Xavier Aldekoa: ‘Ni el silenci ni l’oblit no són innocents a l’Àfrica’

Quan va arribar a un campament de refugiats del Congo i va dir que era periodista, la gent de seguida es va posar en filera per explicar-li històries de filles violades, pares executats i pobles incendiats. Xavier Aldekoa fa anys que volta per països africans, com a corresponsal de La Vanguardia, informant de conflictes i processos polítics i socials. I en situacions com aquella, que narra al llibre ‘Océano África’ (Península) s’adona de la necessitat de trencar silencis. En parla en aquesta entrevista, en què explica també qui són i com actuen les milícies gihadistes de Boko Haram, ara que fa tres-cents dies del segrest de les dues-centes nenes de Chibok.

Però, per començar, tornem al Congo.

—Per què ens en fem tan poc ressò, de la violència al Congo, amb el rerefons dels interessos pel coltan i l’or?
—Ni el silenci ni l’oblit no són innocents. Moltes vegades hi ha un interès perquè no se sàpiga què passa, perquè hi ha algú que en treu profit. Qui menys en vol parlar són les companyies mineres, les petrolieres i els governs. I, en canvi, la gent se’m posava en filera per explicar-me què havia passat.

—Amb el coltan hi ha tota una indústria al darrere.
—Sí, el coltan que tenim als nostres mòbils, als micròfons, als iPhone, a les nostres càmeres. Jo fotografiava la gent d’allà amb una Canon, i sabia que Canon i Nikkon són dues companyies a qui no importa un rave saber d’on vénen els minerals que hi ha dins les seves càmeres. Som una part d’aquesta cadena de l’abús, no al començament, però sí al final. Però ens queda explicar-ho. Un reportatge no canviarà mai el món, però si periodistes, polítics, gent que defensa els drets humans, professors, pares, anem explicant les coses que no ens semblen bé potser el canvi, de mica en mica, serà possible.

—I ara heu estat a Sierra Leone, on l’Ebola encara mossega.
—Allà he viscut una de les cobertures més tristes que m’ha tocat de fer. M’adono que l’Ebola no s’haurà aturat encara que se superi l’epidèmia. L’Ebola és com un tsunami: quan ha passat, la gent queda destrossada, les famílies també, els seus futurs també. El tsunami dura molt, perquè és una epidèmia molt llarga. I em fa l’efecte que la devastació vindrà després. Hi ha nens orfes, molts sense poder caminar, o sense poder parlar. Hi haurà una economia enfonsada una altra vegada, molts nens sense anar a escola durant un any… Un país que ha estat en guerra fa deu anys es troba ara en una situació molt complicada.

—Nosaltres ens fixem en l’esclat, sobretot.
—Sí, però una guerra no és on cauen els morts, sinó allà on corren els vius. I en el cas de l’Ebola a Sierra Leone és tot un país que intenta escapar. Sierra Leone no és ara mateix al ‘breaking news’, però em sembla molt important de continuar-ho explicant. Explicar que a una nena que tenia un germà cirurgià i que tenia l’oportunitat d’estudiar, doncs se li han mort els pares, se li han mort tots els germans i s’ha quedat sola. Aquesta nena no és tan diferent de les nostres germanes o amigues. Aquesta nena fins fa quatre dies pensava que podria estudiar medicina. I podia ser.

—Anem a Nigèria. Boko Haram cada vegada hi causa més matances. L’exèrcit nigerià no vol combatre’ls o no pot?
—És un exèrcit no gaire ben organitzat i no gaire ben pagat. I al davant té unes milícies amb més armes i finançament, amb homes disposats a morir. I el factor del fanatisme els fa soldats més perillosos.

—És incapacitat?
—Sí, però també hi ha la manca de respecte envers els ciutadans. Si un exèrcit, allà on sigui, no respecta els seus ciutadans està menys capacitat per a defensar-los. En el cas de les dues-centes nenes de Chibok, el president no va dir res fins tres setmanes després del segrest.

—I va parlar perquè tothom va sortir amb el cartell de ‘Bring back our girls’.
—Si no, ningú no hauria buscat aquestes nenes, i a ningú no li haurien importat. El govern no té el sentit d’obligació de prestar un servei. I així és molt difícil de defensar la teva població. Els soldats de l’exèrcit es diuen: ‘M’arriscaré que em matin per quatre persones que no m’importen?’ Hem vist un abús brutal. Quan Boko Haram va començar a endur-se nenes i a fer segrests fou un any abans del cas de les nenes de Chibok.

—Per què fan aquests segrests?
—Diuen que és una resposta a les detencions per part de la policia nigeriana de dones i fills de suposats combatents de Boko Haram. Quan no troben els milicians, els detenen.

—És represàlia.
—Totalment. I si pensaven que un poble donava suport o amagava gent de Boko Haram, els mataven.

