Xavier Díez: ‘L’única manera d’arreglar Espanya és trencant-la’

El 1975 hi va haver una ruptura frustrada respecte del règim franquista, diu l’escriptor i historiador Xavier Díez (bloc de +VilaWeb). I després de quatre dècades, el règim polític que va sortir de la transició s’ha corcat. En aquest context, el moviment independentista català ha anat creixent a mesura que gent d’orígens socials i ideològics molt diversos el veia com una oportunitat per a acomplir aquella ruptura pendent, la que hauria de fer possible el trencament definitiu respecte del règim franquista. En parlem amb ell, que avui a les 19.30, a l’Espai VilaWeb, presenta el llibre ‘Anatomia d’una ruptura. Espanya, Catalunya, 1975-2014’ (El Jonc), acompanyat del diputat de la CUP David Fernàndez.

—Dieu que l’estelada és un símbol més rupturista que no nacional.
—La societat catalana vol fer una ruptura, però no amb la nació espanyola, sinó amb un estat que tots aquests anys ha estat ocupat pel franquisme, en totes les institucions i espais decisius de poder. Tenint en compte el pes del franquisme sociològic, que és prou gran per a evitar un canvi profund en la societat espanyola, la societat catalana, des de la pluralitat política, ha entès que l’única possibilitat real que té aquesta ruptura amb l’estat espanyol és la independència. I això inclou gent que no hauria pensat mai en la independència en termes nacionals, però sí que hi pensa perquè l’estat espanyol és absolutament tòxic. Citant Lluís Cabrera, la immigració arribada des de tot Espanya és de perdedors de la guerra del 1936-39 i Catalunya també és Espanya, però no l’Espanya que imaginen, sinó l’Espanya republicana dissident. Fins i tot com a espanyols, molta gent ha arribat a la conclusió que la independència és la millor opció.

—Per què? Per una ruptura pendent?
—La transició es va fonamentar en uns pactes entre notables que van excloure la dissidència i que van evitar de resoldre les assignatures pendents de l’estat, com la de crear una cultura democràtica potent, de generar una societat més cohesionada i de tenir un estat en què la diversitat nacional fos possible. Els guanyadors de la guerra van impedir qualsevol canvi profund que alterés les bases del poder. Com que no hi va haver ruptura, tornem al punt de sortida. Som en una situació semblant a la de l’any 1975, en què la ruptura no s’ha produït, i la independència propicia aquesta ruptura pendent i definitiva amb el franquisme.

—Podem es presenta com una ruptura, però pot acabar essent la manera que trobi l’estat espanyol de tornar-se a assentar?
—Sí, perquè Podem té uns elements molt interessants d’estètica i fins i tot de forma política, però li passa com a la tradició de l’esquerra espanyola: igual que la dreta, és fonamentalment autoritària, amb lideratges carismàtics, però no s’atreveix a fer una ruptura de fons, que sigui també simbòlica: encara espero que em diguin quins serien els símbols que tindria l’estat espanyol que voldrien. I no reconeix Catalunya com a nació, per més que diguin que estarien disposats a permetre un referèndum. Hi ha una bona part de la societat espanyola que està d’acord amb aquests preceptes. I amb Catalunya hi ha un xoc de cultures polítiques, perquè la cultura política catalana és molt més plural, politeista i individualista. I hi ha el risc que Podem serveixi per a fer una tercera restauració, fent veure que es canvien coses però que en realitat no es canvia res profundament. Espanya no es pot arreglar. L’única manera d’arreglar Espanya és trencant-la, dissoldre-la socialment.

—Socialment?
—Una bona part de la societat espanyola és profundament autoritària. Si no, no s’entén que un 30% o un 40% voti un partit feixista, còmplice de crims contra la humanitat i que fa un tipus de polítiques molt lesives. Espanya no és una dictadura, però sí que hi ha una presència política molt important de la societat espanyola que assumeix aquests principis. I aquí no hi ha entesa possible. Des del punt de vista català l’única sortida possible és la independència, un nou estat, i haver-nos d’encarar en tot cas a les nostres contradiccions.

—També hi pot haver gent a Catalunya que vegi Podem com una possibilitat de ruptura sense haver de trencar amb l’estat. I que s’allunyi de l’independentisme.
—Sí, perquè prometen una certa il·lusió. És possible que això passi, però que sigui una nova decepció. La major part dels votants de Podem provenen de la gran il·lusió del que havia estat el PSC, i d’ICV, en què hi ha certs lligams emocionals amb la cultura espanyola, però des de l’autoengany de pensar que s’acceptarà una relació igualitària, quan la nació espanyola, ‘per se’, no accepta una relació que no sigui la supremacista espanyola; no accepta una relació igualitària.

