20.03.2015 - 06:00
‘Els sectors més dinàmics de la societat civil canvien, però la classe política va un pas més endarrere’, diu Jaume Renyer. És escèptic respecte del lideratge polític del procés cap a la independència i diu que només es creurà les candidatures que incloguin al programa electoral una declaració unilateral d’independència. És l’anàlisi que fa del procés aquest independentista de pedra picada, nascut el 1958 a Vila-seca. De la seva biografia, cal subratllar el paper destacat que va tenir dins Esquerra Republicana de Catalunya, partit que va abandonar el 2009. Actualment dóna suport a Solidaritat Catalana per la Independència i professionalment és secretari general de l’Ajuntament de Reus.
Conversem amb Renyer perquè des del 2007 escriu el bloc de +VilaWeb ‘Per l’esquerra de la llibertat‘. Hi fa reflexió –‘gimnàstica intel·lectual diària’, diu– sobre la política del país i també hi aboca el seu interès per Israel: ‘A través dels debats que es viuen a la societat israeliana, puc interpretar molts dels conflictes interns de la realitat catalana’, explica. En aquesta entrevista, opina sobre el paper que pot tenir Netanyahu –un líder que veu amb bons ulls– si pot formar govern a Israel. També parlem de la trobada que va tenir a Perpinyà, acompanyant Carod-Rovira, amb dirigents d’ETA més de deu anys després; del paper de Solidaritat i de les estructures d’estat locals que necessitarà un nou estat català.
—Sou un independentista que ha picat molta pedra. Com valoreu aquest desànim sobre el procés de què es parla?
—Crec que no hi ha cap estratègia amb voluntat d’accedir a la independència compartida entre diversos partits polítics, amb un calendari viable i creïble. Vivim un procés en què sí que hi ha hagut mobilitzacions socials reiterades com mai a Europa, cada any, des del 2010, però sense resultats polítics. No faig una reflexió conjuntural, sinó que em fixo en un llarg període que podríem qualificar d’estratègic. Crec que des de la sentència de l’estatut, el 2010, moment en què el règim autonòmic de Catalunya no dóna més de si, hi ha una emergència del sobiranisme cívic perquè les condicions de l’espoliació fiscal i de la dominació política de l’estat espanyol sobre Catalunya s’han fet evidents. Hi ha una percepció social d’opressió nacional. Els sectors més dinàmics de la societat civil canvien però la classe política canvia un pas més endarrere.
—No creieu que es facin passos decisius?
—El 9-N es va celebrar i el decret que el convocava és un precedent jurídic, encara que no entrés en vigor. Però fora del 9-N, el fet és que les estructures d’estat no es poden construir amb les regles del règim autonòmic i amb els comportaments i les actituds d’una classe política i dels mateixos partits que han gestionat l’autonomia durant trenta anys, per molt que hagin anat canviant. Una cosa és adaptar-se a la realitat i una altra és liderar un procés cap a la independència.
—Per tant, no creieu que amb la dinàmica actual es pugui aconseguir la independència.
—Em remeto als fets. Hi haurà una nova convocatòria d’eleccions el 27 de setembre, però, teòricament, les eleccions del 2012, fruit d’una mobilització multitudinària, també havien de donar un mandat al parlament i al govern per a convocar una consulta sobre el futur de Catalunya, que havia de ser el 9-N, que ha estat una consulta significativa, però al final no ha estat un pas irreversible en el procés cap a la independència. Ha estat una etapa.
—Què demanaríeu als partits?
—Convergència manté que defensa la independència, però Unió, ICV, el PSC o ERC mateix mantenen sempre la porta oberta a una reforma de la constitució espanyola i, per tant, una expectativa a pactar la tercera via. És una opció que no arriba perquè des del govern i els partits espanyols no hi ha la voluntat de fer cap oferta, però des de la part catalana es fan contínues apel·lacions a trobar una via en aquest sentit. Que el castellà sigui oficial, que Espanya és el millor amic que pot tenir Catalunya… Aquests partits fan servir un llenguatge no conscient de viure un conflicte polític. Es parla d’independència com es pot parlar de la reforma de l’autonomia. Tenim els mateixos actors, els mateixos partits i els mateixos resultats. De moment, jurídicament, tenim zero resultats.
—Els líders polítics o els partits estan disposats a pagar el preu d’aconseguir la independència?
—Els ho hauries de preguntar a ells. Jo confio en l’honestedat dels dirigents de la CUP. Dels altres, no en puc respondre.
—Malgrat la posició escèptica que teniu, quina creieu que és la fórmula més favorable per a la independència a les eleccions del 27-S?
—N’hi pot haver més d’una, de fórmula, però el fet important és el contingut del projecte. No és creïble cap candidatura que no porti al programa la declaració unilateral d’independència (DUI). No incloure-ho vol dir que no tens legitimitat davant la població catalana i també vol dir que davant les instàncies internacionals no pots reclamar un arbitratge o un reconeixement de l’estat català. Vull recordar que el 2012 només Solidaritat incloïa aquesta condició i cap de les altres ho preveia als programes. Els discursos són una cosa, i els programes, una altra.
—Quin paper pot tenir a les municipals Solidaritat (juntament amb Reagrupament a Barcelona)?
—Solidaritat tindrà un paper secundari, perquè es presenta a molts pocs llocs de Catalunya, però el resultat que obtingui pot ser significatiu als llocs on es presenti. Si ara no és al parlament, a més d’errors interns, és per la connivència de les altres forces polítiques i mediàtiques, que ja els va anar bé que un partit que portava al programa la necessitat de la DUI en quedés fora.
—Quin recorregut té Solidaritat més enllà de les municipals?
—No em faria res que Solidaritat tingués un recorregut curt si hi hagués una candidatura compartida amb altres formacions polítiques que portessin la DUI al programa.
—Veieu cap paral·lelisme entre les eleccions municipals del 24 de maig vinent i les de l’any 1931?
—Crec que no, perquè no es plantegen en termes de ruptura. Aquí hi apareixen forces com Podem, que significativament a l’ajuntament de Barcelona representa una versió renovada d’una ideologia caduca, que és el progressisme abstracte i banal, que prescindeix del conflicte Catalunya-Espanya per a situar els problemes en un anticatalanisme i més aspectes que desvirtuen els termes reals del conflicte social.
—Un fet destacat de la vostra biografia va ser l’anada a Perpinyà amb en Carod-Rovira. Com ho valoreu, amb la perspectiva dels anys?
—Aquell gest no van ser dues persones que actuen pel seu compte, sinó que responia a una estratègia d’un partit polític que era ERC –partit on cap dels dos ja no militem, per motius diferents. Després de fer-se públic el contacte amb la direcció d’ETA, ERC va experimentar una pujada electoral molt important, que es va notar a les eleccions espanyoles del març del 2004. Tot seguit la mateixa direcció d’ERC va començar a desmuntar l’acumulació de suport popular que havia obtingut. És un comportament similar al que ens trobem deu anys després, en el procés independentista actual. En lloc d’encapçalar-lo, opta per prioritzar acords i propostes que afavoreixen això que en abstracte podem anomenar la qüestió social, en detriment de la independència. En el fons, ERC, tant el 2004 com el 2015, demostra amb els fets, no amb les paraules, que només té voluntat d’actor secundari d’un altre partit, i no pas de líder d’un procés d’independència. Aleshores va ser un actor secundari del PSC i ara és el rival, però amic i còmplice, de Convergència.
—Com us va canviar la vida l’anada a Perpinyà?
—Bé, em va canviar en el sentit que tenia un càrrec a la Generalitat, al Consell Consultiu de la Generalitat, i vaig tornar a la meva feina de sempre, a la secretaria de l’Ajuntament de Reus. Va ser un canvi professional, però no un canvi substancial. Sí que va ser un canvi substancial la meva percepció del paper d’ERC i de les dificultats que té per a liderar un procés cap a la independència. Per això me’n vaig donar de baixa el 2009, després d’intentar canviar la línia estratègica.
—Els secretaris dels ajuntaments condicioneu gaire la vida dels ajuntaments?
—Mediàticament, només se’ls fa cas quan hi ha problemes. El millor signe que un ajuntament funciona és quan el secretari no és conegut. Els secretaris són estructures d’un estat, que és l’espanyol, però que fem les mateixes funcions que hauria de tenir la mateixa figura en un estat català si fos independent, perquè es dotaria de funcionaris que garantissin la legalitat i la bona gestió econòmica dels ajuntaments. A Catalunya, en aquest àmbit, no hi ha cultura d’estat.
—Per què?
—Els secretaris dels ajuntaments són vistos com uns elements estranys no pas perquè depenguin de l’estat espanyol, sinó per la funció que fan. Si tinguéssim un estat català, també n’hi hauria d’haver, i potser haurien de tenir unes funcions més renovades. En canvi, el president Mas encarrega contínuament informes a professionals que orienten la reforma de l’administració no pas concebent-la com un instrument de construcció d’un estat, sinó en el sentit de promoure la seva aproximació a formes de gestió privada. És allò que se’n diu ‘la nova gestió pública’ i a Catalunya, fora de l’Ajuntament de Barcelona, ha demostrat els seus resultats negatius en els àmbits on s’ha aplicat, com ara a l’àmbit sanitari.
—Què s’ha de canviar del món local a la Catalunya independent?
—Amb el nom que s’hi vulgui donar, però en tots els nivells de l’administració, hi ha d’haver un equilibri entre els electes que dirigeixen l’administració, els directius de confiança que triïn per aplicar les polítiques dels seus programes electorals i uns funcionaris que garanteixin la transparència i la legalitat, per damunt de la conjuntura electoral.
—En el vostre bloc parleu sovint del món jueu. D’on us neix aquest interès?
—No sóc jueu ni de religió ni d’origen. M’aproximo a Israel a partir del 2001, el visito el 2004 i, a partir de llavors, hi he anat cada any. Em trobo amb una riquesa d’elements polítics, culturals i econòmics i una vitalitat que m’interessa. A més, a través dels debats que es viuen al si de la societat israeliana o des de fora, a favor de la realitat israeliana o en contra, puc interpretar molts dels conflictes interns de la realitat catalana.
