21.03.2015 - 06:00
Trobeu que el moviment independentista té l’estat d’ànim tocat? No heu notat un cert desencís parlant amb la gent? O era desconcert? Hom diu que aquest estat d’ànim ve de la digestió de les batusses viscudes després de la consulta del 9-N. Es va passar de l’èxit esclatant i l’alegria desfermada d’aquell diumenge de novembre a una baralla constant entre les famílies polítiques del sobiranisme. També les enquestes, que anuncien una certa activació de l’unionisme –no pas la reculada de l’independentisme–, han contribuït a l’abatiment general. És així? Són aquestes les raons del desànim? I què es pot fer per recuperar la iniciativa de l’independentisme i la capacitat de seducció? Ho hem preguntat a un reguitzell de veus pròpies de l’independentisme i han tingut l’amabilitat d’assajar algunes respostes. Són el periodista Antonio Baños, la llibretera Núria Cadenes, l’escriptora Patrícia Gabancho, el professor universitari Jordi Graupera, la filòsofa Anna Punsoda, el polític (sense partit) Raül Romeva, i l’editor Eduard Voltas.
Estem desanimats o què ens passa?
Aquest últim, l’editor Voltas veu clar l’origen d’aquest estat d’ànim: ‘Després de la V i el 9-N, dues demostracions increïbles de força popular, teníem l’adversari noquejat i hem deixat que s’aixequés de la lona. Hi ha sensació d’oportunitat perduda.’ I afegeix: ‘Hi ha una consciència clara que si aquesta oportunitat de rematar la feina s’ha escapat ha estat per culpa nostra.’ En canvi, Gabancho ho atribueix més a un factor psicològic: ‘El caràcter del país és ciclotímic i quan la gent vol molt una cosa la por que no s’hi arribi la fa ser més pessimista que no caldria.’
Romeva és d’una opinió ben diferent i, de fet, contradiu el diagnòstic que li proposem: ‘No hi veig pas desencís. No he conegut ningú que hagi arribat a la conclusió que hem d’avançar cap a la independència que se n’hagi desdit.’ I ho remata: ‘El flux de gent que no hi veu cap més sortida que la independència no para de créixer.’ Gabancho no ho veu així: ‘Ara mateix, el problema seriós és que l’independentisme no creix.’
Graupera és encara més contundent: ‘No crec que hi hagi desencís. Crec que hi ha dubtes sobre la capacitat política dels líders dels partits per empassar-se el seu orgull i els seus deutes psicològics i ideològics per fer el que calgui per guanyar la independència.’ I proposa un diagnòstic nou: ‘Crec que hi ha judicis d’intencions sobre els veritables objectius, perquè l’independentisme de partit s’alimenta de la tradició anterior, en lloc de trencar-la. I això va per CDC i per ERC. Però el problema de fons que tenim no és el desencís de l’independentisme. El problema és que els federalistes han triat en massa alinear-se amb el “no” en lloc del “sí”.’ Graupera, lluny del que és políticament correcte, no es mossega la llengua: ‘Això demostra que aquella merda de pregunta que vam fer per a incloure’ls era una mera trampa: voler l’Espanya federal és no voler la independència, almenys en la correlació de forces actuals.’
Incapacitat de CiU i ERC de fer política sense fer el ridícul?
També Baños qüestiona la teoria del desencís: ‘Jo relativitzaria això del desencís. Vivim en temps de modes accelerades i autoacomplertes pels mitjans i sembla que només hi hagi lloc per un tema. És com dir que si parlem de Podem no podem parlar de l’independentisme. Jo no conec cap independentista que ho hagi deixat de ser.’ Però recupera la idea del desencís per criticar les actituds de CiU i ERC: ‘El desencís no és cap a la independència; és cap a la incapacitat de CiU i ERC de fer política sense fer el ridícul. Les conferències i les patètiques reunions de Nadal van frenar en sec la velocitat de creuer que portava el procés i a molta gent potser li ha fet pensar que els problemes no vénen de Madrid sinó dels equips de Mas i Junqueras.’
