08.03.2015 - 06:00
‘De la submissió al canvi necessari.’ És la divisa que ha portat Vicent Cucarella a escriure el llibre ‘El finançament valencià‘ (Bromera, 2015). Cucarella és economista i investigador de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE). Ha fet nombrosos estudis i articles acadèmics sobre els comptes públics i el sistema de finançament. Però ara ha decidit de saltar al terreny més divulgatiu i ha escrit un llibre amb una claríssima voluntat didàctica (podeu llegir-ne un fragment ací). Amb les dades necessàries i explicacions entenedores, Cucarella desgrana els problemes i les característiques del finançament públic del País Valencià, el dèficit fiscal i apunta algunes solucions possibles. Hi hem parlat perquè ens expliqués quins són aquests problemes i solucions que ens proposa.
—Heu fet un llibre molt didàctic i entenedor sobre les finances públiques valencianes. Quin interès hi té el ciutadà, en aquesta qüestió?
—Considere que és important que el ciutadà estiga informat d’aquestes qüestions. Tenint en compte quines són les competències de cada administració, resulta que l’essència de l’estat del benestar és prestada per les comunitats autònomes. Educació, sanitat, serveis socials… La prestació d’aquests serveis depèn directament de com es finança la comunitat autònoma corresponent. Aleshores, saber si hi ha un finançament correcte i just és fonamental per a poder valorar el servei prestat i la responsabilitat de les deficiències. Seria preocupant que el ciutadà no veiera com a seu aquest debat.
—Per això heu fet aquest llibre?
—Jo estic acostumat a escriure informes, articles acadèmics i estudis. I pense que aquesta informació ha de traspassar aquest àmbit per entrar en el debat ciutadà d’una manera més natural. Fins ara, el debat sobre el finançament s’ha mantingut en l’àmbit acadèmic i polític. El ciutadà ha de veure que li remenen la butxaca i l’estat del benestar. Per això vaig fer aquesta aposta per un llibre molt més divulgatiu. És una qüestió que ha d’interessar a tots els valencians al marge de la ideologia política de cadascú. Jo mire de fer una anàlisi tècnica i no política. Amb dades, però en un to didàctic.
—A què atribuïu que el País Valencià, les Illes i Catalunya siguin les comunitats més perjudicades pel sistema de finançament, a banda de Madrid, que es beneficia de la capitalitat?
—A veure. Jo no sé si s’ha de pensar mal o no. Les balances fiscals tenen molt a veure amb la manera com funciona el sistema de finançament, però també per una història llarga. Jo m’he centrat en el cas del País Valencià, no en les Illes ni en Catalunya. La problemàtica pot ser molt semblant. Ací, quan comencen a transferir-se les competències, ja s’acompanyen d’un finançament insuficient. L’estat centralista no està igualment desenvolupat en els seus territoris. Ens van arribar uns serveis menors amb un finançament menor. A partir d’aquell moment es van anar construint un seguit d’iniquitats en el sistema de finançament que no s’acaben de resoldre mai. És una dinàmica molt difícil de trencar.
—La balança fiscal no és tan sols el finançament…
—Exacte. Són més coses. Per què hi ha una presència pública menor? Per què es fan menys inversions ací? És una estratègia de maltractar aquest territori? Vull pensar que no. Ací ja tinguérem un disseny radial de les infrastructures… Només cal veure com tenim la qüestió del ferrocarril. Què passa amb el corredor mediterrani? És una infrastructura necessària i lògica que en qualsevol estat ja seria feta. Tot això també forma part de la balança fiscal.
—Hi ha res que no sigui culpa de l’estat centralista?
—Sí. Així com el sistema de finançament i la manca d’inversions es pot imputar a un mal disseny de l’estat, hi ha un tercer component que té més lògica. Ací tenim una població menys envellida que la mitjana de l’estat espanyol. I per tant, és lògic que pesen menys les pensions per jubilació que en uns altres territoris. La balança fiscal també ens és deficitària per això. També tenim uns salaris inferiors a la mitjana estatal. Per això, quan ens jubilem, tenim unes pensions menors. Aquestes qüestions poden dir que són perjudicis lògics del sistema. Dit això, també podem criticar que ací no s’haja fet cap pla de reactivació econòmica ni de prestacions específiques com es va fer amb els subsidis del PER a Andalusia o amb la reconversió i les pre-jubilacions del sector de la mineria a Astúries i a la conca de Lleó. Al País Valencià, amb un sector agrícola important, no hem tingut cap PER ni res semblant. Algunes comunitats autònomes han aconseguit uns plans específics que nosaltres no hem tingut.
—El País Valencià és l’únic territori ‘pobre’ que és contribuïdor al sistema de finançament. Això no té sentit.
—No hi ha cap raó lògica que ho justifique. S’explica per aquests tres aspectes que hem comentat. És il·lògic i injust. Estem acostumats a sentir que el Principat es queixa pel dèficit fiscal. I tenen raó de fer-ho. El debat seria quin grau de solidaritat hi ha d’haver entre territoris. Però dins del sistema és lògic que el Principat aporte en la seua condició de comunitat més rica que la mitjana. El que no és lògic és que els valencians aportem més que no rebem. Tenim un dèficit fiscal d’aproximadament el 2% del PIB, uns 2.000 milions d’euros. En canvi, hauríem d’estar entre 5% del PIB i el 10% de superàvit. Això són entre 7.000 milions d’euros i 8.000 milions. La diferència és bestial.
