16.03.2015 - 06:00
‘La clau del procés –diu Albert Royo– és guanyar la batalla de l’opinió pública internacional, i crec que anem per bon camí.’ El secretari general del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat) parla en aquesta entrevista de la tasca que fan per a explicar el procés català al món. Duran i Lleida va criticar el Diplocat, fa poques setmanes, però Royo defuig la polèmica i s’estima més valorar allò que s’ha fet i que es fa. ‘Europa va quedar meravellada amb el 9-N’, diu. I la feina continua, amb vista al 27 de setembre. Avui el Diplocat organitza una jornada de debat a la Universitat George Washington, conjuntament amb l’Institute for Public Diplomacy and Global Communication. Dijous ja hi va haver una conferència semblant a Nova Jersey, a la Princeton University.
—Què hi va interessar més, a Princeton, del procés sobiranista?
—La conferència es va fer al Liechtenstein Institute on Self-Determination. Un entorn, per tant, immillorable per a abordar el procés català. El públic, una seixantena de persones, era bàsicament format per acadèmics i investigadors establerts a Princeton, a més d’alguns catalans i espanyols que viuen a prop. Les preguntes, com és costum en aquesta mena d’actes, van centrar-se en la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent (i d’una Espanya sense Catalunya), en la manera com el nou estat pot romandre a la UE i en els incentius que el govern espanyol pot tenir per a negociar amb Catalunya. Em va sorprendre una pregunta que em va fer un nord-americà quan es va acabar el col·loqui sobre la possible relació entre la prohibició de les corrides de toros i el procés d’autodeterminació. Es nota que aquest tema ha arribat als cors de molts nord-americans.
—En els actes que heu anat fent a diversos llocs del món, us heu trobat desconeixement, prejudicis…?
—En la majoria de casos, i ja hem fet una vintena llarga d’actes acadèmics per Europa, els Estats Units i el Japó, ens trobem una barreja de desconeixement i interès genuí. De tota manera, com més a prop som de Catalunya, com és d’esperar, hi ha més coneixement del cas i, també, més apriorismes (no sempre positius). A països del nostre entorn més immediat, com ara França, Alemanya o Itàlia, és on més prejudicis hem trobat, de vegades relacionant el procés amb una suposada manca de solidaritat per part d’una Catalunya més rica que la majoria de regions espanyoles. Quan els donem les dades reals, com, per exemple, que Catalunya és la quarta regió en renda per càpita de l’estat i que cau a la desena posició després d’impostos, entenen moltes coses. Si a més els diem que entre la butxaca i la llibertat, sempre triarem la llibertat, llavors comencem a guanyar-nos-els. En aquest països, que seran decisius en el nostre procés, és important de centrar el missatge en termes de democràcia, llibertat i apoderament de la ciutadania. Cal allunyar-se de polèmiques fiscals i econòmiques, que qui més qui menys també se les troba a casa seva.
—Es va entendre què havia estat i què havia significat el 9-N?
—Potser va costar d’entendre les diferències entre les vies identificades pel CATN per a celebrar la consulta i el procés participatiu que es va acabar fent. Era una qüestió molt tècnica que, vista des de lluny, costava d’entendre. Però, a grans trets, tothom comprenia que els catalans feien tant com podien per poder decidir democràticament, per mitjà de les urnes, quin país volen. Tothom va quedar molt impressionat per la força democràtica del 9-N. Encara no som gaire conscients de la transcendència històrica d’aquest acte de desobediència. Europa va quedar meravellada.
—I ara s’entén que el 27-S és plebiscitari?
—Ara el gran desafiament és convèncer el món que les eleccions previstes per al 27-S no seran unes meres eleccions parlamentàries, sinó que tindran un caràcter plebiscitari. Probablement, el caràcter plebiscitari hauria quedat reforçat amb una llista unitària de les forces independentistes. Com que no ha estat possible, ara cal reforçar els elements comuns dels programes de les diverses forces independentistes i, tant com sigui possible, escenificar la màxima sintonia d’aquestes forces en allò que fa referència a la qüestió nacional: objectiu i full de ruta. Així mateix, és molt important de transmetre la idea que es fa un veritable debat sobre els pros i els contres de la independència, amb dades i arguments de fons; cal un veritable procés de participació ciutadana, una conversa nacional, on tot el país hi digui la seva. Això ajudarà a reforçar el caràcter plebiscitari de les eleccions a ulls del món.
—També us heu trobat entrebancs de la diplomàcia espanyola, en actes i accions que heu dut a terme. Continua passant?
—Els obstacles hi són i no sempre els detectem. Sovint, les nostres contraparts, les universitats que acullen debats sobre el procés o les autoritats que convidem a Catalunya, per discreció, no ens expliquen les pressions que han rebut. No podem assegurar que n’hi ha arreu on anem o en tot el que fem, però sí en una bona part dels casos. Aquestes pressions han crescut sobretot a partir de gener del 2014, just després de l’acord sobre la data i la pregunta del 9-N.
