20.03.2015 - 06:00
Es presentarà a les eleccions del 27-S? Què pensa fer quan acabi el seu mandat com a presidenta de l’ANC? Què en pensa de les estratègies de Mas, Junqueras i la CUP? Quin paper va fer en la resolució del conflicte obert després del 9-N? Hem demanat a Carme Forcadell totes aquestes coses i unes quantes més. Es nota que és un moment que ha de prendre decisions importants. En algunes preguntes, espera en silenci abans de respondre. Però acaba responent. En aquesta entrevista, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) fa balanç dels tres anys al capdavant de l’entitat i fa autocrítica. També explica quina era la seva opció preferida quan Mas i Junqueras van exposar les propostes en les famoses conferències. Forcadell confia en Mas, Junqueras i la CUP: ‘Tots saben que la independència és l’únic camí per a sobreviure com a poble.’
—El full de ruta aprovat pel secretariat torna a obrir el debat sobre la llista unitària. No s’havia enterrat el 14 de gener?
—La llista unitària tal com es proposa al full de ruta és una possibilitat tan remota que voldria dir que estem molt malament. Impulsar una llista unitària des de la societat civil és un últim recurs si els partits no es posen d’acord en un seguit de condicions per fer del 27-S unes eleccions plebiscitàries. No ens ho mirem com una possibilitat gaire realista. Esperem que els partits siguin capaços d’entendre’s per oferir el màxim d’unitat el 27-S. El 14 de gener hi va haver un acord entre Mas i Junqueras. O entre CDC i ERC. I creiem que aquest acord s’ha d’ampliar. La CUP hi té molt a dir. Nosaltres treballem perquè hi hagi un full de ruta unitari i que hi hagi un punt comú als programes electorals.
—I poseu unes condicions.
—Aquestes condicions que posem han de fer-nos arribar al 27-S amb un clima d’unitat independentista. Si aquestes condicions no hi fossin, se sospesaria la possibilitat de fer una llista unitària des de la societat civil. Però és una possibilitat molt remota. Els partits polítics s’han de presentar a les eleccions. Nosaltres no.
—Per què no es van entendre Mas i Junqueras després del 9-N?
—Nosaltres vam intentar fer un paper de notari davant la situació que s’havia creat. Havíem de forçar que es posessin d’acord. El procés estava en una situació molt crítica. Es va aconseguir un acord de mínims el 14 de gener. Mas i Junqueras tenien projectes molt diferents i tots dos estaven convençuts que la seva proposta era la millor. La realitat és aquesta. Ells pensaven que la seva proposta aconseguiria sumar més vots i diputats per la independència. Tots tenien referents de casos d’altres països per explicar que la seva proposta era més bona. Eren propostes molt diferents. I tots dos volien fer les eleccions al març. Un amb llistes separades i l’altre amb una llista unitària i transversal. Ho defensaven convençuts que la seva opció era la millor pel país.
—Eren opcions irreconciliables.
—Tots dos havien de renunciar a alguna cosa per poder arribar a un consens. Nosaltres vam fer de testimonis de l’acord. Vam donar-hi suport tenint sempre clar que allò era un acord de mínims i que calia concretar moltes coses a partir d’aleshores. Era un punt de partida per a trobar el full de ruta on convergissin tots els partits sobiranistes.
—Quina de les dues propostes agradava més a Carme Forcadell?
—A mi m’agradava més la proposta de llista unitària amb la participació de tots els partits. Si era una llista tan sols de CiU i ERC, no m’interessava tant. M’hauria agradat una llista independentista transversal. Des de la CUP fins a Unió. Era una proposta trencadora i diferent. I amb molta participació de la societat civil. En el moment que ja no podia ser una llista realment unitària, ja no va ser la meva proposta personal. A l’Assemblea sempre vam defensar la llista unitària. Ho deia el nostre full de ruta. Partits polítics i societat civil en una llista. Era una aposta guanyadora. Ho vèiem així. La proposta inicial del president Mas era la fórmula que volia l’ANC.
—Aquest xoc entre sobiranistes va traslladar-se a l’interior de l’ANC? Hi ha hagut divisió o tensió?
—Aquella pugna va motivar punts de vista contraposats entre els socis i els dirigents de l’Assemblea. És clar. I és lògic. A l’ANC hi ha una mena de representació de la societat. Hi havia els qui preferien una opció i els qui s’estimaven més l’altra. Era una divisió de punts de vista. Mai una divisió en el sentit més tràgic perquè sempre hi ha hagut l’objectiu superior de la independència que ens ha unit. No hi ha hagut divisió ni a l’ANC, ni al territori, ni al secretariat. Sempre hem tingut clar quin era l’objectiu comú. Les estratègies s’han de poder debatre sempre. El debat és important.
