22.02.2015 - 06:00
Hi havia l’artista, el cantant, el pallasso. I l’obrer, el romàntic, el combatiu, el resignat. El cansat que fa la feina i l’amant que rodola per terra. L’Ovidi reencarnat, com havia profetitzat. ‘Qualsevol dia impensat, us tornaré a emprenyar amb les darreres cançonetes. Potser d’entrada us estranyeu, bé pel físic o la veu. Però seré altre cop jo.’ I va tornar, com tantes altres vegades. Aquesta, divendres al Centre Artesà Tradicionàrius, on van portar a escena l’Ovidi popular que fa vint anys que se n’anà de vacances. Aquell arrelat als orígens, l’Ovidi de poble que tant estimava la seua terreta i que havia begut de les cançons de l’àvia.
La mirada trista i sorneguera d’Ovidi Montllor presidia l’escenari encara buit i a les fosques, clavant els ulls entre les butaques. La guitarra enllaunada de Toti Soler imposà el silenci, i la veu de l’Ovidi va aparèixer del més enllà per fer-se present de nou. ‘Una amable, una trista, una petita pàtria…’ El ‘Coral Romput’ del seu admirat Vicent Andrés Estellés ressonava a la sala, com si mai no se n’haguessin anat. ‘No podíem començar d’una altra manera’, va dir Josep Vicent Frechina, mestre de cerimònies i coneixedor com pocs de la música popular del país. Ell va ser l’encarregat d’apropar-nos l’Ovidi amb aquella mena d’anècdotes que acompanyen les cançons però que no apareixen als llibrets dels discs.
El físic i la veu els van posar grans noms de la nostra música folk, que van portar al seu terreny algunes de les cançons més populars de l’Ovidi. Miquel Gil, Pep Gimeno ‘Botifarra’, Artur Gaya, Toni Torregrossa i Jordi Fàbregas, amb la rapsòdia de Celdoni Fonoll. I tan important com la lletra, la música. Una tasca d’arranjaments extraordinària de Tóbal Rentero i Pau Figueres, que posaren guitarres, clarinet, guitarró i llaüt a l’escenari, amb l’acordió de Gregori Ferrer i les percussions d’Arnau Figueres. Un repartiment de luxe, tot i el lament de l’absència total femenina.
Miquel Gil va trencar el gel fent sorgir de les entranyes les paraules de ‘Homenatge a Teresa’. I així, des d’aquells tendres records d’infantesa fins a ‘La fera ferotge’, dedicada a una vaga il·legal, van anar teixint a través de les seves cançons la vida d’Ovidi Montllor. Toni Torregrossa va recordar que tot comença en un mateix amb ‘Perquè vull’, el cant a la llibertat del d’Alcoi, i Artur Gaya va fer seva l’Escola de Ribera’, una escola nascuda d’un innovador pedagog del segle XIX però que havia canviat de cap a peus quan l’Ovidi hi va entrar; una jugada perfecta. A continuació, Botifarra va transformar en una seguidilla ‘Als companys’, aquella cançó que l’Ovidi va escriure plena d’esperança, convençut que arribaria el dematí que el plor seria d’alegria.
I esperant el dematí transcorren els dies. ‘Som un país que viu de futur i passa el present esperant’, reflexionava Frechina per a introduir ‘Tot esperant Ulisses’ a càrrec de Jordi Fàbregas. Aquell lament de ‘desescric tot el que he escrit’ que l’Ovidi presentava irònicament amb un: ‘En fi. Una cançó optimista i plena de joia.’
Dels planys del context polític a l’esclat de ‘Els amants’ a rebolcons entre besos i arraps, un poema que Estellés mateix reconeixia que l’Ovidi li havia pres per sempre. Però Celdoni Fonoll va saber fer-lo seu de manera sublim, i arrencà un dels moments més aplaudits de la vetllada.
Torn de nou de Miquel Gil, per a assumir la ràbia de les barbaritats del poder dels ‘Dos anònims’ i esgargamellar-se i fer eriçar el pèls amb les maleïdes guerres i aquell qui les va fer. El de Catarroja donà pas al cant a l’amor de ‘Montserrat’ en veu de Torregrossa, que encara tornaria al davant de l’escenari per a assumir de nou la conjunció Ovidi-Estellés de ‘M’aclame a tu’.
Lligant la biografia de l’alcoià amb la tradició va tornar Botifarra per a lluir-se amb les valencianes de l’u i el dos de ‘De manars i garrotades’, escrita l’any 1977, ‘quan Ovidi ja ensumava l’estafa que esdevindria la santíssima transició’. I si la nit anava de cultura popular, no hi podia faltar la Muixeranga, que va servir per a introduir ‘La cançó del cansat’ amb un Miquel Gil repetint a la manera de València que té senyera on blau no hi ha.
Artur Gaya va regalar al públic la inèdita ‘L’arc de Sant Martí’ i va donar pas a una col·lectiva ‘Cançó de llaurador’ amb Botifarra portant la batuta, com no podia ser d’una altra manera. Una nit de record i reivindicacions que va cloure Jordi Fàbregas fent cantar al públic ‘La fera ferotge’, amb el somriure en blanc i negre de l’Ovidi apareixent de nou a l’escenari i sacsejant consciències i records.
‘Tinguérem molta sort de tenir-lo de part nostra, de part dels bons.’