—Si Netanyahu aconsegueix formar govern, creieu que mantindrà l’estratègia tan dura sobre la seguretat que ha marcat el seu discurs a la campanya electoral?
—Per un poble com el jueu, permanentment perseguit des de fa segles, víctima de genocidi nazi i atacat pel totalitarisme islamista que té com a objectiu la destrucció d’Israel (bé per l’eix xiïta liderat per l’Iran, bé pel califat islàmic), la seguretat és una qüestió existencial, governi qui governi. La contundència de Netanyahu és proporcional a la gravetat de les amenaces dels seus enemics.
—En concret sobre l’oposició frontal de Netanyahu a un estat palestí, creieu que és totalment invariable?
—L’estat àrab i l’estat jueu estaven previstos des de l’any 1947, quan les Nacions Unides van acordar la partició de la Palestina britànica. La població àrab afectada i els estats veïns (llevat de Jordània i Egipte que posteriorment han arribat a acords de pau amb Israel) no han reconegut fins ara el dret del poble jueu a tenir un estat propi. Quan estiguin disposats a un reconeixement mutu el pragmatisme històricament demostrat pels governants israelians des de Ben Gurion a Ariel Sharon sabrà trobar una solució viable.
—La posició tan intransigent de Netanyahu, creieu que pot potenciar el fanatisme islamista?
—El fanatisme neix de causes internes, no pas a causa dels que el combaten. L’islamisme és un fenomen endogen i previ a l’estat d’Israel. Israel és catalitzador, no pas la causa de l’islamisme. A més, Israel té una aliança amb estats àrabs que lluiten contra l’islamisme, com ara Jordània i Egipte. Per tant, es pot arribar a un acord de pau amb uns altres estats àrabs. Fa pocs anys tenia pactes amb Turquia, abans que esdevingués un estat clarament reaccionari i que dóna suport a Catar. Catar era, d’una manera encoberta, un soci econòmic d’Israel. Ha estat en els darrers anys que ha passat a tenir un paper absolutament antiisraelià, mediàticament.
—Quina visió de Netanyahu té la societat israeliana?
—Netanyahu, per la societat occidental es presenta com el Churchill del segle XXI, parlant per a occident i no solament per a la societat Israeliana. La societat israeliana és molt més crítica amb ell i hi ha gent que comparteix alguns dels seus punts de vista respecte de l’amenaça iraniana i de la bomba atòmica, però que en canvi no li dóna suport. La societat israeliana és una societat rica, innovadora i que, malgrat l’amenaça de genocidi a què està sotmesa, és una societat que creix econòmicament i cultural. Més que Veneçuela o altres estats en els quals l’esquerra catalana s’emmiralla, Israel pot ser un bon estat a observar, perquè té molts elements d’èxit.
—Israel té molts elements d’èxit, però, en canvi, religió i estat tenen un lligam fort.
—No és veritat. Hi ha una separació entre estat i religió. És un estat que no té constitució i els sionistes són essencialment laics. La majoria de la població israeliana és culturalment jueva, però no religiosament jueva. Ara, com els musulmans, hi ha una part dels ortodoxos jueus que no reconeixen l’estat com una creació dels homes, perquè diuen que l’estat ve de Déu i la salvació ve de Déu.
—A Europa és possible la coexistència de religions?
—Serà possible si el laïcisme i el republicanisme a la vida pública es mantenen. L’islamisme no és l’únic moviment que vol imposar la religió a l’espai públic. El món ortodox rus també ho intenta. L’altre dia em va sobtar molt que ningú no s’escandalitzés quan Syriza va prendre possessió dels càrrecs davant els sacerdots ortodoxos de Grècia. A la Rússia de Putin passa igual, que s’instrumentalitzen les religions. La intrusió de les religions a l’espai públic, sigui quina sigui, aboquen Europa al conflicte. És la poca pràctica dels valors que teòricament inspira la Unió Europea.
—Israel pot ser un bon aliat per a la independència de Catalunya?
—Si ens ho mereixem i ho busquem, sí. Però, un país és independent no per l’ajuda que tingui de l’exterior, que pot ser important, sinó per la voluntat i capacitat dels seus dirigents. L’ajuda d’Alemanya i del papat catòlic va ser important per a Eslovènia i Croàcia, però si no hi hagués hagut la determinació del país no haurien anat enlloc. El problema de Catalunya no són els amics que tingui a l’exterior, sinó els líders que tingui a l’interior.
—Què significa per a vós el bloc de VilaWeb?
—Per mi VilaWeb és un èxit del país. Conec la voluntat que inspira VilaWeb i, encara que no comparteixi moltes de les línies editorials i ho critiqui al meu bloc mateix, hi estic molt còmode. Per mi escriure el bloc de VilaWeb és la gimnàstica intel·lectual de cada dia. M’ha permès de reflexionar, escriure, assajar i sobreviure políticament en moments difícils. És el meu exercici intel·lectual diari per a viure feliç.
