30.03.2015 - 06:00
L’escriptor danès Hans Christian Andersen va escriure ‘La sireneta’ el 1837, popularitzat dècades després per Walt Disney, que en va fer una versió ensucrada i amb final feliç. Ara l’escriptora Carme Riera n’ha escrit una altra versió i ha portat la sireneta al segle XXI per donar-li un nom i veu. ‘Vaig pensar que havia de ser una transgressora’, diu Riera en aquesta entrevista de VilaWeb. Així, a ‘La veu de la sirena’ (Edicions 62), Riera fa parlar una sireneta a qui Andersen ni tan sols havia posat nom, i hi afegeix unes quantes dosis de sentit de l’humor, que ‘les dones també hem rigut al llarg de la història, i això s’ha de reivindicar’. Parlem amb ella d’aquest conte il·lustrat per a adults, que inclou ‘La donzelleta de la mar’, la traducció del conte d’Andersen signada per Josep Carner; també li demanem per les dones en la literatura i en el món de Disney i per la seva relació amb la mar.
—Què us empeny a fer aquesta versió del conte d’Andersen?
—Les editores d’Edicions 62. És un llibre d’encàrrec. Era un desafiament i em va semblar prou interessant; de manera que el vaig acceptar. Els interessava la figura de la sireneta, potser més que qualsevol altre protagonista d’un conte d’Andersen, perquè representa aquella dona que no parla, que és mancada de llengua, que no pot expressar-se.
—I doneu veu a una sirena que ha renunciat a la seva veu per un amor gairebé irracional…
—Cosa que ens ha passat força en el curs de la història. Se sol dir que l’amor és l’opi de les dones. I això li passa a la sireneta. Passava més en l’època d’Andersen, quan la realització personal d’una dona només venia a través de l’amor. Pensem en les grans novel·les del segle XIX, com ‘Anna Karènina’ o ‘Madame Bovary’. Ara les coses són diferents, les dones sabem que l’amor és una qüestió important però mai castrant ni frustradora.
—En el conte original la sireneta no té nom. Li’n poseu un, Cliodna.
—El trobo un nom sonor i agradable. Andersen no l’anomena i el fet de no anomenar algú em sembla que li resta identitat. Jo volia retornar-li el nom. Anomenar les coses és una manera de fer-les presents.
—En el vostre llibre, la sireneta és nedadora professional i la seva mare no és morta, sinó que ha deixat el pare perquè n’estava farta.
—És una versió actualitzada i més lúdica. Les dones també hem rigut molt en la història i això s’ha de reivindicar. La ironia i el sentit de l’humor hi són presents perquè són molt importants a la vida. No volia fer aquella sireneta trista dels contes de l’Andersen ni de la versió de Disney, per això vaig pensar que havia de ser una transgressora. I m’agradava que fos gairebé campiona olímpica.
—És una versió feminista del conte tradicional?
—No ho sé, jo normalment no faig literatura militant, però sí que sóc una dona feminista. De manera que segurament qualsevol cosa que escric traspua aquest aspecte. I crec que la meva sirena és una dona que –encara que després també renunciarà a la veu per amor– està més d’acord amb la identitat d’ara, amb la qual les dones sabem més qui som.
—El conte d’Andersen va passar pel sedàs de Disney, que al començament del llibre dieu que en va fer una versió endolcida. N’hi hauria per a fer una tesi sobre els personatges femenins de Disney, no us sembla?
—Sí, i seria molt interessant. Recordo una versió antiga de la Blancaneu en què les fades li concedien tres dons: ser bonica, ser bona i tenir una veu dolça. Imagina’t! No calia ser intel·ligent. Creaven persones de segona categoria, no ens deixaven que poguéssim raonar, i això em sembla gravíssim.
—Aquests contes ens han volgut fer creure que les dones no som res si no ens lliurem a l’amor i que sense una figura masculina anem coixes?
—Exacte. Ho hem vist moltes vegades en les novel·les del XIX i en els contes. També recordo que durant l’època franquista hi havia un eslògan que deia: ‘Franco ha liberado a la mujer de la casa y de la fábrica y la ha devuelto al hogar, donde es la reina.’ Quina barra! Els pocs llocs de feina que hi havia durant la postguerra eren per als homes i les dones tenien la cama lligada al llit. Sovint la nostra història és una història menor i lligada al patriarcat.
—I els contes de fades ens han fet mal?
—Els contes de fades demostren sovint aquesta llarga submissió. Però jo crec que s’han de llegir cercant-hi noves possibilitats. Això ho hem intentat en el cas de la sireneta, capgirar-ho.
—El final del vostre llibre també és diferent, tant del d’Andersen com del de Disney. Quina lliçó o moralitat volíeu donar?
—Moralitat, cap. En tot cas, m’agrada deixar camins oberts als lectors perquè en treguin les seves versions. Hi ha una cosa que m’atrau del conte i que penso que pot ser motiu de reflexió, que té a veure amb la manera com reaccionem sovint homes i dones: el príncep està enamorat de la sirena, però quan la sirena es converteix en dona deixa d’agradar-li, perquè considera que ja no es correspon amb la imatge que ell tenia de l’objecte del seu amor. Això passa sovint. Moltes vegades ens enamorem d’una quimera, i com que les quimeres no existeixen més enllà del nostre cap, quan trobem la persona que havia estat aquesta quimera ja no ens agrada.
—A quin públic va adreçat el conte?
—A un públic adult, no és pas un conte per a nens. Passa que sempre que parlem d’algun conte d’Andersen ens pensem que és per a infants, i això no és tan cert. Els contes d’Andersen, els llegien els adults, que després en feien versions per als nens, perquè si no eren molt terribles! Per això penso que aquest conte, si el llegeixen les mares i els pares, el poden adaptar i explicar-lo als fills.
—La mar és molt present en la vostra obra, començant per la primera, ‘Te deix, amor, la mar com a penyora’, que ara s’ha reeditat amb motiu dels quaranta anys…
—Per mi el mar és una cosa molt vivencial. Sóc mallorquina, una dona d’illa, i el mar és una constant en la meva vida. No podria viure en una ciutat que no fos marítima. Quan ho he fet, he hagut d’anar a cercar el mar com fos. Per mi té un enorme atractiu. Potser perquè sempre canvia i cada dia té un color diferent. És el més canviant i atractiu de la natura, en el sentit que allò que mires avui no és el mateix que miraràs demà o que vas mirar ahir. Al mar no s’hi poden deixar fites de llarga durada, sempre varia.
—El mar com a font d’inspiració i de metàfores.
—Com a metàfora de la vida i de l’amor. Pensa que el líquid amniòtic que les dones portem al nostre ventre és marítim. I també hi ha molta relació entre la sirena i la dona. Els primers referents de cançons que tenim són les de bressol, que són com un cant de la sirena que retorna el nen a l’úter matern. Crec que les dones som molt més aquàtiques que els homes.
—Sou de Palma i sempre heu defensat que sou una escriptora tant de llengua catalana o castellana. Quina opinió us mereix la política lingüística de l’actual govern de les Illes?
—M’hi he oposat sempre, absolutament, especialment perquè a Mallorca no hi havia cap problema amb la qüestió de la llengua. En aquest àmbit, Jaume Matas va ser molt hàbil, i amb això no el reivindico. Com a Catalunya i el País Valencià, la llengua que porta allà des que ens conquerí el rei en Jaume, la llengua amb segles d’història i amb la qual parla la gent, la llengua dels topònims, és la catalana amb la variant dialectal mallorquina. I aquesta és la llengua de les Illes, la primera. Si nosaltres, els de les llengües minoritàries, no ho fem tot perquè aquestes llengües continuïn vives anirem molt malament. Per això he dit moltes vegades –i se m’ha entès malament– que el català podia tenir els dies comptats si no es feia l’esforç de treballar-hi a favor.
