08.03.2015 - 06:00
L’onzè volum de la col·lecció ‘La ciutat del Born. Barcelona 1700‘ (Ajuntament de Barcelona) dibuixa la vida de les dones a la Barcelona del segle XVII i començament del XVIII, una societat patriarcal en què les dones tenien un paper dependent dels homes. L’obra detalla els intersticis per on les dones procuraven fugir de les regles generals. Ens ho explica una de les sis autores, la doctora en història moderna Isabel Pérez Molina, que remarca el protagonisme indiscutible de les dones en l’inici de les revoltes que van precedir el setge de 1714. Aquesta empenta contrasta amb el moment de regressió en què es trobaven les dones pel que fa a drets, un fet que pot tenir un cert paral·lelisme amb l’actualitat: ‘Com al final de l’edat mitjana, ara torna a començar una guerra contra les dones’, alerta Pérez Molina.
—Què caracteritza les dones de la Barcelona del 1700?
—Les dones en general treballaven al camp, però a Barcelona treballaven en els oficis o als tallers artesans. Allò que és destacable és que a partir de l’edat moderna (segles XVI, XVII i XVIII) hi ha una regressió quant a la condició social de la dona, respecte de l’època anterior. Això passa a tot Europa i també es nota molt a Catalunya, particularment a Barcelona.
—Què voleu dir?
—A partir del segle XV les dones són apartades dels oficis. Aleshores, si bé les dones continuen treballant, ho fan com a dones o com a filles d’algú, no com a treballadores en si. Abans de l’edat moderna les dones podien ser mestres de molts oficis, no tenien dificultats per a ser oficiales als obradors i eren representades en llocs molt diversos. A més, les dones que quedaven vídues eren la continuació de la personalitat jurídica del marit i en tenien tots els drets.
—Per què hi ha una regressió?
—La regressió arriba després de la pesta negra i l’originen, sobretot, els elements eclesiàstics, juntament amb les autoritats. Hi ha una crisi del sistema feudal i una de les sortides serà la regressió de les dones, paral·lel a l’enfortiment de la monarquia autoritària i després absoluta. Això implica un control també sobre el coneixement i sobre moltes altres coses.
—Així, les dones eren en un segon pla?
—Sí, però, malgrat tot, la feina de les dones continuava essent important, encara que no fos reconeguda. Per exemple, en molts gremis perquè un home pogués ser mestre li calia ser casat, perquè la feina de la dona era necessària. I s’ensenyaven diverses habilitats a les dones per tal que poguessin adaptar-se a l’ofici del pare i el marit. Malgrat que les dones van ser expulsades com a oficiales, la figura en si va continuar existint. Per exemple, hi havia dones que treballaven en tallers de manera independent. O, en el cas de les vídues, aconseguien mantenir els obradors del marit si tenien fills que ho poguessin heretar.
—Tenien cap mena de veu en la societat?
—Les dones van continuar treballant en múltiples oficis, com ara al sector tèxtil o a les impremtes. També feien de venedores, de llevadores i també van arribar a treballar a la construcció i a les mines. Ara, quan una dona denunciava un maltractament, les sentències sempre eren contra elles. La separació matrimonial era molt difícil perquè els tribunals eclesiàstics no la permetien. Tanmateix, hi havia mètodes a través dels quals les dones se separaven ‘de facto’.
—Com ho feien?
—Per exemple, hi havia les separacions informals. No estaven autoritzades, però existien. I, sobretot si una dona era maltractada, el tribunal eclesiàstic el que feia era dir que la dona estava segrestada i això feia que la dona quedés sota custòdia del tribunal i fos posada a una casa de confiança o a un convent. Aquest segrest era com una concessió que tenia la finalitat de protegir les dones del marit. Però també era una manera de controlar-les, que es portessin bé.
—Les dones reivindicaven explícitament els seus drets d’alguna manera?
—Això és palès sobretot a les classes altes. Ho veiem clarament en les dones aristòcrates, que es queixen de la discriminació. A les classes més baixes no és tan explícit. En els documents processals no hi ha reflectida la veu de les dones, tot i que sí que hi apareixen de vegades, i hi diuen que se senten maltractades. El que sí que se sap és que hi havia xarxes de solidaritat femenina. Les dones s’ajudaven entre elles per subsistir i per viure el dia a dia. Fins i tot en casos de dones acusades d’adulteri i es podia donar que altres dones li donessin suport i impedissin que se la castigués.
—Quin paper van tenir les dones en el setge del 1714?
—En els motins de subsistència les dones eren vitals. Bàsicament eren elles les que els organitzaven. Era una rebel·lió típica de dones. En els casos més polítics, com el de la Guerra de Successió, resulta que són les dones les que inicien el procés. Van ser les dones les primeres a revoltar-se pel 1714. Això passa moltes vegades. Sovint són les dones les que comencen la resistència, les que estan a primera fila. Després són els homes els que segueixen i agafen el lideratge. Això al llibre ho explica molt bé Rosa M. Alabrús i posa d’exemple que ja des d’abans del 1714, les dones van tenir un paper important.
—En tenim exemples concrets?
—Per exemple, el 1705 el virrei Velasco capitula i s’emporta els presos de la conjura del 1704. Davant d’aquest fet, les dones del barri de la Ribera promouen una revolta, on criden a les armes i diuen ‘Visca Carles III’. Un altre exemple és el de Jerònima Peiró: el 1705 va fer que el seu fill toqués el Via Fora als campanars de l’església de Santa Marta i Santa Maria del Mar. Es parla molt d’aquest tipus de casuístiques. Fins i tot hi ha textos que parlen de ‘les proeses de les barceloneses’. També tenim dones que feien d’espia.
—D’espia?
—Tenim el cas Maria de Copons, que era una aristòcrata de família borbònica, però que ella era austriacista. També tenim a Manuela Desvalls, que era una monja i que també va ser austriacista. Això entre moltes altres dones. També és destacada la segona dona del general Moragues, que també va tenir un paper important en la rebel·lió del 1714.
—Amb la perspectiva que teniu de la dona al 1700, com en valoreu la situació actual?
—A l’edat mitjana es van aconseguir moltes coses i l’Edat Moderna és un moment d’anar enrere. És l’època de la cacera de bruixes i, en definitiva, se suprimeix el poder que podia tenir la dona. Després, al segle XVIII comença a canviar. Penso que ens trobem com a l’Edat Mitjana, que s’han aconseguit moltes coses, però hi torna a haver una guerra contra les dones que comença un altre cop.
—A què us referiu?
—Anem endarrere en lleis com la de l’avortament o en temes de violència de gènere. Un dels temes de què es parla és que hi ha un percentatge elevat de denúncies de violència de gènere que són falses, dubtant de la paraula de les dones. Hi ha moltes temes que semblaven assolits, potser no ho estan. Vaig llegir fa poc una notícia a un diari que deia que un trenta per cent dels joves pensen que si els nois no ho volen, no haurien de deixar treballar les noies. Em sembla terrible.