Punsoda anuncia un nou enfocament: ‘El desencís ve perquè es va veient amb molta claredat el pes real de l’status quo i que la força dels catalans per trencar-lo justeja.’ Ho explica encara més: ‘En aquest sentit el desencís és desconcert. És desconcert perquè no sabem si no podem trencar l’status quo per interessos diversos de molts anys d’autonomia (de CiU, d’ERC, d’ICV o del Pare Sant) o perquè no tenim prou força real per a fer-ho.’ Cadenes també demana una altra mirada: ‘Penso que no ens hauríem de deixar endur per la mirada curta de polítics i premsa, tan afectats sempre per l’immediatisme i per la batalleta electoral. Per entendre un procés d’alliberament nacional cal posar-se les ulleres de mirada llarga.’
Una mirada més àmplia
Núria Cadenes assaja aquesta mirada més històrica: ‘L’independentisme viu, al Principat de Catalunya, un creixement ininterromput. Des del testimonialisme dels anys 1970 a l’extensió entre el jovent dels 1980, el salt electoral dels 1990 o l’actual pas a majoria social, i amb els corresponents parèntesis amb aparença d’estancament, el fet és que la base social a favor de la independència no ha parat d’augmentar.’ I en conclou, amb fermesa: ‘El desencís, en tot cas, potser és més particular: respecte dels partits que van prometre i que, de declaració solemne en declaració solemne, mai no troben el moment de concretar.’
Cal analitzar els errors per no tornar-los a cometre. Però no cal recrear-s’hi. Voltas ho explica així: ‘Els blancs diran que és culpa dels verds, els verds diran que és culpa dels blancs, i els blaus diran que és culpa dels blancs i dels verds, però fixa’t que ningú no en dóna la culpa a l’estat espanyol ni als partits unionistes. Ara, que s’hagi deixat passar aquesta oportunitat no vol dir que no n’hi hagi d’haver cap més.’
Reactivació d’ara al 27-S
Què cal fer per recuperar la capacitat de seducció i la iniciativa política de l’independentisme? No hi ha fórmules màgiques, però amb la voluntat de mirar endavant, preguntem a Voltas, Graupera, Baños, Punsoda, Gabancho, Romeva i Cadenes què es pot fer d’ací al 27 de setembre per estar en condicions de guanyar.
Eduard Voltas proposa vuit idees molt clares: ‘Mirar endavant. No reobrir debats tancats si no s’està segur que acabaran bé. Prohibir-nos els retrets. Respectar la pluralitat interna del sobiranisme. Acordar un full de ruta definitiu per al 27-S amb el màxim suport social i polític possible. Tornar al carrer a convèncer. Tornar a somriure. Interpel·lar obertament els federalistes amb arguments, perquè la independència és condició necessària i prèvia a qualsevol hipotètic acord amb l’estat espanyol. En definitiva, tornar a fer tot allò que tan bé fèiem abans del 9-N.’
Graupera s’apunta a la idea de treballar el terreny dels federalistes: ‘El nostre objectiu número 1 ha de ser convèncer els federalistes sincers que el seu camí no té sortida i que, si en té, tan sols és possible amb un independentisme fort. Que el seu ideal d’articulació entre pobles té una oportunitat inèdita essent un estat integrat en la UE, i una oportunitat perduda si es deixa ensarronar per unes promeses que Espanya no té cap necessitat ni incentiu de complir.’
Mas ha de fer un pas endavant
Punsoda demana que el president faci un pas endavant: ‘Cal que Mas recuperi el control de la situació. No perquè m’agradi més o menys a mi, sinó perquè hi ha una cosa evident: quan ell fa un gest endavant, s’hi sumen tots els independentistes que no tenen carnet i això obliga la resta de partits a afegir-s’hi (i la prova és tota la plana d’ERC a les meses del 9-N). Quan ho fa Junqueras, s’hi suma ERC i prou. És una qüestió de lideratges i de sociologia. Del país que tenim.’