—Crueltat policíaca, i la conseqüent reacció.
—I enmig d’això, la gent. La gent que veu que tant els mata la policia com Boko Haram. No tenen refugi. I n’hi ha molts que reaccionen pensant que l’única manera que no els matin és aliant-se amb els que tenen més a mà, és a dir, amb Boko Haram. Una violència d’estat propicia això.

—Moltes de les víctimes de Boko Haram són musulmans.
—Alerta, perquè Boko Haram pot mirar de justificar totes les morts que fa, sense que això justifiqui les seves accions. Ells ho justificaran com vulguin. Sí, les primeres víctimes de Boko Haram són musulmanes, i el primer que va fer era apuntar musulmans moderats. I tots els líders musulmans moderats de Nigèria estan amenaçats per Boko Haram, que vol una xaria molt estricta, en què les dones no poden parlar amb els homes, en què veure el futbol o no deixar-se barba pot ser una sentència de mort, com també l’homosexualitat…

—Quina és la política de comunicació de Boko Haram?
—Com més publicitat, millor. Però, comparat amb l’ISIS, els missatges que fan arriben dues o tres setmanes després, i no acostumen a atribuir-se els seus actes. I tot gira molt entorn del líder, que és qui treu pit amb el seu armament i es mostra amenaçador.

—I com podeu informar de què fan?
—Ni tan sols els periodistes locals poden entrar a zones controlades per Boko Haram. És impossible, no s’hi pot anar, i és molt difícil d’informar-ne. No hi ha imatges, no hi ha informació fidedigna i ningú no hi pot entrar. Hi ha un buit del qual Boko Haram s’aprofita. Fa vídeos amenaçant, però la major part del temps no se sap què passa. No se sap què ha passat amb les nenes de Chibok. I, en aquest cas, juguen molt a l’enganyifa i a posar en evidència el govern.

—Per exemple?
—Van fer creure a un alt càrrec de l’exèrcit nigerià que hi havia un alto-al-foc amb Boko Haram i l’alliberament de dues-centes de les nenes de Chibok. Al cap d’uns dies va sortir el líder a dir que tot era mentida i que aquestes nenes no únicament s’alliberarien sinó que es casarien amb els milicians. És una tàctica política. I no m’estranyaria que sentíssim parlar de les nenes de Chibok abans de les eleccions.

—Per aprofitar el cas i fer-ne propaganda.
—És que és una eina política. Amb tota la bona intenció, la gent va anar traient els cartells, per a demanar ajuda, però com que no les han alliberades ja les han convertides en una eina política brutal. Abans aquestes dues-centes nenes eren unes víctimes, però abans ja n’havien segrestat tres-centes més –no pas totes a la vegada– i ningú no ho sabia. Si ara aquestes nenes les comencen a executar en un vídeo just abans de les eleccions, hi pot haver un rebombori brutal a tot el món assenyalant un president incapaç d’aturar això i de defensar la seva gent.

—Voleu dir que pot passar?
—No dic que hagi de passar, però no m’estranyaria que aquestes nenes acabessin tenint un paper en aquestes eleccions. Perquè Boko Haram ha demostrat fins ara que si té una possibilitat d’afeblir el govern de Nigèria l’ha aprofitada. Aquestes són les tàctiques de propaganda que utilitza.

—Tot això pot degenerar en un conflicte civil?
—El conflicte civil i la partició de Nigèria van amb la història del país. Gaddafi va dir fa molt temps que Nigèria s’hauria de dividir i que fossin dos països diferents. Nigèria és un país que no interessa gens que entri en una guerra civil. I això a l’Àfrica és molt important. És el primer productor de petroli africà, és la primera economia, i es troba en una posició en què si cau no se salvarà ningú. El Camerun aguanta, al costat hi ha Benín… Seria fatal que Nigèria caigués en una guerra civil, perquè és al cor del continent i és una potència tan gran…

—Qui dóna suport a Boko Haram?
—Internament, en rep a les zones on es mou, al nord-est. I en rep per una qüestió de desesperació, perquè és una zona amb molta manca d’escolarització i amb molta pobresa. Gent oblidada des de fa molt de temps per part de l’estat veu que hi ha un cert abús per part de l’exèrcit nigerià. I els acaben donant suport. Hi ha zones que Boko Haram controla totalment, i fins i tot hi aplica impostos. Ells són els que hi manen.

—Volen crear-hi una mena d’estat?
—Sí, però amb una estructura no gaire sòlida, a diferència de l’ISIS, que té una certa sofisticació. En aquest cas parlem d’una zona al nord de Nigèria que ha estat oblidada des de fa dècades: no hi ha infrastructures, no hi ha carreteres, al contrari del sud de Nigèria, on hi ha de tot, però amb un cert caos. El nord, en canvi, ha estat oblidat. I aquesta és una de les tensions que hi ha. Boko Haram controla aquesta zona del nord, per la força, aplicant la xaria, imposant un sistema de justícia propi, un sistema de seguretat social molt bàsic, donant menjar a la seva gent, als seus seguidors, implantant-hi unes lleis pròpies…

—Com una màfia?
—Sí, més o menys. Ha passat una cosa similar a Somàlia; quan l’estructura de l’estat cau, ells creen unes estructures molt bàsiques però que funcionen. I la manera que tenen d’imposar-les és per la força.

