27.03.2015 - 06:00
‘Lo die 27 de dit mes de març [de 1715] fou executada la mort; executàs la sentència com a home ordinari, ab gran aparato de gent de armas, y soldadesca, anant descals, ab camisa de penitent, y al fi nomenat sens los honors, sinó sols Josep Moragas.’ Així es descriu als ‘Annals consulars’ de Barcelona la brutal execució de Josep Moragues, nascut al si d’una família de pagesos terratinents a Sant Hilari Sacalm (Selva) i convertit posteriorment en un dels militars austriacistes catalans més destacats de la guerra de Successió. La seva obstinada defensa de les llibertats de Catalunya, fins i tot després de la caiguda de Barcelona el 1714, el va convertir també en un dels blancs principals de la dura repressió borbònica, al costat d’Antoni de Villarroel i Joan Baptista Basset.
Josep Moragues va néixer el 1669 a la masia que la seva família tenia a Joanet, actualment al terme de Sant Hilari Sacalm. Els primers anys, els va passar al camp, dedicat a tenir cura de les terres heretades del seu pare, pagès terratinent. Emparentat amb l’aristocràcia rural gràcies al casament amb Cecília de Regàs, a vint-i-cinc anys es va enquadrar en la companyia de miquelets de la Vegueria de Vic per a lluitar contra les freqüents incursions franceses a Catalunya durant la guerra dels Nou Anys (1688-1697).
Amb la guerra de Successió al tron hispànic ja oberta, fou un dels signants del pacte dels Vigatans, el 17 de maig de 1705, amb què els assistents es van comprometre a armar sis mil homes per garantir l’èxit de l’alçament austriacista a Catalunya contra el virrei borbònic Francisco de Velasco. Sense experiència ni formació militar, Moragues va dirigir les forces vigatanes que van derrotar els destacaments castellans i francesos, cosa que va permetre l’entrada triomfal de l’arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona.
Una de les primeres decisions del monarca fou la creació del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, dins les quals va atorgar el grau de coronel als dirigents vigatans. Dos anys més tard, Moragues fou ascendit al grau de general de batalla, el càrrec més important fins llavors aconseguit per un català en la guerra, i el van destinar a la fortalesa de Castellciutat, a tocar de la Seu d’Urgell. Fins el 1713 va encapçalar la defensa de la zona nord, on va coordinar la resistència contra les incessants incursions franceses en territori català.
Va resistir en aquesta fortalesa fins el 28 de setembre de 1713, quan ja s’havia signat a Utrecht (Països Baixos) la pau entre les principals potències implicades en la guerra i que deixava els catalans a l’estacada. La impossibilitat de rebre nous reforços de Barcelona va obligar-lo a rendir Castellciutat en unes condicions que va considerar avantatjoses. Però les autoritats borbòniques no van respectar-les i des de Sort, on el general s’havia retirat amb la família, al principi del 1714 va contactar amb les tropes catalanes resistents per a reprendre la lluita al Pallars i la Cerdanya.
En aquest període, les forces borbòniques van arribar a segrestar la seva família, que ell mateix va poder alliberar i traslladar a la fortalesa de Cardona, on es va posar sota les ordres del coronel Antoni Desvalls, marquès del Poal i comandant en cap de totes les tropes catalanes a l’exterior de Barcelona. Va participar en moltes operacions d’assalt de combois que duien queviures a les tropes filipistes que assetjaven la capital i es va guanyar entre els borbònics el qualificatiu de ‘diable de les Guilleries’.
Després de la derrota de Barcelona, el castell de Cardona només va poder resistir una setmana abans de la capitulació, a la qual es va acollir Moragues i la seva família. Però, com havia passat a Castellciutat, les autoritats borbòniques no van respectar-ne els punts i fou perseguit. Els vencedors ja havien desfermat una dura repressió contra les institucions i símbols catalans, que incloïa l’empresonament dels caps militars austriacistes. Moragues, que va rebutjar l’exili a Viena i la fugida de Catalunya per la vall Ferrera, va optar per passar per mar a Mallorca, on es mantenia encara la resistència austriacista. Però en el trajecte amb vaixell fou descobert i tornat a Barcelona, on les forces borbòniques el van enxampar la matinada del 22 de març de 1715 a la falda de Montjuïc quan mirava de tornar a embarcar-se. Juntament amb ell, van capturar els oficials Pere Màrtir Castells, Francesc Descatllar i Tord, Jaume Roca ‘Jaumic’, i Pau Massip.
Moragues i els seus acompanyants foren jutjats sumàriament, condemnats a mort i torturats. Les noves autoritats van ésser especialment cruels amb ell, perquè la seva execució servís de càstig exemplar i atemorís els catalans resistents al domini absolut de Felip V. El botifler Gregori Matas descrivia al ministre Manuel Vadillo l’execució: ‘Se sentenció a Moragas a ser arrastrado vivo por las calles con un caballo, a ser degollado, y hecho cuartos, puesta su cabeza en un jaula encima de la puerta del Mar con este rótulo: “Iosephus Maragas ob penetratum iteratae rebelionis scelus, bis Regis clementiam abusus, tertio tandem iustitiam periclitatus et expertus.”.’ És a dir: ‘Josep Moragues per haver comès el crim de repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment la tercera fou fet presoner i executat per la justícia.’
Com va escriure Matas, fou executat sense honors militars, aplicant-se-li el càstig reservat als traïdors: arrossegat viu pels carrers, decapitat i esquarterat. I no sols això: la seva calavera fou penjada en una gàbia de ferro al portal de Mar de Barcelona, com a escarn públic de l’alta oficialitat austriacista. El cap de Moragues no en fou retirat fins al cap de dotze anys: arran de la pau definitiva entre Felip V i Carles III a Viena el 1725, la seva segona muller fou alliberada i, amb l’ajuda de l’advocat i ex-conseller en cap Rafael Casanova i la pressió diplomàtica de l’ambaixador austríac Königsegg, el 14 de febrer de 1727 es va despenjar la calavera. El rètol vexatori i la gàbia hi van restar un mes més.
