Guillem Frontera: ‘És un moment d’absoluta perplexitat moral’

‘Sicília sense morts’ és el títol de la darrera novel·la de Guillem Frontera (Club Editor). Fa pocs dies el diputat Biel Barceló l’ensenyava al president Bauzá al parlament balear. El títol és una frase manllevada al periodisme per explicar la corrupció a Mallorca. També ha sortit en algun judici. Fins quan serà vigent aquesta definició? Els morts són a prop? N’ hi ha? La fina ironia de Frontera dóna respostes esmolades més enllà de l’obvietat. Suïcidis, morts d’estrangers… La novel·la no vol ser un reportatge. No ho és. És molt més. I ens parla, amb una habilitat narrativa que arrossega, d’allò que és putrefacte, vorejant tots els precipicis. Ho fa gairebé com si fos un laboratori asèptic, però els cucs i les rates hi són. Descriu les trames de poder, però també el neguit dels personatges: la vejança,  el ressentiment, la cobdícia, la violència, l i, per què no, també la bellesa.

—Si tot evoluciona com a la novel·la, Mallorca podria deixar de ser ‘Sicília sense morts’? Aviat hi podria haver morts?

—Hi anam arribant, perquè cada vegada la cobdícia és més gran, les ànsies de quedar-s’ho tot no paren de créixer. Segons les estatístiques, els rics són més rics i els pobres són més pobres. No és per una evolució natural de la vida. Això és perquè hi ha unes persones que s’ho volen quedar tot i volen ser els grans senyors dins un mar de misèria. A mesura que creixen els interessos creix el perill. Qui sap quant temps serà vigent aquest títol!

—Però a la novel·la ja n’hi ha, de morts.

—Sí, però són estrangers… Els mallorquins han començat a suïcidar-se. però els assassinats són de fora. Veurem com va. Com que hi ha hagut aquests daltabaixos econòmics amb una economia d’alt risc, recentment hi ha hagut un seguit de suïcidis. Fins i tot n’hi ha que, pensant en l’assegurança, ho fan de manera que no es pugui demostrar que ha estat un suïcidi, per no perjudicar la família.

—Costa de saber on és la ficció i on és la realitat.

—La veritat és al fons i perquè emergeixi has de crear una trama que permeti de pouar en aquest fons. El meu propòsit inicial era de fer una novel·la històrica del present. Més que de Mallorca, volia parlar del món a Mallorca. El procés de degradació és tan bestial que la societat n’és conscient, però no sap d’on treure forces per regenerar-se. Es un moment d’absoluta perplexitat moral i no sabem com ens n’hem de sortir. És un moment extraordinàriament perillós perquè en pot sortir qualsevol cosa, d’això.

—Parleu de casos de corrupció i intenteu agafar casos reals.

—He volgut fer una novel·la històrica contemporània, però no un reportatge. L’advertiment inicial té una ambigüitat calculada.

—Al llibre surt retratat en Bauzá?

—Hi ha coses… però deixem que el lector ho digui.

—Per la cara que poseu veig que no us interessa gaire.

—És molt feble, és un personatge que té una maldat microscòpica. És tan poca cosa que ell no és res, però és dolentia que has de cercar amb microscopi.

—La premsa és utilitzada pel poder?

—Diguem que s’utilitzen mútuament. M’interessava donar a entendre que un dels poders que poden corregir certes situacions ara estan molt minvats. La premsa és un poder cada dia més afeblit. Hi ha coses que no es poden investigar per falta de personal, de temps i de recursos i això és molt greu. No és cap ximpleria que s’hagi de menystenir. Quants temes queden damunt de la taula i no s’han arribat a investigar per falta de recursos?

—A Mallorca, malgrat tot, hi ha periodistes i jutges que han anat fins al final.

—La recerca, tant judicial com periodística, ha estat més eficaç a Mallorca –sense que puguem tocar campanes– que a València, on et preguntes com és que tots aquests encara són al carrer. A Mallorca hi ha molta gent que ha anat a parar a la presó i des d’aquest punt de vista s’hauria de relacionar amb un lloc on els periodistes i l’administració de justícia han aconseguit resultats. Potser també val a dir que els lladres corruptes mallorquins han actuat amb un gran sentiment d’impunitat i no s’han protegit prou bé. No es poden mostrar signes d’una riquesa brutal si tens un sou. No pots justificar el cost d’aquest edifici. La cobdícia és gran i creix.

—I no s’atura?

—Continua i continuarà. No crec que els èxits de la justícia siguin prou correctius. Ara van sortint moltes coses de fa anys. Ara ha emergit la construcció de l’hospital de So n’Espases, per exemple. Ara surten coses de fa vuit anys.

—Manen els hotelers?

—Sense cap mena de dubte manen els hotelers. Un amic meu, que és un gran novel·lista, en Llorenç Capellà, quan va guanyar en Matas va dir que no calia que nomenés conseller de Turisme, que només calia posar una secretària a en Gabriel Escarrer. El primer pacte de progrés va anar molt malament per la guerra dels hotelers contra el govern. Celestí Alomar era conscient que si el turisme era el gran motor econòmic el govern autonòmic hi havia de dir alguna cosa. Quan van veure que els governants volien treure el nas en allò que sempre havia estat seu van començar a bombardejar i van guanyar!

—I per sobre d’ells manen els ‘tour operadors’ alemanys?

—Això sí que a la realitat és tal com surt a la novel·la. No parla ni amb el conseller, només de president a president. Li dóna les ordres.

