26.02.2015 - 06:00
Set files de dotze cadires cadascuna. Quan han obert la porta de la sala, una filera d’assistents ha entrat d’estampida en una cursa per ocupar els millors llocs. Fans de Ramon Llull? Potser alguns. Però no acostumen a tenir tanta pressa, els entusiastes de Llull. Acostumen a ser gent més calmada. La funció té dos protagonistes amb perfil propi. Patrícia Gabancho, un tot terreny de la cultura, la història i la política. David Fernàndez, l’home del moment. El guardià del CD de la Camarga. El periodista en comissió de serveis amb tres adjectius per a cada nom. Convocats per Enric Vila, historiador i escriptor de mena atrevida, amb el propòsit de parlar de Ramon Llull i l’heterodòxia. Al Born Centre Cultural, a la zona zero custodiada per Quim Torra. Tot plegat, una combinació prometedora i suggeridora. La primera sessió d’un cicle que pot oferir unes quantes sorpreses intel·lectuals. Una invitació a l’aventura. La sala, ahir, plena d’aventurers.
Comença disparant en Vila. L’objectiu de la proposta és relacionar història i política amb el fil de la llibertat, ‘un ideal en disputa permanent’. Per Catalunya, ‘un anhel constant’. Un cicle inspirat en Stefan Zweig: ‘Moments estel·lars de la lluita per la llibertat.’ Explicar categories humanes a partir d’anècdotes històriques. Zweig era d’aquells que creia més en la força de la cultura que no en la dels exèrcits. Llegir Zweig ens fa més lliures.
Patrícia Gabancho té l’encàrrec de glossar la figura de Ramon Llull i bastir una base de debat en relació amb l’heterodòxia. Després passarà el testimoni a Fernàndez, que respectuosament agafarà el místic per l’hàbit i el portarà als nostres dies. Gabancho ho fa bé. Amb passió. Sense límits. Desgrana la vida d’algú que va viure en un moment de construcció d’ortodòxia. Però ‘Llull no estava ben format per encaixar en l’ortodòxia; no en sabia prou’. Llull va ser un ‘loser’, un perdedor perfecte, diu Gabancho. Va viure el gran moment de la lluita entre el poder polític i militar i el poder de l’església. Temps d’excomunions, d’inquisicions. De lluites pel control de l’església, el poder de la salvació. També un temps de lluita entre la fe i la raó, amb grans debats i concilis.
Ortodòxia contra heterodòxia. Una lluita que no passa de moda i que s’actualitza infinitament. ‘Fraticelli’, franciscans i valdesos perseguits pels dominicans i el sant pare. Els que prediquen els valors de la pobresa i els que fan ostentació de la riquesa. La cosa no ha canviat pas tant, després de vuit-cents anys.
Un estat lliure per als catalans. ‘Vic i Ripoll, les Stanford University de l’època. Venien els millors estudiants europeus.’ Per exemple, Gerbert d’Orlhac, un heterodox de marca que després el faran papa amb el nom de Silvestre II. Durarà tres anys, perquè morirà enverinat. Al nostre país, Jaume I, conqueridor de terres i cors. El Consolat de Mar, els Usatges, el Consell de Cent… Moment brillant de la catalanitat.
Jaume I deia que les guerres es podien fer si s’estava disposat a guanyar-les. Tanmateix, ‘els catalans sempre negocien abans de guerrejar’, explica Gabancho. El rei en Jaume també fa inquisició. L’encarrega a Ramon de Penyafort. Però ho fa diferent. Els acusats d’heretgia són jutjats. ‘No fa un Guantánamo’, diu Gabancho. ‘Guantánamo és la inquisició de Torquemada.’
Ramon Llull, en aquest món de llum i molta foscor, participa en la disputa de la fe i la raó. És un poeta que persegueix senyores mirant de seduir-les amb els seus versos. Viu a la cort de Mallorca. Escrivint un d’aquests poemes se li apareix Jesucrist a la creu. No ho veu clar i se’n va a dormir. L’endemà, el fill de Déu hi torna. Llull no en té prou. I fins a quatre aparicions. El seductor de la cort es converteix. Se’n va a fer el camí de Sant Jaume. ‘Torna amb una empanada mental de consideració’, diu Gabancho. Després es queda a Mallorca a predicar i a formar-se. Com que vol anar a convertir infidels, pren un esclau àrab perquè li ensenyi la llengua de Mahoma i la cultura d’aquells països llunyans. La cosa acaba malament perquè, després d’una discussió, l’esclau prova de clavar un coltell al seu amo. Llull es retira a meditar al puig de Randa. Diu que hi havia cascall a la zona. I Llull explica que en aquell llogaret Déu li encomana una missió. Dedicarà la resta de la seva vida a complir-la. Haurà de desenvolupar una art de defensa argumental de la fe i haurà de convertir infidels.
