19.02.2015 - 06:00
Figura de la Nova Cançó, ja ha dedicat quaranta-cinc anys de la seva vida a la música i a indagar en les arrels dels sons i les cançons populars de la Mediterrània. Amb una extensa discografia, que li ha merescut reconeixements i premis de tota mena, Maria del Mar Bonet és una de les veus més destacades no únicament del nostre país sinó del folk internacional. Avui és a casa seva, a Palma, per recollir una nova distinció que diu que la fa especialment feliç: al vespre serà investida doctora ‘honoris causa’ per la Universitat de les Illes Balears. Hem parlat amb ella amb motiu d’aquest reconeixement.
—Enhorabona. Un guardó més a la llarga llista, ja! Fa una il·lusió especial aquest?
—Em sento molt feliç de rebre aquest honor. És una de les millors coses que em podien passar. És un honor que em donen aquí, a casa meva, la meva terra, i això és molt important.
—Fa quaranta-cinc anys que feu música. Què us va fer decidir a dedicar-vos-hi?
—No hi ha un moment decisiu. T’hi vas ficant i, a poc a poc, et fas un lloc i una carrera musical. No és d’avui per demà, sinó que són anys, intents. Naturalment, hi ha d’haver un substrat. En el meu cas, a més d’agradar-me la música, des de petita ja cantava. Als meus pares els agradava molt la música i van voler que els seus fills toquessin instruments.
—Ho heu mamat des de petita, doncs?
—Sí. Els meus pares volien cultivar en nosaltres la imaginació i la cultura.
—Tota una vida dedicada a la música. Heu hagut de renunciar a gaires coses?
—No ho sé. Quan algú es dedica a una cosa que li agrada tant…! El fet de cantar és de les coses més importants que m’han passat a la vida. No crec que signifiqui que hagis de renunciar a gaires coses, sinó que qualsevol sacrifici, petit o gran, és fet amb il·lusió i ganes. No hi entra la renúncia. No m’agrada aquesta paraula, no l’he utilitzada gaire en la meva vida.
—Un dels motius de la distinció ‘honoris causa’ és la vostra fusió de músiques que tenen l’arrel en la cultura mediterrània. Què us n’ha atret, de la música popular mediterrània?
—Viure a prop de la música popular a Mallorca i estudiar-la et fa adonar de la qualitat que té la nostra tradició popular en la música i les cançons. A més, hi ha una influència molt gran dels llocs de la Mediterrània més pròxima. A mi això m’atreu moltíssim, i penso que tenir-ho a prop és molt important. Per mi va ser significatiu poder començar una carrera musical sabent ja música popular i cantant-la. A partir d’això entens què significa i com t’agrada estudiar-la i vols ampliar els coneixements sobre la música popular. El perquè de la música popular, de les danses, dels cants de treball, dels cants de bressol, dels cants de festa, dels cants de balls… Mallorca i les Illes són d’una gran riquesa, encara, en aquest aspecte.
—També deu ajudar a conèixer millor el país i les seves arrels.
—És clar, tot va lligat. A més, les cançons populars són plenes de poesia, i això també et porta a una altra mena de poesia, més íntima, que és la que tu vols dir en cançons pròpies, les cançons que fas.
—Teniu una discografia immensa. Repassar-la tota ens prendria massa estona, però us demano de comentar-ne tres peces o aspectes. El primer, ‘La Balanguera’. Vau ajudar a popularitzar aquest himne.
—Abans que jo la cantés ja la cantaven els cors i molta gent. En l’època franquista va ser una cançó molt prohibida, a les Illes i a Catalunya, i es cantava dins les cases. Després la van començar a cantar cors i gent de la lírica. Un dia, als anys setanta, un amic em va proposar de cantar-la. Vaig dir-li que era una cançó de cor i de ‘bel canto’, però em va dir que si la cantava tanta gent a les cases jo també ho podia fer. I realment va ser un encert. Va ser molt bonic poder-la cantar a la meva manera, sense donar-hi cap aire diferent i respectant-la, però portant-la al meu terreny. Crec que vaig ajudar una mica a popularitzar-la, però era una cançó molt popular. A qualsevol lloc dels Països Catalans on he anat la coneixien. Això vol dir que ve de lluny!
—El ‘Cant de la Sibil·la’, que també és una peça força especial.
—És un cant del segle XI o XII, molt antic, i lligat a les tradicions religioses de Nadal. Té un pes crític important i jo crec que forma part d’un monument històric. No és solament un cant. ‘La Sibil·la’ va més enllà, és com tota una església romànica! Abans es cantava a tot Europa, però es va prohibir. A Mallorca, però, ha romàs viu sempre, no s’ha deixat de cantar. Per això, perquè la gent l’ha cantada sempre, crec que la ‘Sibil·la’ ara té moltes cares i molt de pes humà.
—Rosselló-Pòrcel, a qui vau dedicar un disc sencer. Què ha representat en la vostra trajectòria?
—Jo era en una discogràfica que m’insistia que cantés en més llengües i fes un tomb a la meva carrera. Els vaig dir que volia cantar Rosselló-Pòrcel i s’hi van negar. Jo crec que això em va ajudar a definir-me. De vegades, els entrebancs ajuden a saber millor què vols. El fet d’haver de marxar i defensar una obra que jo volia, que Joan Miró s’oferís a fer la portada i Espriu, la presentació, em va donar prou confiança per a dir que volia fer justament allò. I ho volia fer encara que fos sola. Finalment, vaig oferir-ho a una discogràfica i m’ho van comprar. Vaig entrar en un altre engranatge. Però a partir d’aleshores ja vaig tenir un criteri més propi. Ja no em vaig deixar influir per cap discogràfica. Tot allò que he presentat des d’aleshores ha estat feina que he volgut fer. Sempre definint clarament què volia i sense deixar-me influir per interessos que no fossin els meus.
