15.02.2015 - 09:12
El diari La Vanguardia ha publicat finalment l’article d’Albert Sánchez Piñol titulat irònicament ‘Sí al museu militar!’, que havia de sortir diumenge passat. Tot i no haver estat publicat fa una setmana, va córrer com la pólvora perquè un lector el va poder copiar durant les poques hores que va ser penjat a l’edició digital del diari i el va publicar a Tumblr.
Sánchez Piñol va explicar en una carta a través de les xarxes socials per què no havia sortit publicat l’article. Hi explicava que havia rebut una trucada i li havien dit que l’article ‘tocava qüestions molt delicades i que publicar-lo faria passar un mal tràngol al mitjà’. Després de la polèmica, el diari va decidir de publicar-lo avui, vuit dies després del dia previst.
Heus ací la carta íntegra:
«Benvolguts amics i amigues;
Com tots sabeu el meu últim article ‘Sí al museu militar!’ està tenint una vida d’allò més accidentada. En els últims dies he rebut una allau de demandes sol·licitant la meva versió dels fets. Podria parlar amb periodistes de qualsevol dels mitjans que s’hi han interessat, però crec que el més just és explicar-me a través de les xarxes socials ja que els autèntics protagonistes heu estat vosaltres, i justament a través d’aquestes xarxes socials.
El que puc dir és això.
Tal com acostumo a fer, el passat dimecres vaig enviar l’article a La Vanguardia perquè es publiqués el diumenge. (El procés d’edició requereix uns quants dies). El dijous al vespre vaig rebre una trucada del diari tot dient-me, en essència, que el meu article tocava qüestions molt delicades i que publicar-lo faria passar un mal tràngol al mitjà. Com us podeu imaginar, per a mi va ser molt desagradable rebre una trucada així. La qüestió és que es va decidir que l’article no es publicaria aquell diumenge, i que posteriorment en parlaríem.
Per tot plegat, us podeu imaginar la meva sorpresa, monumental, quan diumenge al matí vaig descobrir que l’article corria per les xarxes socials! Jo no entenia res fins que vaig esbrinar que el diari no havia publicat l’article a l’edició impresa, però sí a la seva pàgina web, per algun error de coordinació, i poc després s’havia retirat.
A partir d’aquest moment tot s’accelera: les xarxes socials, sobretot Twitter, difonen ‘Sí al museu militar!’. Jo mateix vaig constatar que hi havia centenars i centenars de piulades amb enllaços a l’article rescatat de la web de La Vanguardia en el breu espai de temps que va estar disponible. Crec que fins i tot ha estat TT a Barcelona.
Des del mateix diumenge, i fins avui, diversos mitjans han intentat posar-se en contacte amb mi, però em semblava poc decorós parlar amb d’altres mitjans quan encara tenia pendent una reunió a la seu de La Vanguardia, aparaulada uns dies abans. Per això no he dit res fins ara.
I el que ara puc dir, en essència, és que tinc el compromís de La Vanguardia de que, naturalment, ‘Sí al museu militar!’ sortirà editat aquest proper diumenge, intacte, que el diari està encantat de continuar editant els meus articles cada quinze dies, dos diumenges al mes, com fins ara, i que, no cal dir-ho, la meva llibertat d’opinió és absoluta i no serà qüestionada.
Mireu, jo sempre he considerat que La Vanguardia és el gran diari frontissa de Catalunya, amb una capacitat única, i lloable, per emparar veus contradictòries. Però la qüestió no és aquesta.
La qüestió, l’autèntica qüestió, és que avui em considero una persona d’allò més afortunada. Perquè crec que tinc la sort de viure en un lloc on la gent, molta gent, sap que la llibertat no és una abstracció, és un bé que s’ha de guanyar cada dia. Un lloc on de vegades obtenim petites victòries i no som prou conscients del seu gran valor. Un lloc on passen coses extraordinàries. I és que la meva convicció més íntima em diu que aquest proper diumenge passarà una cosa en aparença molt senzilla i al mateix temps bona, molt bona: i és que aniré al quiosc de la cantonada, com de costum, i compraré el diari; però aquesta vegada entre les seves pàgines n’hi haurà una de molt especial, molt difícil de trobar.
Hi haurà un article que he escrit jo, però que heu publicat vosaltres.»