—Pere Pugès, del secretariat, deia que el gran debat no era entre aquestes propostes, sinó sobre la implicació de l’ANC en la política més institucional…
—Exacte. Sobre si cal dedicar-se a fer mobilització de carrer o si cal implicar-se en les negociacions més polítiques i a fer pressió als partits. I jo penso que s’han de fer totes dues coses. Nosaltres vam néixer amb l’objectiu d’eixamplar la base social de l’independentisme. Nosaltres som bons mobilitzant. Però aquesta mobilització s’ha de complementar amb l’acció política. Hem de pressionar els partits i mobilitzar l’independentisme social alhora. L’una cosa sense l’altra perd força.
—L’independentisme viu aquestes setmanes amb un cert desencís, que potser és un fenomen cíclic…
—Jo crec que és cíclic. Som un país que tan aviat som amunt com avall. Recordo perfectament que pocs dies després del 9-N vam caure un altre cop en el desànim i el pessimisme. I la consulta havia estat un èxit esclatant. Tornarem a pujar. Però cal saber que cada vegada que baixem, quan tornem a pujar, anem més amunt. Cada vegada el got és més ple. No conec ningú que fa un any fos independentista i que ara no ho sigui. En canvi, sé de molta gent que no ho era i que ara n’està ben convençuda. L’independentisme creix. No conec ningú que fos independentista i que ara sigui unionista. L’últim baròmetre del CEO diu que si sumem els diputats de CiU, ERC i CUP, hi ha majoria absoluta independentista. Són repartits de manera diferent. Però això no ens preocupa a l’ANC. Mentre els independentistes siguem majoria al parlament, com quedin repartits és secundari.
—Què es pot fer per recuperar la iniciativa i la seducció independentista en aquest tram final?
—S’ha d’explicar molt clarament quins són els beneficis de la independència. Parlem de supervivència. No hi ha cap alternativa per a Catalunya que no sigui la independència. Els qui pensen que hi pot haver una nova relació amb l’estat espanyol han de saber que no és cert. És impossible. No hi ha cap partit espanyol que ho vulgui. Els partits catalans que defensen una relació diferent amb l’estat espanyol han d’explicar com pensen fer-ho. Els hem de demanar explicacions. Les promeses de futur sense cap base lògica ja no serveixen. Ens hi juguem massa per a acceptar declaracions de bones intencions. A Espanya no hi haurà cap canvi perquè no és possible. No hi ha cap partit que pugui tenir la majoria suficient per a fer un canvi real.
—Però a banda d’explicar que Espanya és un carreró sense sortida, s’ha d’explicar el projecte d’una Catalunya lliure.
—Sí, i tant. Hem de fer un esforç encara més gran per explicar amb claredat els beneficis de la independència per als ciutadans. La independència és l’única manera que tenim per a resoldre els problemes de la gent. Hem d’arribar a tothom. Per supervivència. Si no ens independitzem, estem destinats a desaparèixer. I no hi ha alternativa. A Espanya no hi ha cap partit polític que defensi una relació d’igual a igual amb Catalunya.
—També cal recuperar la confiança en els partits amb vista al 27-S.
—D’entrada hem de tenir confiança en nosaltres mateixos. Som els ciutadans que decidim el futur, amb el nostre vot. La gent té el poder de canviar les coses. Podem fer-ho. I, certament, s’ha de donar confiança als partits. Quan la gent veu que els partits no es barallen i que hi ha un projecte compartit, hi confia i s’obre l’esperança. Quan hi ha unitat, hi ha més confiança i més il·lusió. Cal tenir més confiança en els partits, però sobretot en el futur del país.
—Vós, Carme Forcadell, teniu plena confiança en Mas, Junqueras i la CUP?
—Tots tenen molt clar l’objectiu. Les estratègies de cadascú són diferents. Tots saben que la independència és l’únic camí per a sobreviure com a poble. Saben també que la independència és l’única opció per a aconseguir més democràcia i més justícia social. I cadascú posa més èmfasi en allò que considera oportú. Mas, Junqueras i la CUP estan convençuts que l’única sortida és la independència. L’objectiu el comparteixen tots.
—Les eleccions municipals són una nosa per al procés o hi juguen a favor?
—Hem d’aconseguir que hi juguin a favor. Molta gent votarà també en clau nacional el 24 de maig. És evident que com més batlles independentistes tinguem més força tindrem el 27 de setembre. Nosaltres ens implicarem de valent en les eleccions municipals. L’acte que farem el 24 d’abril tindrà un fort caràcter municipalista. Històricament, les eleccions municipals han servit per a canviar majories al país. Ara també hem d’aconseguir que juguin a favor de la independència.