—…
—Per això estic tan agraïda a Rosselló-Pòrcel. A banda que estic molt contenta d’haver-lo musicat, és clar. És un poeta que sempre va amb mi, sempre l’he cantat, a tot arreu on he anat. És un dels poetes més importants de Mallorca i dels Països Catalans. Un gran poeta, encara que es morís molt jove i deixés poca obra. La seva qualitat i intensitat és molt difícil de trobar en altres poetes.
—Què en queda, de la Nova Cançó?
—La gent que fa cançons sempre fa noves cançons, encara que siguin grups de rock o pop. Mai no havia vist tanta gent que cantés en la nostra llengua. N’hi ha molts! I per mi sempre són nous cantants i noves cançons.
—I d’aquell component social?
—Llavors hi havia component social però també d’altres menes. Jo, per exemple, no he fet gaires cançons d’aquesta mena. Dues o tres, com ara ‘Què volen aquesta gent?’ Però en general no vaig tenir cap color de cantant de protesta. I mai no he vist la Cançó així, ni llavors ni ara. Els bons músics tenen cançons de tota mena. A mi em fa pena, perquè posar etiquetes és molt perillós. Els periodistes tendeixen a fer-ho, però a mi no m’agrada posar etiquetes, ni de grups ni de tendències. Cada artista té moltes coses a dir. En la carrera d’un cantant pot haver-hi moltes tendències. Com millor és, més coses diferents té.
—Deixem les etiquetes a banda, doncs, però continuem en la Nova Cançó. Ara commemorem vint anys de la mort de dues de les seves figures, Guillem d’Efak i Ovidi Montllor. Quins records en teniu?
—Fa un parell d’anys, amb en Biel Mesquida vàrem fer-los un homenatge a tots dos en un muntatge teatral. Amb l’Ovidi vam cantar junts a l’Olympia de París, vam fer molts recitals i una ronda per Alemanya. Vam cantar junts moltes vegades. És algú que he estimat i admirat molt, com a cantant, com a actor i com a persona. D’en Guillem, en tinc un record una mica més llunyà, perquè va deixar de cantar massa aviat. En guardo records més antics, de quan vaig començar a cantar a Barcelona i ens trobàvem per cantar a la Cova del Drac. Ell cantava els seus blues i les seves cançons i jo començava. Era agradable, divertit, molt encantador, molt seductor. I un molt bon poeta. Ha estat un poeta amb lletres majúscules. Jo he estat molt admiradora de tot el que ha fet.
—Teniu una faceta artística més desconeguda, que és la de pintora.
—M’agrada pintar, des de molt joveneta. Vaig anar a Arts i Oficis i després a l’Escola Massana de Barcelona. Volia fer ceràmica, però de tot allò va quedar la pintura, i sempre he pintat. Però sempre dic que, per mi, pintar és una altra manera de cantar. És cantar dibuixant i fent servint els colors.
—Més enllà d’etiquetes, mai no us heu desentès del moment polític i social. Fa poc us sumàveu a la crida per l’escola pública contra la política educativa de Bauzá i a aquelles onades verdes de manifestants.
—És una de les coses més interessants que han passat, sobretot la gran manifestació que hi va haver a Mallorca. La gent estava molt conscienciada. És una vergonya, tota la política Bauzá i la que ve del govern espanyol. Es dediquen a malbaratar allò que ja funcionava, fent servir unes raons que no tenen res a veure amb la cultura d’aquest país, ni amb l’opinió de docents i filòlegs.
—De fet, també rebeu aquesta distinció per la vostra reivindicació de la llengua i la difusió de la cultura balear. Trobeu a faltar que aquesta tasca la facin també aquells a qui pertoca, el govern?
—La veritat és que aquest govern demostra una gran falta d’ètica. Em sembla tot molt vergonyós. No escolten la gent que han d’escoltar; no donen suport a qui n’haurien de donar, sobretot en la cultura; no s’informen bé sobre què fer; i sembla com si la cultura no existís, per al govern.
—També manifestàveu fa uns mesos el vostre suport a la independència de Catalunya. Com ho veieu ara? Sou dels qui pensen que pot ser una oportunitat per a les Illes o més aviat creieu que l’estat espanyol ho aprofitarà per acarnissar-se amb la resta dels Països Catalans?
—Poden passar moltes coses, però sí que veig que és un procés irreversible. No tirarà endarrere. A mi m’agradaria que tots els Països Catalans s’hi involucressin absolutament, en aquest procés, però això potser és una utopia, no ho sé. En tot cas, Catalunya es mereix tot el que vulgui. S’hauria merescut que el govern espanyol s’hagués assegut a parlar. Ha demostrat ceguesa i sordesa. Gràcies a aquest distanciament el procés també s’ha accelerat, i crec que no té marxa enrere. I m’agradaria que aquest país comencés a caminar aviat d’una altra manera, tal com vol i ho necessita.
—I que darrere vinguin la resta dels Països Catalans?
—A mi m’agradaria, però les coses no sempre són com ens agradarien. Ja ho veurem. Tot està per fer.
