16.02.2015 - 19:46
El 14 de febrer de 1990 la sonda Voyager 1 ja era més enllà de Neptú, en el sistema solar exterior, a sis mil milions de quilòmetres de la Terra. I va mirar cap enrere, cap allà d’on venia; a petició del científic Carl Sagan va girar-se en direcció al Sol i va fer la primera i única sèrie de fotos de família del sistema solar. En les fotografies es veien els planetes Venus, la Terra, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Mercuri era massa a prop del Sol i no va poder ser fotografiat. Mart també era en la mateixa direcció que el Sol, i Plutó, encara considerat planeta en aquell moment, era tan lluny i brillava tan dèbilment, que tampoc no va aparèixer al retrat de família. En la fotografia, la Terra, des d’aquesta immensa distància, es veu ben a prop del Sol i és per això que apareix just sobre un raig de llum. El nostre planeta era només un punt blau pàl·lid.
Sobta la petitesa del nostre planeta, de casa nostra, enmig de la immensitat de l’espai, sobre què som i què volem ser els humans, el divulgador Carl Sagan va escriure un llibre emblemàtic amb el títol ‘A pale blue dot‘ (‘Un pàl·lid punt blau’). I l’11 de maig de 1996 escrigué unes paraules que ara fa cinc anys l’astrònom Enric Marco va traduir al català en el seu bloc Pols d’estels i que tot seguit reproduïm:
«Mira una altra vegada aquest punt. Això és ací, això és casa nostra, això som nosaltres. Hi ha tots els qui estimes, tots els qui coneixes, tots aquells de qui has sentit parlar, cada ésser humà que va existir alguna vegada, hi ha viscut la seua vida. La suma de la nostra alegria i del nostre sofriment, milers de confiades religions, ideologies i doctrines econòmiques, cada caçador i recol·lector, cada heroi i covard, cada creador i destructor de civilització, cada rei i camperol, cada jove parella enamorada, cada mare i pare, cada nen amb esperança, inventor o explorador, cada mestre de morals, cada polític corrupte, cada ‘superstar’, cada ‘líder suprem’, cada sant i pecador en la història de la nostra espècie hi ha viscut –en una partícula de pols suspesa en un raig de sol. La Terra és un escenari molt petit en una vasta arena còsmica. Penseu en els rius de sang vessada per tots aquells generals i emperadors de manera que, en la glòria i en el triomf, pogueren convertir-se en els amos momentanis d’una fracció d’un punt. Penseu en les crueltats inacabables comeses pels habitants d’una cantonada d’aquest píxel sobre els habitants difícilment distingibles d’alguna altra cantonada, com en són de freqüents, els seus malentesos, com es desviuen per matar-se els uns als altres, com d’encesos són els seus odis.
El nostre posicionament, la nostra autoimportància imaginada, la il·lusió de tenir alguna posició privilegiada en l’univers, són desafiats per aquest punt de llum pàl·lid.
El nostre planeta és un punt solitari en el gran embolcall de foscor còsmica. En la nostra obscuritat, en tota aquesta vastitud, no hi ha cap pista que indique que l’ajuda arribarà de qualsevol altre lloc per salvar-nos de nosaltres mateixos.
La Terra és l’únic món conegut ara per ara que albergue vida. No hi ha cap altre lloc, com a mínim en el pròxim futur, al qual la nostra espècie podria emigrar. Visitar, sí. Instal·lar-s’hi, no encara. D’una manera o d’una altra, de moment la Terra és el lloc on hem de fer la nostra parada.
S’ha dit que l’astronomia és una experiència d’humilitat i construcció de caràcter. Potser no hi ha millor demostració de la follia dels prejudicis humans que aquesta imatge distant del nostre món minúscul. Per a mi, subratlla la nostra responsabilitat a l’hora de tractar-nos els uns als altres més amablement, i de preservar aquest punt blau pàl·lid, l’única llar que sempre hem conegut.»