—Aviat deixareu de ser presidenta de l’ANC. En feu una valoració satisfactòria, d’aquests tres anys?
—Sí. Molt satisfactòria. En tres anys el país ha canviat radicalment. El sobiranisme és majoritari. Hem passat de tenir un govern autonomista a un govern sobiranista. Hem fet les tres mobilitzacions més importants de la història d’Europa. Hem posat la independència al centre del debat polític. Tot això és molt important. Valorem molt positivament això que hem fet i, sobretot, com ho hem fet. D’una manera democràtica, pacífica, festiva i transversal. No podem estar-ne sinó satisfets.
—Faríeu res diferent si poguéssiu tornar enrere?
—Suposo que unes quantes coses les faria diferentment. Sempre ho vols fer tot al màxim de bé possible. Per exemple, després del 9-N no hauríem hagut de deixar-ho tot en mans dels partits. Hauríem d’haver estat més amatents. És cert que jo vaig dir que nosaltres ja havíem fet la nostra feina, perquè també és veritat que vam ser la societat civil qui va mantenir el ritme del procés amb campanyes com ‘Ara és l’hora’, però vam confiar que els partits es posarien d’acord i convocarien eleccions. Quan vam veure que no passava, vam reaccionar. Però no havíem de deixar la gestió de l’èxit del 9-N en mans dels partits polítics.
—Què fareu fins al 27-S quan hàgiu deixat de ser presidenta de l’Assemblea? No us quedareu a casa…
—Jo m’acomiado de ser presidenta, però no de l’ANC. Tinc molts actes planificats al juny, al juliol… L’Assemblea és el meu projecte. Continuaré treballant-hi i fent actes. I em posaré a plena disposició del nou secretariat. Hi ha molts membres del secretariat actual que podran continuar i són gent molt vàlida. Els ajudaré tant com pugui. Continuaré recorrent el territori explicant els beneficis de la independència. Aquest és el meu projecte. Tan sols deixaré de ser presidenta de l’Assemblea.
—Us preocupa el relleu a la presidència de l’ANC i al secretariat?
—No sabem encara qui hi haurà. S’han de presentar candidatures. S’han de fer les eleccions. El secretariat elegit ha de votar la presidència… No sabem qui sortirà. Nosaltres intentarem que el secretariat que quedi sigui un equip molt bo. Qui serà el president o la presidenta? No en tenim ni idea. Ho hem comentat a algunes persones com Miquel Strubell, Quim Torra… i ens han dit que no. Han sortit més noms, però no hi ha res clar en aquest moment. Hi anem treballant. Però ha de quedar clar que l’ANC és un projecte col·lectiu. Funciona igual sigui qui sigui que hi hagi al capdavant. He tingut l’honor de ser al davant. I estic molt agraïda als qui em van votar i ho han fet possible. Però si hagués estat algú altre, el projecte hauria tirat endavant igualment. La nostra força és la gent organitzada i treballant sense treva a tot el territori.
—Veurem Carme Forcadell en una candidatura el 27-S?
—Sempre m’ho pregunten [riu]. No sé què faré el 27 de setembre. De debò que no ho sé. A mi ningú no m’ha proposat mai res. Sempre que ho dic, ningú no s’ho creu. Però és veritat. De debò que no ho sé. Quan ho sàpiga, no tindré cap problema de dir-ho. Però ara mateix no sé què faré a les eleccions. Ara estic centrada en la preparació dels actes, les campanyes i els processos de renovació de l’ANC. No puc pensar encara què faré. L’única cosa que puc assegurar és que continuaré ajudant l’Assemblea i treballant a disposició del nou secretariat. Quan decideixi res, ho diré.
—M’estranyaria que no us fes molta il·lusió ser membre del parlament que haurà de proclamar la independència.
—Home! És clar que em faria il·lusió ser al nou parlament! A tothom qui ha treballat en aquest projecte de llibertat li ha de fer il·lusió ser en el pròxim parlament. Però cal valorar què és millor per al país i no què és millor per a un mateix. Si digués que no em faria il·lusió, no seria honesta.
—Deveu estar cansada després del ritme frenètic de tres anys.
—Sí. Estic cansada. Però a casa, la meva àvia i la meva mare sempre han dit que els cansats fan la feina. M’enteneu? És veritat que estic molt cansada, però també és veritat que estem molt il·lusionats. I la il·lusió fa marxar el cansament. Tenim la independència a tocar. El 27-S farem un pas de gegant. Deixo de ser presidenta perquè ho diuen els estatuts. Però, si no fos així, m’agradaria continuar fins al 27 de setembre. Ara és un moment apassionant i ens ho juguem tot. És el moment de treballar cada hora de cada dia. Ho tenim a tocar i ho hem d’aconseguir.
