Martí Anglada: ‘Si vostès ens porten el 50% dels vots més un, els farem cas. Això m’han dit a Europa’

Aquesta setmana el delegat de la Generalitat a França i Suïssa, el senyor Martí Anglada (1949), va impartir la xerrada ‘El Procés català vist des d’Europa’, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana de Gràcia, a Barcelona. El senyor Anglada es va centrar en la posició de França i Alemanya, que no veu en cap cas hostils al procés català. Anglada, expert conferenciant, va afegir una emotiva reflexió final sobre l’actitud que s’ha de prendre de cara a les eleccions del proper 27-S. L’ANC va penjar el vídeo de la conferència sencera i avui VilaWeb us ofereix una transcripció escrita i editada de les paraules del senyor Anglada.

‘Per mi és un honor que el Martí Estruch em presentés. Ha sigut un exemple de representació de Catalunya a l’exterior. I potser ho tornarà a ser. La vida és molt llarga i mai se sap. Ara deixi’m dir abans de tot que jo faig de representant de la Generalitat de Catalunya a França i a Suïssa, però aquesta nit parlo a títol personal. Vull que quedi això ben clar. Jo no parlo en nom de ningú. Tot el que diré a partir d’ara em representa només a mi mateix. Martí Anglada, punt, dirà el que sentiran a continuació:

Ucraïna

Vostès esperen que avui parlem de Catalunya. Doncs jo els portaré la contrària. Parlarem d’Ucraïna. Nosaltres som part d’Europa. No una part anecdòtica, com Xipre, sinó a prop del cor. I quan el cor batega, ens afecta. Parlarem doncs d’allò que presideix el panorama europeu en aquests moments: la crisi ucraïnesa. Això té dos efectes sobre el cas català. El primer és que ha accentuat, i no és cap detall, l’aspecte de la legalitat en el marc europeu. Recordem que els pro russos d’Ucraïna van celebrar dos referèndums amb els quals van declarar la independència. La UE, però, no els va reconèixer agafant-se al principi de legalitat. La legalitat. El principi del qual en Rajoy fa bandera. Abans d’Ucraïna aquest principi tenia un valor relatiu. Es valorava la legitimitat, també. Però ara s’ha encarcarat. Ara Garcia Margallo ho deu celebrar en la intimitat: el triomf de la legalitat. Hem de reconèixer-ho, això. Aquí hi ha hagut un canvi: una cosa que abans es relativitzava, el principi de legalitat, i es contraposava al de legitimitat, ara ha adquirit una presidència de la situació. De sobte és un instrument de la UE. Gol per l’esquadra de Margallo. Gol per casualitat, si voleu. Però el gol hi és. De fet el 9N, que va ser exemplar, va ser a la frontera, si es vol empenyent, si es vol bordejant-la, però dins la legalitat. Perquè això ara a Europa és important. I això ha vingut d’Ucraïna.

La segona paradoxa també ve d’Ucraïna. Fa un any Rússia era el país del consell de seguretat de la ONU que ens era més contrari. Dels cinc països que tenen dret a vetar l’entrada de Catalunya a la ONU no semblava que França, Estats Units i Anglaterra fossin un gran problema. Rússia i la Xina, semblava que sí. En base que a la Xina tenen el Tibet, i a Rússia, Txetxènia. D’aquests dos, els xinesos tenen el moll de contenidors al moll del Prat. Vull dir que la Xina té una posició amb més interessos en joc. Però el cas de Rússia era la pedra a la sabata. I mira per on això en un any i mig ha canviat. En funció de què? D’Ucraïna. De l’annexió de Crimea. Els russos ara fa un any van annexionar-se Crimea. I des de llavors, escolti, els recomano si volen estar ben informats del procés català, que posin la RT. La televisió russa 24 hores. Es pot seguir en diversos idiomes. De sobte, cada dos per tres, parlen de Catalunya. Ara és aquí Crimea, allà Catalunya. Sap què els vull dir? Amb això el que els he volgut dir és que els estats tenen interessos, sí. Però podem constatar que els interessos dels estats són canviables, evolutius.