—Quina és la situació més rocambolesca amb què us heu trobat, quant a aquesta mena d’impediments?
—Preferim parlar públicament només de les pressions que ja han estat denunciades per una contrapart; no volem crear més problemes, per exemple, a universitats o ‘think-tanks’ que han aguantat ferms les impresentables pressions de l’aparell exterior de l’estat espanyol. De totes les que s’han fet públiques, les més escandaloses van ser les que va rebre la Universitat de Lisboa. L’ambaixada espanyola no únicament va pressionar el rector de la universitat i el degà de Ciències Polítiques sinó també cadascun dels ponents que participaven en l’acte. Tots van rebre una trucada o una visita… Els portuguesos estaven indignats. En el cas de SciencesPo, a França, el degà va haver de reclamar respecte a la llibertat de càtedra per treure’s de sobre les pressions de Madrid.
—Sovint sembla que el món no esperi amb els braços oberts una Catalunya independent. Hi ha estats que vegin amb més simpatia el procés?
—El món, entès com la suma de governs, si es pot estalviar un conflicte se l’estalviarà. Dit això, la comunitat internacional és molt pragmàtica i, si cal acomodar una nova realitat en el continent europeu, s’acomodarà. Més enllà dels governs, però, l’opinió pública internacional veu amb simpatia un procés cívic, democràtic i pacífic com el català. Hi ha tot de països que, per la seva pròpia història, tenen una bona predisposició a entendre què passa a Catalunya: les repúbliques bàltiques, Eslovènia, Irlanda, Noruega, Islàndia, Portugal o els Estats Units… I, més en general, les democràcies més consolidades, com el Regne Unit, els països nòrdics, mostren una bona predisposició a atendre les demandes de Catalunya per exercir el dret de decidir.
—Enteneu les crítiques de Duran i Lleida al Diplocat?
—No. Però ell mateix ja ha aclarit que es va equivocar quan les va fer, de manera que dono per tancat aquest episodi.
—Duran qüestiona el Diplocat: què li diríeu per a defensar la vostra tasca?
—Que estudiï les activitats que desenvolupem, que visiti la nostra web i que s’informi de què fem. I, si té cap comentari o crítica, que ens el faci arribar a través dels òrgans de representació del consell. Evidentment, sempre estem disposats a millorar la feina que fem i tota aportació en aquest sentit és benvinguda.
—Doncs per a qui no ho sàpiga: fins on arriba la tasca del Diplocat?
—El Diplocat fa diplomàcia pública: no som diplomàtics ni pretenem ser-ho. Més aviat som comunicadors que volen establir ponts de diàleg entre Catalunya i el món. Ens adrecem a l’opinió pública internacional: als decisors polítics, als creadors d’opinió, a la ciutadania organitzada, a la premsa, al món cultural, al món empresarial… Treballem en tres grans àrees: el món acadèmic, que ens permet de prestigiar el debat sobre el procés català i fomentar-ne l’estudi com una bona pràctica; la premsa estrangera (que ens ajuda a fer arribar la nostra versió dels fets al món) i els parlamentaris i partits polítics estrangers, és a dir, els actors que, si arriba el moment, hauran de debatre i decidir com reaccionar respecte d’allò que passi a Catalunya. Ho fem utilitzant pràctiques habituals de la diplomàcia pública: organitzem actes acadèmics a les universitats més prestigioses; convidem decisors polítics, periodistes i opinadors estrangers a visitar Catalunya i els oferim un programa de trobades i activitats fet a mida; i treballem intensivament la comunicació a través de la xarxa. A més, treballem per fer arribar a Catalunya alguns dels principals debats internacionals i implicar-hi les institucions i la societat civil del país. Només en la mesura que siguem capaços de contribuir en algun dels principals desafiaments que Europa o el món encaren, se’ns escoltarà quan expliquem què passa a Catalunya. Cal demostrar des d’ara que Catalunya té una clara vocació internacionalista i que vol ser un actor internacional seriós, responsable i compromès.
—I després del 27-S, què? Quin ha de ser el futur del Diplocat si el procés va endavant?
—Creiem que la diplomàcia pública és una eina clau per a la projecció internacional d’un país. I encara més si el país en qüestió no disposa d’un estat propi. Exemple d’aquesta importància és el fet que els Estats Units compten, des de fa anys, amb un sots-secretari d’estat per a la diplomàcia pública. Tal com tindrem ocasió d’explicar avui a la Universitat George Washington, el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya té molta feina a fer, tant si el procés desemboca en el naixement d’una República Catalana com si no. El tipus d’activitats que duem a terme per comunicar Catalunya al món i la naturalesa plural de l’entitat, que agrupa govern, ajuntaments, universitats, cambres de comerç, patronals, sindicats, entitats socials i fins i tot el FC Barcelona desperten l’interès d’analistes i estudiosos de la diplomàcia pública internacional. És un bon senyal.