La seva vida és una veritable cursa d’obstacles. La il·luminació divina el porta a una vida de viatges i projectes de croades. La seva relació amb els papes es van succeint és una muntanya russa. Cerca el martiri per a guanyar-se una salvació que no té assegurada. Escriu més de cent vint llibres. Esdevé un filòsof reconegut i estudiat arreu d’Europa. Desperta autèntics enemics, com Nicolau Eimeric, un inquisidor que vol fer desaparèixer tota la seva obra perquè la considera herètica. Llull és un heterodox o no? ‘Sí que hi ha heterodòxia en Llull, però involuntària, per manca de formació’, diu Gabancho. ‘La seva batalla és contrària a la llibertat.’
Gabancho ens ofereix unes conclusions —avisos per a navegants—: ‘Si ets poderós, l’ortodòxia et va a favor sempre. Si ets petit, has de ser singular. Si no, el poderós t’engoleix.’ I encara una altra de més clara: ‘Per què no hem acabat de guanyar mai, els catalans? Per què sempre hem acabat perdent les batalles? Mai no s’ha pogut completar l’equació de l’èxit: talent, projecte, lideratge i unitat. Ara tenim aquests quatre elements. El moment estel·lar per a la llibertat és ara.’ Gabancho ‘dixit’.
David Fernàndez pren la paraula: ‘Bona tarda a totes i a tots.’ Parla de l’orgull ètic que significa un debat inspirat en Stefan Zweig. He sentit Fernàndez parlar de Zweig en més d’una ocasió. Sempre amb admiració. Un dia el comparava amb Xammar. Es poden llegir un darrere l’altre.
Però el periodista en excedència dispara ràpid i amb punteria: ‘Parlar avui d’ortodòxia i heterodòxia és prou oportú… El dia que l’ortodòxia constitucional diu que vol cremar l’heterodòxia catalana.’ Es refereix, és clar, a la sentència del TC espanyol contra la llei de consultes i el 9-N. Fernàndez no abandona l’actualitat més rabiosa. ‘Parlar de les aparicions de Ramon Llull… Nosaltres dilluns vam tenir l’aparició de Jordi Pujol Ferrusola a la comissió, però no ens va pas convertir a la fe del capitalisme dels amiguets.’ Comença fort, el diputat de la CUP. Enric Vila, l’instigador de la conferència, somriu.
David Fernàndez té l’encàrrec de provocar el debat amb el material servit per Gabancho. I no deixa passar la imatge de Ramon Llull com un ‘loser’. ‘La història dels drets democràtics és plena de “losers” que han decidit de lluitar’, defensa Fernàndez. De debats de fe i raó, encara n’hi ha avui, explica. I proposa el del poder democràtic contra el poder dels diners. Fe, raó… Ell defensa l’escola de la incertesa per encarar un món en crisi. Té raó. Aprendre a viure la incertesa és el millor antídot per al món actual. No hi ha veritats absolutes.
‘Som un poble heterodox’, diu parlant dels catalans. ‘Les derrotes ens han fet heterodoxos’, assegura. Una versió de l’heterodòxia catalana és la transversalitat, afegeix. Fernàndez reivindica ‘l’heterodòxia del diàleg’. Els ponts són per a travessar-los i les paraules són per a fer-les servir. I remata: ‘Contra l’ortodòxia del poder, l’heterodòxia del poble. Els Països Catalans seran heterodoxos o no seran.’
‘Quanta heterodòxia som capaços d’aguantar?’, pregunta Enric Vila. Ell ha escrit que els homosexuals, les dones i els catalans poden construir l’alternativa al model de societat actual perquè són els que han estat exclosos del poder. ‘El preu de l’heterodòxia és molt car’, afegeix. Gabancho en posa exemples ben presents: ‘La tercera via és ortodòxia pura perquè consisteix a pensar des de l’interès de l’amo.’
El cicle de conferències va de llibertat. I un assistent demana què és per a als tres de la taula la llibertat. És un fi o un mitjà? Gabancho diu que la llibertat és una manera d’estar al món. I que com a poble és un mitjà per a aconseguir un país millor, més net i més just. Com a individus, la llibertat és un fi; una lluita constant. Vila diu que la llibertat és un espai d’actuació que han guanyat els qui ens han precedit i que hem de guanyar nosaltres per als qui vindran. Fernàndez diu que és una lluita ininterrompuda. Perquè el poder no és estàtic, sinó una relació. ‘Som els espais de llibertat que hem estat capaços de construir’, conclou.
Cristòfor Colom, Joanot Martorell, Pau Claris i Joan Pujol ‘Garbo’ ja són a la sala d’espera preparats per a entrar al quiròfan. Seran els protagonistes involuntaris de les pròximes sessions del cicle de conferències. La globalització, l’eròtica del poder, l’absolutisme i la lluita contra els nazis seran tractats en relació amb la llibertat. No ens ho deixarem escapar. De la llibertat, quan l’has tastada, ja no te’n saps estar.
