12.03.2015 - 06:00
‘La independència “low-cost” no existeix. Fer això que volem fer amb uns veïns com Espanya i França no surt de franc. Cal saber-ho. Aquests dos tenen molt mala jeia. Ja ho han demostrat.’ Com s’arriba de Joanot Martorell a aquesta formulació? Ara us ho explicaré. La frase és del conseller de la Presidència i portaveu del govern, Francesc Homs, que ahir es va prestar a parlar de l’eròtica del poder a partir de la figura i l’obra de Joanot Martorell. Abans, l’escriptor Melcior Comes havia traçat una reflexió brillant partint del concepte de poder en la transició de l’edat mitjana al renaixement, amb el ‘Tirant lo Blanc’ de teló de fons. Ahir, al Born, Comes va parar la taula i Homs no hi va deixar ni les engrunes.
Era la tercera sessió del cicle ‘Moments estel·lars de la lluita per la llibertat’, dirigit per Enric Vila, que va convidar els conferenciants a parlar de Martorell, el ‘Tirant’, la literatura, el poder, la política, Maquiavel i, sobretot, la llibertat. Amb aquest encàrrec, Comes va obrir foc: parlaria de la millor novel·la europea del segle XV. Massa sovint hi ha quelcom misteriós en els catalans que ens impedeix d’acceptar els grans èxits de la nostra història. El jove escriptor va recordar que Cervantes, en el Quixot, parla de ‘Tirant lo Blanc’ i diu que és la millor obra que coneix. Complexos atàvics a banda, Comes va mirar d’explicar per què ens interessa tant el poder. ‘El poder atreu perquè concentra la mirada de tothom. Pel reconeixement. És un espai on la mirada es recrea. I permet fer història. Per tant, permet trobar-hi el reconeixement dels contemporanis, però també dels que vindran.’
En un discurs ben lligat i molt suggeridor, Comes ens va convidar a passejar pel pensament de Thomas Jefferson i la virtut en democràcia, Abraham Maslow i la piràmide de les necessitats humanes, Thomas Hobbes i la definició del poder, Josep Pla i la crisi de l’autoritat, Roger de Flor i la Gran Companyia Catalana, Ramon Llull i el codi de la moral del cavaller, Montesquieu i la configuració geogràfica d’Europa, Bernat Metge i l’home responsable dels seus actes… I, és clar, Maquiavel i els valors necessaris per a bastir el poder i governar. Tot plegat, una ràfega desbordant de propostes per a rumiar hores i hores sense cansar-se.
‘Ara més que mai, la política catalana és una gran novel·la en marxa’, rematava Comes poc abans de deixar pas al conseller. L’escriptor de la Pobla havia plantat una lliçó extreta del ‘Tirant’ per a qui volgués prendre el testimoni: ‘Podem fer les coses molt ben fetes però acabar malament.’ L’obra de Martorell, segons Comes, té aquest doble sentit —pragmàtic i tràgic a la vegada— que tant s’adiu amb el caràcter dels catalans.
Homs va entomar la lliçó. Però per dir que no la compartia. ‘Si acabes malament, és que no has fet les coses ben fetes. No comparteixo aquesta visió fatalista o determinista de la vida.’ El conseller va arribar al Born arromangat i amb ganes de parlar clar: ‘No hi ha llibertat sense poder. Sense poder polític, no hi haurà independència. I sense independència, no podem garantir la continuïtat de Catalunya com a projecte col·lectiu.’ Va reconèixer que hi havia més teories, però les va despatxar ràpidament. La teoria ‘de la resignació’, segons la qual no hem de voler més poder perquè és dolent per naturalesa. La teoria ‘clàssica’, segons la qual el debat esquerra-dreta és allò que garanteix la viabilitat de Catalunya. I la teoria del ‘tot alhora’, que pretén barrejar totes les lluites en un mateix instant.
‘La guerra i la revolució alhora no les farem. Ja sabem com ha anat la història quan s’ha volgut fer això. Si es vol fer alhora, no farem ni l’una cosa ni l’altra.’ Contundent. Un to de veu més alt que fins aleshores. No es pot guanyar la guerra i fer la revolució conjuntament, diu l’home del president. ‘Sóc partidari d’un poder polític fort que permeti la independència. Tota la resta són maneres de perdre el temps’, va dir després d’advertir que tenia una voluntat evident de provocació. Però la provocació d’Homs no es va pas acabar aquí. Era clar que parlar de l’eròtica del poder el motivava. I va deixar anar cinc breus reflexions crítiques sobre l’aproximació dels catalans al poder. El director del temple que ens acollia, Quim Torra, que havia seguit la conferència de principi a fi, en acabat em va confessar el seu títol alternatiu: ‘El poder, segons Homs.’ L’hi vaig comprar. El conseller acabava de fer una mena de resum d’un tractat sobre la relació dels catalans amb el poder. Mireu què va dir:
Primer. Tenim una aversió estúpida a la litúrgia del poder —allò que alguns anomenen ‘protocol’. La refusem perquè no en tenim tradició. Aquí no es respecta la litúrgia del poder. L’anècdota del cap de govern d’Andorra de fa uns quants anys que va anar a l’ONU per primera vegada. Quan l’avió va aterrar a l’aeroport, a Nova York, en el moment de posar el primer peu fora de l’avió, es va trobar amb uns homes robusts que el convidaven a acompanyar-los. Ell es va pensar que s’havien confós, que l’havien pres per algú que no era. El van fer baixar a la pista i el van enfilar en un cotxe oficial amb tres policies motoritzats obrint pas a la comitiva. Quan va demanar què passava, li van explicar que era un cap d’estat i que seria tractat com a cap d’estat. El van dur fins a la seu de les Nacions Unides. ‘Hauríem d’entendre el sentit simbòlic d’aquestes expressions de poder’, demanava el conseller. ‘Com que fins ara el poder se’ns ha imposat, hem interioritzat que l’expressió del poder era dolenta.’
