Simona Levi: ‘Els periodistes no tindran mai la llista Falciani completa’

Simona Levi, nascuda a Itàlia i instal·lada a Barcelona des de fa vint anys, és una de les fundadores de la plataforma Xnet, centrada en la gestió dels drets d’autor i la democràcia en l’era digital. Una plataforma que ha impulsat la Bústia X, que recull informació ciutadana anònima i que ha destapat l’escàndol de les targetes opaques. Xnet i Levi també han estat en contacte amb Hervé Falciani, l’ex-treballador de l’entitat bancària HSBC que va lliurar a la hisenda francesa una llista amb milers de noms de gent amb comptes en l’anonimat en la banca suïssa. Truquem a Levi després de la filtració dels noms a tot de diaris, ella que coneix de prop el cas i Falciani. I ens sorprèn dient-nos, de bon començament, que la filtració de la llista no l’ha feta pas Falciani. Encara més, ell no la veu amb bons ulls. Ens explica per què.

—Hervé Falciani no estava d’acord amb la filtració? 
—Aquesta filtració és una decisió governamental internacional. L’Hervé n’estava informat, però no hi està d’acord. Sempre ha estat d’acord que es publiqués la informació, però en la mesura que això fos útil per a aconseguir l’objectiu: posar fi a la impunitat i la injustícia. Continua pensant que la llista s’ha de fer servir d’una altra manera. 

—Què voleu dir?
—D’una banda, hi ha la qüestió d’acoquinar molta gent que pot pensar que és a la llista però que no ho sap. D’una altra, la corrupció és com un càncer: si aconsegueixes entrar a l’organisme pots rastrejar la resta de la xarxa. Si fas públic el nom de qui vols investigar, desapareixen tots els indicis. 

—Arran d’aquell correu de Falciani, enviat fa set anys a les autoritats, alguns es van afanyar a regularitzar els comptes…
—Diverses vegades els directius de l’agència tributària –tant en temps del PP com del PSOE– han ajudat els grans defraudadors. En comptes de perseguir-los, fer-los inspeccions i intentar contribuir a entendre l’entramat, els ha ajudat a regularitzar la situació. Hi ha una sentència d’un jutge de Barcelona que denuncia que més de 558 grans defraudadors de l’estat espanyol han estat avisats per l’agència tributària, de manera que han regularitzat i amagat part de la fortuna. Aquesta és una de les raons per les quals Falciani ha mirat de donar només una part de la llista, perquè des de dins es filtrava fàcilment la informació per a avisar els implicats. De fet, la llista que tenen els periodistes no és completa ni ho serà mai. 

—Per què no volia que es filtrés la llista?
—És contrari als criteris d’eficàcia de tots els experts seriosos de corrupció, si allò que volem eliminar és aquesta trama oculta i mafiosa. Això és com passa als films: quan el dolent veu la seva foto a la tele, es tenyeix i fuig, oi? Aquí, igual. Molta gent de la cúpula de la hisenda espanyola va avisar Botín: ‘Ei, amaga tot allò puguis. I amb allò que no puguis amagar, fes la complementària’. A Pujol, igual. És una qüestió d’eficàcia. Perquè les estructures contra les quals lluitem són molt poderoses, molt ben organitzades, tenen molts diners. Nosaltres només tenim la capacitat d’astúcia. Quan dic ‘nosaltres’ em refereixo a la gent que lluita i la gent seriosa que hi ha a les institucions. 

—Per què han sortit ara els noms?
—Amb l’Hervé fem una hipòtesi que inclou diverses qüestions. D’una banda, algunes institucions governamentals tenien por de perdre el control d’aquesta llista i s’han estimat més de fer-la pública per vies que podien controlar. D’una altra banda, hi ha tensió en les institucions per la feina contra el frau i també complicitats. I, enmig de tot això, apareix una variable inesperada, que és la societat civil. 