Gabancho en proposa quatre, d’idees: ‘Hem de saltar amb dignitat i sense trencadisses excessives l’escull de les eleccions municipals, i transformar-les en un estímul. Que no hi hagi errors personals. Després, cal posar sobre la taula el debat del país postindependència i intentar que l’unionisme expliqui per què és millor quedar-se a Espanya, amb arguments i no pas amb por i amenaces. Ara cal una mobilització intel·lectual, no tant emocional. I finalment, cal exigir la quota necessària d’unitat a tots aquells que encara són en el procés.’
Actituds contraproduents
Romeva demana de combinar la mobilització i la política més fina: ‘La situació és tan complexa, i difícil, que requereix combinar moments de grans mobilitzacions amb moments de calma i de fer feina de màquines.’ L’ex-eurodiputat alerta sobre un dels riscs més grans: ‘En primer lloc respectar que tothom hi ha de poder ser amb la pròpia identitat (individual i col·lectiva). Forçar uniformes a mida i cotilles només farà que molta gent que encara dubta se n’acabi desentenent. Em preocupa molt veure com des d’alguns sectors no s’ha entès encara que la pitjor eina per a convèncer algú és l’insult, la xiulada o el xantatge moral. Això, a banda de poc respectuós, és del tot contraproduent.’
Baños parla de la pèrdua de la innocència: ‘S’ha de fer això que ja es fa. Antigament, la guerra s’aturava a l’hivern i amb les primeres calors es tornava a la campanya. Crec que això ja es va fent. Tant l’ANC com l’Òmnium són menys innocents i més eficaços. Han entès que l’independentisme ha d’anar lligat a les demandes i lluites socials. Que ha de ser polític i no aspiracional. I espero que CiU i ERC no vulguin ser un altre cop un llast i es comportin amb patriotisme.’
Queda clara la decisió del 27-S?
I la mirada de Núria Cadenes posa en dubte el sentit que es dóna al 27-S i demana claredat: ‘El 27-S és una convocatòria electoral. Autonòmica. No s’hi decideix la independència sinó el futur d’alguns partits. Precisament per a la confiança caldria que s’acabessin aquesta mena de jocs de mans. Pretendre fer passar aquestes eleccions per una altra cosa és una frivolitat. Per sort, el creixement de l’independentisme, que ja ha demostrat que supera les compartimentacions partidistes, no depèn de cicles electorals. La barreja (interessada) entre l’una cosa i l’altra que hem viscut en els darrers anys sí que pot crear desencís. O confusió. Per tant, per a la confiança, claredat i concreció.’
Romeva afegeix que ‘hi ha molta gent que dubta, que té preguntes i que només acabarà optant per la via independentista –eventualment– si la convencen que no hi ha cap més alternativa, però també si percep que les conseqüències no li seran perjudicials’. I Graupera assenyala responsables: ‘La inoperància dels partits independentistes fa impossible que aquests federalistes puguin confiar en el moviment independentista per fer això. No es tracta només de propaganda poble per poble. Es tracta d’enviar el missatge que anem a totes.’
S’aconseguirà? Guanyarà la independència?
Romeva és optimista i exigent a la vegada: ‘Sí, però cal saber llegir el moment, que és d’una gran complexitat, i que per tant reclama solucions complexes i basades en la pluralitat de visions de país que actualment hi ha. I sobretot cal entendre que necessitem propostes construïdes sobre la base d’una gran dosi de generositat i d’empatia, que tothom té les seves dificultats personals, les seves motxilles emocionals, les seves circumstàncies.’