Segon. Ens hem afeccionat a exigir una transparència banal. Demanem transparència en petites coses que tan sols serveixen per a alimentar la xafarderia. ‘Què importa saber si la Generalitat té vint-i-cinc cotxes oficials o cinquanta?’ Homs va deixar clar que estava molt d’acord amb la necessitat de transparència real. Sobre les decisions que es prenen i que poden tenir conseqüències reals. Però la transparència banal no fa res més sinó impossibilitar l’exercici normal del poder. ‘Caldria més exigència de meritocràcia en la política i menys obsessió per la transparència banal.’ Per què la meritocràcia és tan poc present en el debat polític actual? Per què tothom s’estima més parlar de la transparència?
Tercer. ‘Els catalans tenim una estranya veneració pel poder espanyol.’ La tercera reflexió d’Homs denunciava una mena de tremolor de cames que ens agafa als catalans quan ens trobem davant els tentacles i les expressions de poder de l’estat espanyol. ‘Si fossin tan bons, nosaltres ja no existiríem!’, deia el conseller. ‘És fascinació? Por? He vist corredisses que fan molta angúnia quan hi ha visites de segons qui a Catalunya.’ Aleshores, com cal reaccionar? ‘Tampoc no cal aquella reacció tan pròpia d’uns altres catalans que és el pit-i-collons. No ens serveix de res l’actitud timbaler del Bruc. No podem combatre’ls amb les seves armes. Hem de lluitar en aquells terrenys on puguem guanyar. Allà on som més hàbils. A Espanya saben manar. Nosaltres som més contemporitzadors. A la cultura espanyola d’arrel castellana, el pacte és vist com una rendició. Nosaltres hem de portar el joc allà on puguem guanyar.’
Quart. No tenim sentit de la jerarquia. ‘Ho posem tot al mateix nivell. I tenir sentit d’estat és saber prioritzar. Establir una jerarquia.’ Barregem les coses i volem fer-les totes alhora. Parlava del 27-S el conseller? Del full de ruta? De la candidatura unitària? Cal prioritzar, deia. A les parets del Born ressonava la frase pronunciada uns minuts abans: ‘Sense independència, no podem garantir la continuïtat de Catalunya com a projecte col·lectiu.’ El conseller recordava ara la resposta del bisbe Antoni Deig quan de jove li va explicar que seria objector de consciència al servei militar. ‘És un error perquè no tindràs formació militar ni sentit de la jerarquia.’ Homs ho recordava amb humor: ‘S’ha de fer cas a algú que pertany a una institució que ha durat més de dos mil anys. Alguna cosa deu tenir.’
Cinquè. Les coses no s’aconsegueixen per haver-les desitjat molt. ‘No es pot guanyar tan sols amb la convicció. És necessària, però no suficient. Cal poder. I el poder no té gaire èpica. El poder és molt fred.’ En aquest últim punt del breu tractat, Homs advertia amb cruesa que no es guanyaria només amb manifestacions alegres. Que són importants, però que cal incorporar la lògica del poder. I es mostrava satisfet perquè l’independentisme havia après que calia tenir poder per a tenir opcions de guanyar. ‘N’hem anat aprenent molt, però encara ens queda molt camí per recórrer.
Després va ser el torn del col·loqui i les preguntes. Un home que havia llegit ‘Massa i poder’ d’Elias Canetti va demanar com s’havia de fer perquè les masses teledirigides no posessin en perill el procés. Un altre senyor va exigir que els partits es posessin d’acord per al 27-S. I una dona va demanar si tindríem sentit d’estat en el moment decisiu. Homs li va respondre que tenia un problema amb la pregunta: no creia que hi hagués un sol moment decisiu. Pel conseller, el procés és un seguit de moments decisius articulats. Tots els moments són decisius i exigeixen sentit d’estat. Que la clau era saber que si teníem més disposició a assumir costs, el temps del procés es podia escurçar. I que si hi havia menys disposició al risc, el procés es dilataria. ‘No ens podem fer trampes al solitari. Això que farem té uns costos i hem d’estar disposats a assumir-los.’ És allò que hem dit al començament: ‘La independència “low-cost” no existeix.’
[A continuació, podeu veure els vídeos íntegres de la conferència, a càrrec d’Ernest Llompart.]
Presentació i intervenció de Melcior Comes:
Intervenció del conseller Homs:
Debat final:
