié també el sorgiment de la ‘Gaceta apícola de España’ que, entre 1907 i 1914, fou l’òrgan oficial de la Societat Espanyola d’Apicultura. Però una de les obres que sens dubte aixecà més expectació fou ‘Apicultura movilista’ de Pedro Villuendas Herrero (1903), professor de l’Escola Provincial d’Agricultura de Barcelona, imprès per la impremta Elzeviriana, que proposava una pràctica apícola més moderna en què les bresques podien extreure’s i intercanviar-se fàcilment seguint els postulats de Langstroth. També venia modernitat l’obra ‘La abeja y sus productos’ de Vicente Va (Barcelona, 1911), mentre que la literatura prenia un major component al clàssic ‘La vida de les abelles’ de Maurice Maeterlinck (primera edició catalana, 1929) i al ‘Refranero apícola’ de Joaquín Serra (Barcelona, 1945); per la seva banda, el conreu tradicional pervivia en reculls com el de Ramon Violant i Simorra (‘El cultiu tradicional de les abelles al Pallars Sobirà’, 1936). Més endavant, ja als anys quaranta, es buscà de nou la productivitat, per raons òbvies, amb llibres com ‘La abeja productiva’ de Mario Robles (Barcelona, 1943).
Tradició, modernitat, conreu domèstic o a l’engròs… encara avui n’hi ha per a tots els gusts. Les abelles ens proporcionen mel, gelea, pròpolis, pol·len, cera… La seva picada ha estat emprada també com a element guaridor al llarg de la història i la seva activitat pol·linitzadora, avui amenaçada, ens ha servit durant segles verdures i fruits de tota mena. Ara, quan us en mireu alguna, penseu també en els milers de pàgines que ha inspirat; no ha estat endebades.