—Voleu dir que al final les coses cauran pel seu pes?
—La història no es repeteix mai. Hi ha coses que ens poden portar a pensar que l’emmirallament de la societat catalana amb Podem podria ser semblant al que hi va haver en un moment donat amb el socialisme a Catalunya, amb Felipe. Però hem passat trenta anys d’una certa normalitat institucional; la gent és més formada, té més memòria… Penso que la societat catalana està més preparada per a evitar que li aixequin la camisa. També hi pot haver una memòria de certes derrotes, i que hi hagi poca determinació de fer el que cal fer. I al final l’única possibilitat de ser independents és fer-ho, sense deixar passar el temps, buscant excuses, que no faci por. La correlació de forces permetria de fer-ho. Però cal tenir el valor. Com deia Cruyff, ara el que caldria és sortir al carrer, declarar la independència i divertir-nos. Independitzeu-vos i divertiu-vos. Només així podrem guanyar.

—Com a mínim les elits econòmiques i polítiques no ho deuen veure tan fàcil.
—Jo que vinc de l’anàlisi del pensament àcrata, crec que les elits estan sobrevalorades. Al final, les elits s’adapten a les circumstàncies polítiques per preservar els seus interessos. Si la societat catalana té el valor de mobilitzar-se i de portar la iniciativa, tal com ha passat aquests últims anys, actuaran d’acord amb el seu interès. Si la independència pot fer-los perillar algun privilegi, ja s’hi adaptaran. Si deixem passar el temps, haurem begut oli. Em penso que les elits polítiques ja han demostrat que si la societat catalana es mou cap a la ruptura no en voldran quedar desmarcades. Tornar a la situació anterior ja no pot ser.

—Dieu que les elits estan sobrevalorades. Però també dieu que la castellanització de les elits al País Valencià i a les Illes és el que ha marcat la diferència amb el Principat.
—Les elits catalanes van decantar-se en un moment determinat per una certa independència de criteri. La burgesia catalana tenia de referència les classes dominants italianes, amb una capital política a Roma i una d’econòmica a Milà. Però això no ha estat mai acceptat per les elits espanyoles, que només accepten una relació de supeditació. I aquest és el rol que sí que han exercit les elits valencianes i balears. La burgesia catalana ha actuat amb una certa autonomia, amb episodis de col·laboracionisme. Però les elits catalanes no pintaran res en un estat espanyol si no fan com les valencianes. I ara què ha passat? Doncs que a Catalunya hi ha hagut una mena d’aliança tàcita de classes socials i grups socials. I en les històries d’èxit de les independències, s’han fonamentat una mena de pactes entre diversos grups socials.

—I què pot passar a les Illes i al País Valencià?
—No ho sé, però si a Catalunya es fa prou bé pot servir de model. També és cert que a Catalunya no totes les elits són homogènies; hi ha la gent que es mou al voltant de La Vanguardia, per entendre’ns, o allò que se’n diu el Pont Aeri; i n’hi ha unes altres de més noves, més transnacionals, que parlen idiomes, en sectors econòmics més dinàmics… Aquestes sí que defensen la independència, perquè veuen que hi poden sortir guanyant.

—Perquè el seu mercat és el món, i no Espanya.
—I es poden dedicar a desplaçar unes elits que a Catalunya són obsoletes, com les que viuen del BOE. M’imagino que al País Valencià hi ha grups socials que deuen mirar què passa a Catalunya per desplaçar aquestes elits anacròniques.

—Heu estudiat molt el moviment llibertari. Sou dels qui el 9-N van votar no a la primera pregunta i sí a la segona?
—Jo vaig votar sí-sí. És cert que bona part del meu camp de recerca té a veure amb el pensament llibertari, que és un pensament adogmàtic. Més aviat és una combinació de les preocupacions socials per la llibertat i un sentit de la llibertat individual molt pronunciat. El moviment llibertari en el pla filosòfic té molts punts de contacte amb el llibertarianisme nord-americà; llibertat de consciència. Bakunin deia que els estats grans només se sostenen gràcies al crim, i els estats petits poden ser virtuosos gràcies a la seva feblesa. Penso que un estat és un mal necessari, per a no haver-ne de tenir un en contra.

Sí voleu comprar el llibre ‘Anatomia d’una ruptura’ ho podeu fer a la obtiga de VilaWeb