—Aquest dèficit fiscal no és cap novetat. Això ja ve de lluny. Al llibre citeu un text del 1915 que ja ho denuncia.
—De fet, el famós Tomàs Trénor va fer la memòria de l’exposició regional valenciana amb un comentari que deia que València era la Ventafocs d’Espanya. D’això fa més d’un segle. Ara ho podem calcular amb més informació. Però això es remunta a molt enrere. Pel que siga, el País Valencià sempre ha rebut un tracte desfavorable de l’estat espanyol. A Espanya, se’ns ha donat aquesta imatge de ‘levante feliz’, on es viu bé, aportem, no passa res i no ens queixem. Fins i tot, aquesta idea que els valencians som molls; que ho acceptem tot amb facilitat. Jo no sé si fins ara ho hem acceptat tot o no, però ja seria moment de no acceptar-ho. Per això el subtítol del llibre: ‘De la submissió al canvi necessari.’ Ja és hora de canviar. Ja està bé!
—Creieu que ciutadans i empresaris comencen a plantar-se?
—Comencem a veure això. No dic que ja ho tinguem. Però comencen a canviar algunes coses en aquesta direcció. Abans del 2012, els empresaris sempre feien costat al govern del moment. Mai no s’havien pronunciat en un sentit contrari als interessos del govern. El 2012, l’Associació Valenciana d’Empresaris ens va encomanar un estudi sobre el finançament a l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. Per primera vegada, començàrem a parlar d’això que explique en el llibre. I vam rebatre aquesta idea que els valencians estem molt mal perquè som un desastre en la gestió pública i perquè hi ha un gran balafiament de recursos públics.
—De balafiament, també n’hi ha i perjudica les finances.
—Sí, evidentment. Jo també qüestione moltes de les coses que s’han fet a la Generalitat. Però cal sospesar-ho. La corrupció i el balafiament ha perjudicat les finances públiques, però el deute tan elevat prové principalment del mal finançament i el dèficit fiscal. Tot suma, certament. Però cal repartir les responsabilitats correctament. Quan no tens diners, encara és més greu gastar-los en barbaritats. Però cada cosa en la seua mesura. No es tracta de fer un favor el govern. Jo mire d’exposar la realitat de les xifres del finançament.
—Així que els empresaris comencen a entendre el problema…
—D’entrada es va fer aquell estudi i el van fer seu en la reivindicació d’una millora del finançament. I ara fa pocs mesos n’han encarregat un altre sobre el dèficit en les infrastructures. L’empresariat es mou. I això és important. A més, l’interès per aquesta reivindicació ja la comparteixen els empresaris, els sindicats i pràcticament tots els partits, també els extraparlamentaris. El missatge de l’infrafinançament del País Valencià ha començat a arrelar fort. Hem de continuar insistint.
—Amb el llibre, voleu contribuir a fer aquest camí de conscienciació.
—He procurat anar per aquest estret camí que hi ha entre el rigor en les dades i la capacitat de fer divulgació. És molt difícil perquè si hi poses massa dades pots resultar pesat, i si no n’aportes et poden acusar de dir coses injustificades. He vigilat de no aixecar prejudicis de cap mena. Per exemple, en la qüestió de la denominació del país. Si dius ‘Comunitat Valenciana’ ets oficialista. Si dius ‘País Valencià’ ets nacionalista. Si dius ‘Regne de València’, ets regionalista. Però en el llibre sempre parle de ‘Comunitat Valenciana’. He procurat seguir la línia oficial perquè ningú no deixara de llegir el llibre perquè l’etiquete com al discurs d’ ‘un nacionalista que vol la independència’. No és això, m’entens? Volia evitar-ho perquè considere que el problema de l’infrafinançament és transversal a qualsevol ideologia. El llibre no pretén tenir càrrega ideològica. Si després de llegir-lo, algú arriba a la conclusió que Espanya ens roba, que siga perquè els arguments l’han convençut.
—Quina solució proposeu per a resoldre el problema?
—Cal que aquesta voluntat de canviar el sistema de finançament per a evitar això que ens passa als valencians siga compartida per totes les forces polítiques i que es tinga la complicitat de la societat, empresaris, sindicats i tots els agents possibles. És complicat canviar aquest sistema perquè cada comunitat defensa els seus interessos i s’han creat dinàmiques que semblen impertorbables. És molt difícil. Per això insistisc que la societat valenciana ha d’anar unida a negociar. Si hi ha divisions, el missatge no serà prou potent. Si es visualitza la unitat en aquesta reivindicació, no podran fer veure que no tenim res a dir. Cal veure també l’exemple català.
—Quin és l’exemple català?
—No haver reaccionat a temps a un clam per a un millor finançament de Catalunya, ha obert camí a un sentiment més fort del sobiranisme. Aquestes coses els valencians les hem de saber aprofitar. Ací som lluny de la situació de Catalunya. Però fa cinc anys a Catalunya ningú no es podia imaginar que ara estarien com estan. En el moment que el missatge sobre el finançament arrele, veurem com es canalitza en el terreny polític.
