Coltan: ‘Sang al teu mòbil’

‘Insto Xavier Trias, Artur Mas i Cristóbal Montoro a dir públicament que l’extracció del coltan al Congo és criminal. I a la presidenta del parlament a demanar al Mobile World Congress que obri un espai de diàleg sobre això.’ Així s’expressava la setmana passada el diputat de la CUP David Fernàndez al parlament, pocs dies abans de la inauguració del MWC. Posava en relleu una de les qüestions més obscures relacionades amb la telefonia mòbil: l’aprofitament de l’extracció de recursos naturals al Congo i les sagnants conseqüències que té per a la gent que hi viu.

Vegeu la intervenció del diputat:

Fernàndez parlava d’una situació denunciada per les Nacions Unides des de fa més d’una dècada.

A la regió dels Grans Llacs de l’Àfrica, bàsicament a la República Democràtica del Congo, hi ha les reserves de coltan més grans del món. Són sobretot a l’est del país, on la guerra pel control d’aquests jaciments ha menat a un conflicte armat que ja fa més de vint anys que dura.

El coltan és un mineral format per la barreja de dos minerals associats: la columbita i la tantalita. Aquest darrer s’usa en l’elaboració de condensadors, que són necessaris per als mòbils, els ordinadors, les pantalles de plasma, les càmeres digitals i equips d’alta tecnologia com ara els satèl·lits artificials. Molts d’aquests dispositius poden funcionar amb un condensador elèctric normal, però si són fets amb tantalita poden ser més petits i prims. Com més va més gent demana ginys de mida petita i per això el preu de la tantalita s’ha disparat.

Doncs bé, es calcula que en el conflicte armat d’aquesta zona del Congo hi ha hagut més de cinc milions de morts —és, de fet, el conflicte en què ha mort més gent des de la Segona Guerra Mundial—; un milió de desplaçats només el 2013, per fugir de la situació del país; i 100.000 violacions anuals a dones com a tàctica de guerra. Els grups armats controlen les mines, cobren imposts i dominen les rutes de contraban. Transporten els minerals fins a l’Àsia, on les empreses de Tailàndia, Malàisia i la Xina que s’encarreguen de fondre’ls els barregen amb els que arriben de la resta del món, cosa que fa més difícil de seguir-los el rastre fins als jaciments conflictius.

A Colòmbia, també

A Colòmbia, les FARC controlen el jaciment Cierro Tigre, sis hectàrees de pous amb centenars de treballadors. Tot i que la mina és il·legal, perquè es troba en una reserva ecològica selvàtica, la policia no l’ha frenat, adduint que no té autoritat a la regió. Segons la policia mateix, companyies com Apple, Hewlett-Packard i Samsung compren tantalita a una empresa que, alhora, l’ha comprada a Colòmbia. Les autoritats colombianes diuen que estan convençudes que el mineral prové de Cerro Tigre, encara que no puguin demostrar-ho.

Mobilitzacions i respostes des de diversos àmbits

En vista d’aquesta realitat, un seguit d’ONG i organitzacions s’han mobilitzat per denunciar les condicions en què viuen les poblacions que es troben sota el control de guerrilles. L’organització Entrecultures i la Creu Roja promouen, des del 2004, la campanya ‘Dóna el teu mòbil’, amb l’objectiu de reutilitzar aquests aparells o reciclar-ne els components. El 2011, amb motiu del Mobile World Congress, la Xarxa d’Entitats per la República Democràtica del Congo va organitzar la projecció del documentari ‘Blood in the Mobile’ (‘Sang al mòbil’) en què es qüestiona la procedència del coltan. Aquest és el documentari:

Què han fet les empreses de telefonia?

Arran d’aquestes protestes socials, moltes empreses tecnològiques han mirat de netejar-se la imatge i han procurat rastrejar els minerals que utilitzen per a fabricar els seus dispositius, a fi d’assegurar-se que no provenen de zones en conflicte.

Dell, Cisco, Ericsson, Hewlett-Packard, Philips, Intel, Motorola i Nokia visiten les empreses que s’encarreguen de fondre els minerals amb les quals col·laboren; algunes altres empreses, com Hitachi, procuren millorar la transparència en col·laboració amb els seus proveïdors; i Hewlett-Packard i Intel han començat a difondre la llista de proveïdors. Segons estudis d’Enough Project, algunes empreses prenen mesures addicionals: Intel és líder en la investigació de les seves cadenes de subministrament, tot i que reconeix la impossibilitat de comprovar l’origen de tots els minerals que fa servir; Microsoft és pionera en la creació d’un sistema d’auditoria interna de minerals procedents de zones de conflicte; Nokia sol·licita als seus proveïdors d’identificar completament les pròpies cadenes de subministrament; i Acer els exigeix de rastrejar l’origen dels minerals. Alhora, Motorola Solutions, a través del seu projecte ‘Solutions for Hope’, intenta establir una cadena de subministrament tancada de minerals extrets de manera responsable, sobretot pel que fa al coltan.

Alhora, hi ha un conjunt de països que han dit que havien mirat de frenar la compra dels minerals tacats de sang. El 2000 es va crear la Conferència Internacional sobre la regió dels Grans Llacs, una organització intergovernamental creada pels països d’aquesta regió: la República Democràtica del Congo, Rwanda, Burundi, Uganda, Tanzània, el Sudan, la República Centreafricana, Zàmbia, Kenya i Angola. Des del 2006, van centrar les accions a lluitar contra l’explotació il·legal dels recursos naturals i cada país va emprendre mesures específiques per aconseguir-ho. El 2010, els països membres van signar la Declaració de Lusaka i es van comprometre a aplicar mesures compartides per aturar aquest conflicte, com ara establir un mecanisme regional de certificació dels minerals procedents de zones de conflicte, harmonitzar les legislacions nacionals dels països membres i crear un banc de dades regional sobre el flux de minerals.

Així mateix, el 2010 els Estats Units van procurar regular el subministrament d’aquests minerals a través de la llei Dodd-Frank, que obliga les empreses americanes a investigar en la seva cadena de subministrament i informar sobre si s’usen minerals de la RDC o de països veïns. A més, des del 2013 obliga més de 300.000 companyies a declarar la procedència dels minerals de conflicte i s’encarrega que els guanys no repercuteixin en grups armats.

El març del 2014, la Unió Europea també va impulsar una legislació per a l’autocertificació voluntària adreçada als importadors d’estany, tantalita, or i tungstè que decideixin de treballar de manera responsable. Concretament, la UE va proposar de publicar una llista anual de les empreses encarregades de fondre els minerals i de les refineries que ho facin bé, però sense castigar les altres.

A la pràctica, aquest marc legislatiu és una neteja de cara institucional i empresarial, perquè acaba essent molt senzill d’aconseguir el certificat i passar els controls rutinaris. Moltes empreses han organitzat una xarxa d’importació de minerals i de fàbriques d’aquests dispositius a països asiàtics que no resten subjectes a aquestes legislacions, de manera que no han de passar comptes, perquè tot es fa sota la forma de la subcontractació a l’Àsia.