Com ens miren des d’Europa? Doncs cadascú ens mira des del seu interès.

Qui talla el bacallà a Europa? Alemanys i francesos. Comencem per Alemanya. Alemanya ha estat el país més mut durant més temps. Encara més que els francesos. Els francesos van passar 12 mesos i callats. Fins que el senyor Fabius, ministre d’exteriors francès, va parlar després de la segona diada. I va denotar una gran sorpresa davant la inacció de Madrid. Va dir: ‘Miri, aquest és un problema intern espanyol que seguim atentament i que s’ha de solucionar’. Sembla no res, però és la primera vegada que un dels dos grans reconeix que és un problema europeu. Perquè ja poden anar dient ‘afer intern’ que immediatament després diu ‘però s’ha de solucionar’. I es gira cap a Margallo i li diu ‘i vostès a Madrid tenen elements per solucionar-ho’. Aquesta va ser la primera sortida de silenci de França. És un problema europeu. Això és vostre, i ho heu de solucionar perquè ens afecta. Afecta l’estabilitat de l’euro, per començar.

Alemanya

Doncs Alemanya va estar més en silenci encara. Això sí, el que feia era filtrar. Filtrava estudis que encarregava. Hi ha una fundació d’estudis alemanys, Fundació de política internacional i seguretat, que ha produït diversos treballs sobre Catalunya per encàrrec del goverm. I algú els filtra. Vam saber que seguien molt atentament el que passava, i amb molta precisió. Són estudis que busquen solucions. Solucions jurídiques en el primer que va publicar. Un informe que buscava solucions perquè Catalunya no surti mai de la UE. Atenció. Que tremoli Margallo. Resulta que els alemanys són en silenci, però encarreguen un estudi. I li donen la fórmula jurídica perquè Catalunya no hagi de sortit de la UE. Segon estudi. El deute públic espanyol. Si en cas d’independència és millor que el deute es divideixi entre Catalunya i Espanya, o no. Fixint-se amb el silenci. Mirin si es preocupen pel futur.

Però va arribar el moment de parlar dels alemanys. I van arribar els interessos. El govern alemany utilitza el Rajoy com a pancarta austeritat. El senyor Rajoy ha seguit les nostres receptes i funciona. Per tant es lògic que aquest senyor no el contradiguis. Catalunya? Ha! Parlem d’una altra cosa. O el que fa la senyora Merkel, que quan van preguntar sobre Catalunya va dir: ‘Jo estic d’acord amb el que digui el sr. Rajoy’. No entra en detalls.

Però a Brussel·les tothom sap que quan Alemanya no vol dir una cosa, la diu Àustria. Aquestes coses passen. Per exemple. Quan el francès Michel Barnier va dir que Catalunya quedaria fora de la UE l’austríac Johannes Hahn va dir: ‘Escolti els tractats no diuen res que Catalunya quedaria fora. Si els catalans decideixen, ho estudiarem relaxadament’. Em va agradar molt l’adverbi. Relaxadament. L’austríac Johannes Hahn és l’actual comissari de la UE. Ironies de la vida, l’encarregat de l’ampliació interna és el comissari austríac Hahn.

Els alemanys tenen una situació. Veuen que ells funcionen bé, però la resta de països grans no. Itàlia, França i Espanya van coixes. I els alemanys troben a faltar, al sud d’Europa, més Finlàndies, Dinamarques, Irlandes, Països Bàltics. Països petits i dinàmics. Això els col·loca, diguem, com mirant-s’ho amb bons ulls en termes econòmics. S’ho miren des d’un punt de vista pràctic i econòmic. I consideren la possibilitat. No la busquen i la desitgen. La consideren. L’interès. Aquest interès està supeditat a l’evolució de les coses. Això pot canviar en el futur. Però no seria la paraula hostilitat la que faria servir.