—…
—A l’estat espanyol s’ha vist la diferència de percepció i feina ciutadana en el cas Bankia, per exemple. També s’ha vist clar en el cas Pujol. Aparentment, ‘hem enxampat’ una situació irregular, però en realitat Pujol va fer pública una cosa que hauria sortit a la llum igualment i va ocultar el gruix del cas. De fet, no queda constància que la família Pujol tingui ara mateix cap inspecció d’Hisenda, només li han fet a Oleguer Pujol, que va fer la complementària, és a dir, una regularització excepcional i fora de termini. Es va acollir a l’amnistia fiscal de Montoro, i tot defraudador que s’acull a l’amnistia fiscal ha de ser inspeccionat. Quan ets a punt de ser descobert, si no t’obren cap inspecció, tens el dret de fer la regularització, que és més cara que si haguessis declarat a temps però no tant com si t’obrissin una inspecció i t’enxampessin. Però en aquest cas, el més normal hauria estat que s’inspeccionés a tota la família. Això vol dir que hi ha una tensió complicada, perquè hi ha complicitat, hi ha cinisme i hi ha ciutadans que vigilen. No és únicament qüestió d’enxampar-los, sinó de posar fi a un sistema i uns mecanismes perquè no puguin perpetrar-se.

—Quin paper heu tingut en el cas Falciani?
—Qualsevol persona que filtra es troba molt desemparada, li canvia totalment la vida. El filtrador no és cap heroi. Pot ser qualsevol de nosaltres que es troba amb una informació al davant sense buscar-la. Que treballa en un organisme on veu coses terriblement immorals passant per davant seu i s’adona que la seva feina contribueix a aquests delictes. La persona que pren la decisió de filtrar aquesta informació està molt sola, i nosaltres treballem perquè no ho estigui. En alguns estats els emparen; a l’estat espanyol no. I amb l’Hervé treballem en la creació de circuits per a protegir i compartir la informació. 

—Per exemple, a través de la Bústia X?
—Sí, ajudem la gent que ha pres la decisió ètica d’actuar. Li donem eines jurídiques, maneres de ser coneguda mediàticament, perquè això sol ser una protecció. És la nostra contribució. En el cas de l’Hervé, el mèrit de la filtració és tot seu. És molt pacient, i una cosa bona que té és que és positiu. ‘Tot allò que passa ho incorporem per a millorar’, diu. Nosaltres estàvem més espantats que no pas ell. ‘No veiem bé aquestes filtracions, però també aporten coses positives.’ És en parador desconegut, té la vida devastada, però és un home molt optimista. 

—XNet ha tingut un paper actiu i bàsic en el cas de les targetes opaques de Bankia. Us considereu hereus de WikiLeaks?
—Jo crec que tots som hereus de WikiLeaks, com a l’estat espanyol tothom és hereu del 15-M. Ja feia anys que treballàvem a XNet i que érem a les xarxes fent activisme. Quan WikiLeaks encara no era conegut treballàvem a Berlín amb diversos activistes, entre els quals Julian Assange. Ell ha treballat molt en aquest àmbit i ha escrit, en certa manera, el protocol d’aquesta classe de periodisme i transparència ciutadana. Ha creat una escola i cadascú de nosaltres, com a activistes, l’ha adaptada a les seves necessitats i lluites. La nostra aportació ha estat d’adaptar-la tant en grans filtracions com en filtracions més casolanes. Perquè hi ha una trama internacional d’abusos de poder, sí, però també treballem l’escala caciquista, d’ambients tancats i tòxics amb batlles que controlen llocs de feina, el vot de la gent, etc. A aquestes lluites, hi aportem l’alfabetització de gent no acostumada a l’ús d’internet i també el fet d’evidenciar que no és suficient la denúncia mediàtica sinó que cal anar als tribunals i aconseguir l’impacte a les xarxes. La vigilància ciutadana és indispensable, però no n’hi ha prou. Si no obliguem les institucions a fer la seva feina i fem unes institucions paral·leles que simplement vigilin, tindrem més frustració, perquè destaparem molta més porqueria però no aconseguirem l’objectiu final, que és la felicitat, és a dir, viure en un món just on no hi hagi abusos de poder ni impunitat ni privilegis.