—Ara vénen eleccions. Creieu que hi haurà canvis?

—Jo no crec res… Diuen que canviarà, però encara hi ha molts indecisos. Que hi hagi indecisos a hores d’ara fa riure.

—Fer emergir la corrupció regenera?

—L’únic que genera són lleis anticorrupció i de transparència a deshora. Per quins set sous els mateixos que roben fan una llei?

—A vegades hi ha qui diu que el passat de contrabandistes dels mallorquins ha deixat petja.

—Crec que ha marcat una certa mentalitat empresarial mallorquina del guany immediat i fàcil. El turisme ha estat això: obtenir resultats immediats. La visió empresarial del llarg termini no els ha caracteritzat mai. El contrabandista era un personatge que feia mal a l’estat, però que gràcies a ells les èpoques més rigoroses de la postguerra es van suavitzar una mica. Va ser un personatge ben considerat per tots, fins que es va passar a la droga. No tots ho van fer, hi va haver gent que va dir que aquesta línia no es podia passar.

—La corrupció ve d’Espanya?

—No tota la corrupció ve d’Espanya, però la contribució de personatges externs ha contribuït a crear la imatge de Mallorca com a terra especialment corrupta. Moltes coses s’han arreglat a la llotja del Santiago Bernabéu. A Mallorca és molt conegut un personatge que cada quinze dies se n’hi anava a arreglar les coses.

—Per escriure la novel·la us heu documentat sobre la industria funerària? El sofà bagul existeix?

—Existeix i es va presentar en una fira de Sydney, com també existeixen les botifarres i el vi del Penedès en baüls.

—Abans parlàveu de fer una novel·la històrica, però és podria dir que ‘Sicília sense morts’ és una novel·la plena d’intriga amb ritme de novel·la negra.

—L’editora, la Maria Bohigas, quan el va llegir em va dir que havia fet un ‘thriller’. Jo no n’era conscient, no ha estat deliberat. Potser com que escric sota la pressió de l’entorn, m’ha portat cap aquí. ‘Sicília sense morts’ d’alguna manera rep influències de l’exterior i d’aquí ve que tingui aquest caràcter de sèrie ‘noire’.

—Un ‘thriller’ on surten moltes referències a la vida. És important dir la veritat en l’amor?

—Es veu que sí… L’altre dia llegia que potser la veritat en l’amor s’havia sobrevalorat molt i que s’ha administrar molt bé.

—Val més mentir?

—Jo crec que les persones mentim molt en tot, també en l’amor.

—La venjança és important a la vida?

—És un principi actiu, perquè sempre queden assumptes pendents. Tots sempre tenim històries pendents.

—Els cossos ens abandonen a les voreres de la vida?

—Són pensaments ombrívols que et vénen al cap. Els anys tenen aquests efectes devastadors.

—Un personatge que us estimeu?

—M’estimo molt Nerea perquè és la innocència, és l’art, és la cultura, és la sensibilitat i la societat li barra el pas d’una manera brutal.

—Cada vegada feu servir més el català estàndard?

—Ho faig de fa poc i neix de la irritació que em causa que la dreta mallorquina ens digui tota l’estona que això que parlam no és català, que si és mallorquí, que si es formeterenc. Hi ha un moment que et rebotes. Jo estim moltíssim tots els dialectes del món, començant pel meu, però ara per ara mentre vulguin jugar a confondre les coses me’n vaig a l’estàndard i s’ha acabat. És com un refugi mentre ells posen metralladores per disparar a tot arreu.

—No hi havia hagut mai problemes

—Amb en Cañellas mai no hi havia hagut problema, tot va començar quan es partit es va convertir en ‘el partido’. Mentre era controlat pels mallorquins conservadors de tota la vida no passava res. Hi havia molta comunicació entre en Cañellas i el rector de la universitat, en Nadal Batle, que li deia: ‘Biel, no te fiquis amb sa llengua que hi tens molt a perdre i poc a guanyar’ i ell respectava que la llengua pertocava a la universitat. Després el conservadorisme mallorquí va anar perdent pes i ara hi ha tot de personatges que són allà amb la sensació que han de salvar Espanya a Mallorca, com a terra de frontera, defensant-la contra la catalanització. Aquests són els qui controlen el partit i tot el dia maquinen amb l’ajuda de la gent mallorquina, que sempre en troben. El personatge més nociu per a la llengua ha estat en Bauzé, a qui jo sempre li dic president regional.

—A la novel·la el protagonista recomana al director del diari llegir ‘El guepard’. El recomaneu també als lectors?

—I tant! És una de les novel·les que més deixen entendre el nostre el món. Ens fa entendre molt millor Sicília, però també Mallorca, Sardenya. També hi ha una novel·la extraordinària que és ‘El dia del Judici’, de Salvattore Satta, que me la van vendre com ‘El Guepard’ de Sardenya, que és extraordinària. Totes dues són dos pilars per a entendre la Mediterrània. 

—És un llibre que no envelleix mai?

—Són clàssics que no envelleixen mai, com ‘L’educació sentimental’ o ‘Guerra i pau’. Quan els llegeixes t’adones que han evolucionat amb tu mentre són al prestatge i no són iguals que quan els vas llegir fa uns anys.

—Una última pregunta. Com és un somriure de color cel?

—Això és el lector que ho ha de decidir, jo l’insinuu.

Podeu comprar ‘Sicília sense morts’ a la botiga de VilaWeb

Mes informació sobre l’autor:

 Guillem Frontera: ‘La noblesa mallorquina existeix com a casta i manté el poder’