—D’on surt, i com arriba a tenir tant poder?
—Va néixer fa més d’una dècada com un moviment estudiantil de protesta, que es queixava de la corrupció, de la inoperància del govern. I també tenia un caràcter islàmic, però sense ser violent. Va arribar un moment en què el seu líder fou capturat durant unes protestes, el 2009. El van detenir, van matar-ne uns quants seguidors i van acabar matant també aquest dirigent. Des d’aquell moment Boko Haram es va radicalitzar molt més. Fins aleshores ja tenia un cert poder organitzatiu, d’ençà d’uns viatges que se li coneixen a l’Aràbia Saudita. Però no va ser fins que no hi va haver un abús, que ja era sistemàtic, per part del govern de Nigèria, que es va desencadenar tot plegat. Fins el 2009 hi havia hagut unes desenes de morts, hi havia una certa violència continguda. Amb la mort del líder la violència es va desfermar.

—Què en sabem del líder actual, Abubakar Sheaku?
—És un líder una mica llunàtic. Surt als vídeos de Boko Haram sempre amb actitud desafiant i amenaçadora. Nigèria ha dit mil vegades que l’ha mort i després ell ha aparegut burlant-se’n. És d’una ciutat que es diu Maiduguri, una ciutat que han intentat reconquerir aquestes últimes setmanes. Diuen que és molt radical, i que és boig. Els seus companys de l’escola islàmica expliquen que era molt violent. Se’n sap molt poca cosa, d’ell. Quan diuen que l’han mort, apareix de nou, però Nigèria nega que sigui ell. Diu que és una altra persona fent-se passar per ell… Hi ha un cert misteri sobre Abubakar Sheaku.

—Qui són els seus seguidors?
—Parlem d’una zona on hi ha ciutats amb el 80% de desocupació, on històricament el sud ha oblidat el nord, on hi ha deu milions d’infants sense escolaritzar. Aquest és el cultiu del qual s’ha nodrit.

—I han aprofitat aquest cultiu…
—Al nord de Nigèria les lluites religioses no són pas noves. Des de fa segles hi ha hagut guerres de la gihad. Hi ha califats que han crescut a partir de guerres, hi ha ètnies que han estat controlades, han expulsat confessions… Però ara som en una altra fase: aquest cultiu es combina amb un poder econòmic important, els mercats negres d’armes, d’esclaus, de drogues… No passa tan sols a Nigèria, sinó a tota l’Àfrica. Abans hi havia una màfia que controlava el tabac, una altra les drogues… I ara les màfies controlen territoris. Boko Haram controla tot allò que passa per aquesta zona del nord-est de Nigèria. Hi conflueixen una història de lluita religiosa i la situació d’una gent desesperada, a més d’un interès econòmic brutal. Hi ha qui prova d’explicar-ho com una qüestió religiosa, però no és això i prou.

—I ara hi ha hagut un increment de la violència.
—Aquesta explosió de violència s’ha esdevingut aquest últim any. El 2009 Boko Haram va causar uns 700 morts; el 2012, 1.650; el 2013, 3.000; el 2014, 7.700 i només el gener d’enguany, 3.000. És una deriva sanguinària, amb accions més cruels; últimament han arribat a utilitzar nenes bomba. Han anat més enllà en la violència, i han fet també un canvi en la manera de publicitar les seves accions.

—Per una voluntat de mimetisme amb l’Estat Islàmic?
—Ells han dit que volen fer com l’ISIS, i també han dit que al-Qaida són els seus germans grans. Però crec això ho diuen més aviat per tenir notorietat i publicitat. Hi ha gent que diu que tenen vincles més forts, però no ho sé. Em sembla que els lligams amb al-Qaida del Magrib Islàmic sí que són més forts perquè hi ha uns interessos territorials comuns. La coincidència amb l’ISIS és que tenen interès a fer un califat islàmic. Però per mi és difícil de comparar-los.

—Té uns límits territorials definits, aquest califat que volen implantar?
—L’històric imperi que, segons els especialistes, Boko Haram vol recrear com a símbol de la fi del colonialisme es diu califat Kanem-Borno, entre el segle IX i final del segle XIX, i s’estenia pel nord-est de Nigèria, el Txad, el Níger i el Camerun. De tota manera, el control del tràfic d’armes, de persones i d’ivori són mes decisius per a entendre les motivacions de Boko Haram.