França

I ara anem al cas francès. Aquest és un interès molt gran. Físic, que diria jo. Tant físic que Napoleó va annexionar Catalunya. Fixa’t tu, la història. I això de que Catalunya va independitzar-se dels reis francs ho diem nosaltres. Vostès vagin a buscar els llibres francesos. No està clar. Allà nosaltres érem part de l’imperi de Carlemany. El cor d’Europa, que dèiem. Guifre el Pilós i companyia forma part de la nostra història romàntica. Però el cardenal Richelieu va dir ‘això és nostre’. I un senyor que va estudiar amb els mapes de Richelieu també va dir ‘això és nostre’. Napoleó. L’home que ens va annexionar (mapa). A la resta d’Espanya, no. Però a nosaltres, sí.

A França tenir un bon aliat lleial al sud els pot interessar. El que jo en dic la Bèlgica del sud. I no hi ha cap francès que els digui que Espanya és un amic lleial. Catalunya ho pot ser. Aquesta és la diferència. Hi ha interès, però amagat. Ben amagat, perquè França va molt en compte de trepitjar l’ull de poll d’Espanya. Però molt en compte. Des de la fi del refugi d’ETA, que Mitterrand va acabar, entre França i Espanya hi ha una certa aliança que volen conservar. De fet, segons França, Espanya és més de fiar que Itàlia, per exemple. En termes de lleialtat de vot a la UE. Per tant l’interès que tenen per Catalunya, que és obvi, s’amaga. És molt viu, físic, però s’amaga. No s’ha de notar. Una Bèlgica de sud sempre pot tenir interès, però no s’ha de notar.

No ens equivoquem. Oh, el senyor Anglada diu que els francesos volen la independència i els alemanys també. No! No ho dic això. Ni Alemanya ni França empenyen el procés. Estem sols. Sols. L’únic que dic es que miren amb interès el procés. Ells tenen el seu interès, i pot coincidir. Depèn del que facin els catalans. I fins i tot els dic que hi ha la inèrcia dels estats que els porta a no fer res. Res d’empènyer. Però una cosa és no empènyer i l’altre actuar amb hostilitat. I aixo tampoc n’hi ha.

Per cert, dir també que hi ha una certa estupefacció amb la inacció de Madrid. És general. Jo quan m’ho pregunten sempre els ho dic: estudiïn Numància. S’ha d’entendre la psicologia de la gent. I un llibre de refranys castellans, també. Estudiïn-lo. Són maneres de fer. Al llarg de la història d’Espanya és una cosa que es veu: ens enroquem, aguantem, i ens plantem aquí. Numància ! I que l’altre sigui el que caigui. Finalment, és cert, les que cauen són les Numàncies, i les Cubes es fan independents, i no surt bé. Però és una manera de fer. Estan amb el mur del no. Molt numantí. Jo els recomano que llegeixin Américo Castro i Vicens Vives. No és una cosa nova. Per això, l’Europa actual, no ho entén. No acaben d’entendre el tema.

Catalunya, un nen que aprèn a caminar

També vull dir una altra cosa. Siguem una mica més humils. Ens hem emocionat tant amb les diades que ens falta humilitat política. M’explicaré. No justifico ningú, però és molt fàcil dir que aquests polítics no en saben prou i que només miren per ells. Catalunya està fent una cosa que no ha fet mai abans. Fer la independència no ho havíem fet mai i totes les passes que fem són com les passes d’un nen. Cau, s’ha de posar dret, s’agafa a la cortina i l’arrenca. Catalunya és així, ara. No ens esverem perquè les coses costin. Tots ho fem per primera vegada. Hem de tenir aquesta humilitat. I cada partit té el seu interès. I si no, no hi hauria partits. Ho estem fent prou bé. Hi ha gent que diu, sobretot per Twitter, quan els partits es barallen, ja trenco el carnet. Com els del Barça, fan. No ! No és el Barça això! I és la primera vegada que ho fem.