Gabancho també s’apunta a la convicció de la victòria: ‘La independència s’aconseguirà, sens dubte. Però correm molt el risc d’entrar en el bucle espanyol de “ara us farem una constitució que ho arreglarà tot”, perquè no s’arreglarà res i hi perdrem cinc anys. Per tant, els acords bàsics s’han de portar a la pràctica al marge del procés espanyol.’ En aquest sentit, Voltas ho condiciona a l’acció de polítics i generadors d’opinió: ‘La victòria de l’independentisme depèn bàsicament dels líders d’opinió del procés, ja siguin polítics, activistes civils o tertulians. Tenen una gran responsabilitat a les seves mans.’
Guanyar sense la força necessària
Graupera és qui més alerta del possible fracàs: ‘No tinc ni idea de si s’aconseguirà, però ara per ara pinta que l’independentisme guanyarà el parlament, però no guanyarà prou per fer-nos independents, tindrem un canvi de cromos entre partits, sobretot entre ERC i CDC, alguns se sentiran reivindicats, “per fi tenim raó!”, o bé: “Ho veieu, com això era una bogeria?”, i alguns altres se sentiran frustrats i culparan el poble i culparan la miopia dels seus aliats o adversaris. El que més neguit em causa és que fracassem i no ho fem amb prou claredat per a entendre els errors, perquè, és clar, això no s’acaba. Si no ho fa aquesta generació de polítics, ho farà la següent.’
Punsoda diu que sí que es pot guanyar, però cal canviar de xip: ‘Si fem les coses amb intel·ligència, sí que ho aconseguirem. Cal canviar el discurs exterior de la víctima (“Mireu com ens maltracten”) pel discurs de l’oportunitat (“Europa del nord: voleu un estat pròsper entre Espanya, Itàlia i Grècia?” i “Europa del Mediterrani: voleu algú que us protegeixi del domini anglosaxó?”). I assenyala també la fórmula de l’èxit portes endins: ‘Cal assenyalar amb tots els ets i uts les servituds i els interessos del lobby autonomista que viu a Catalunya. I hem de posar l’accent en una millor governança –en què faríem, si poguéssim retre comptes directament als nostres governants perquè som a mans del poder real, si disposéssim dels nostres cèntims. En això de treballar per a una millor governança hi coincidim tots, independentistes convençuts, independentistes conjunturals i els nacionalistes catalans –que som els que hauríem de ser més vius i magnànims.’
Ha arribat l’hora
Baños és ben clar: ‘Sóc un optimista. A més, hem de pensar que, com a Escòcia, tenim dues bales. O guanyem al setembre o ho farem quan ‘les últimes esperances espanyoles’, Podem i Ciudatans, governin o es desinflin d’aquí a uns anys. La República Catalana l’hem de bastir com una esperança sòlida i creïble. I així, cada decepció espanyola ens farà més forts.’
I Núria Cadenes ens anima més que ningú: ‘S’aconseguirà la independència. L’aconseguirem. Perquè depèn de la persistència de la base social independentista. De la capacitat de multiplicar i estendre aquesta història d’èxit popular, de fer veure cada vegada a més gent que dins d’Espanya no tenim futur (ni futur ni res: no tenim). I de prendre les regnes de la situació. Ja hem tingut il·lusió. Comença ser hora que esdevinguem exigents.’
Tot amb tot, queda clar que les opcions de victòria són encara damunt la taula. L’independentisme parteix amb avantatge en la cursa que porta al 27-S. Cal ajustar el focus, afinar la punteria, enllustrar la bateria d’arguments, combatre les pors internes, polir la unitat ben entesa, recuperar la iniciativa, fer aflorar totes les contradiccions del federalisme dins d’Espanya [sic], i restablir l’esperit de victòria. Sempre que es parteix amb avantatge es diu allò de ‘només depenem de nosaltres’. I amb tots els atacs i totes les traves que ens posin des de fora, és cert que la victòria és a les mans dels catalans. Voltas, Graupera, Baños, Punsoda, Gabancho, Romeva i Cadenes ens han ofert les seves reflexions i els ho agraïm.