Dit aixo, depèn de nosaltres. Com ens miren a Europa? Ells es pregunten fins on arribarà Catalunya. Em diuen a Europa: quan faran la de veritat? Doncs miri, ara la farem el 27-S. Les llistes del sí, sumaren pel sí. I les del no, i els ambigus, comptaran pel no. Per injust que sigui. I tots sabem que un referèndum s’ha de guanyar pel 50%. Guanyar aquestes eleccions és molt difícil perquè no es fàcil tenir el 50%. És complicat. No és bufar i fer ampolles. Ho dic per tenir-ho present. No poden haver-hi ‘tonteries’. Ha d’haver-hi la consciència que és un moment històric irrepetible. I que no tindríem perdó si el desaprofitem. Oh, és que no em surten els números de la pensió. Ja et sortiran demà. No fem de soci del Barça empipat. S’ha de ser generós. Moment històric únic. Parlo del setembre.

Si vostès ens porten el 50% dels vots més un en un resultat clar els farem cas. Això m’ho han dit. I seriosament. Un resultat clar vol dir que els vots del sí siguin sí. Que els ambigus, el Sí No, tots aquestes, es comptaran en el no. Tots sabem que això és molt difícil. Però si ho aconseguim tindrem negociació a tres bandes: Barcelona, Madrid ,Brussel·les. I Madrid hi anirà agafat de la orella. Perquè hi ha la inestabilitat de l’euro en joc. I un mandat democràtic del 50% és imbatible. Molt difícil, però imbatible. Oh, però no ens faran cas. No, sí que ens faran cas. El problema és que és un escenari clar, però difícil i complicat.

Un altre escenari que hem de mirar: i si tenim majoria absoluta al Parlament, però no arribem al 50% dels vots? Mirem els escenaris, sinó què farem, plorar com un soci del Barça després de la derrota? Pensem ara què hem de fer llavors. Pensem-ho ara perquè és un problema. I quin problema! Majoria independentista al parlament, però no arribes al 50% dels vots. I s’haurà de resoldre. I aquí en farà falta un mediador europeu. No el Tribunal Constitucional. El Tribunal Constitucional és un espectacle, a Europa. Necessitem un altre àrbitre, un àrbitre europeu. S’ha de lluitar pel 50%. És el millor que ens pot passar. Però amb l’altra resultat no s’acaba el món. El problema és viu i requereix arbitratge exterior.

Un altre escenari: la crisi de l’euro. Vivim tranquils, ara. Però a Grècia hi ha una problema perquè no s’adequa a les receptes d’austeritat. No és mal moment. Però, i si no hi arriben? I si el tren de l’euro descarrila pel camí? Els grecs s’han aliat amb uns ultranacionalistes. Tot això està agafat en pinces. Tant debò no descarrili. Però pot passar. I si trontolla l’euro i cauen els bancs grecs en profunditat? El sud d’Europa podria patir una devaluació del 40%. Si hi ha un euro fort i un de dèbil, Catalunya on ha de ser? Potser que en una nit d’insomni, hi pensem. Volem anar a l’euro dèbil amb una devaluació del 40% o volem anar a l’euro fort? Hi ha un estudi alemany que diu que hi ha dues regions del sud que tenen tota l’economia de l’euro fort: Catalunya i el nord Itàlia. Si per la nostra economia, se’ns permet estar en l’euro fort, el ciutadà haurà de saber si el volen devaluar un 40%.

En tot cas sempre depèn de nosaltres. Ningú vindria a dir-nos res. És el poble de Catalunya que ha de voler les coses. I sí que ve d’un vot! Vagin al Quebec a preguntar-ho, si ve d’un vot. S’ha de lluitar pels vots. I no queixar-nos dels polítics. Tots coneixem gent. I gent que dubta. I els hem de treure la son i el dubte. Ja dubtarà després. Només hi ha una via. Europa diu: si vostès aconsegueixen, si vostès fan, si vostès arriben. És un moment històric i privilegiat i únic que depèn de nosaltres. I tenim la sort que cap dels europeus ens posa pals a la roda. No ens animen. Però no ens posen pals a les rodes.

Tot això els ho explico perquè s’animin. I perquè tornin a recordar el nen que comença a caminar. Siguin comprensius, humils i a la vegada determinats. Depèn de nosaltres i hem de tenir el 50%. Moltes gràcies.