08.02.2015 - 06:00
La revolta que va passar a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet a finals dels anys setanta s’explica en un llibre. Quaranta anys després, aquella mobilització popular, s’explica. El llibre es titula ‘De suburbi a ciutat‘ i està escrit per Odei Antxustegi-Etxearte. Etxearte és periodista de la secció de política del diari El Punt Avui, filla de la ciutat i autora d’articles com aquest: ‘Sóc de Santako, no imbècil‘. Santako, una ciutat que aconsegueix passar de ser gairebé un descampat sense carrers asfaltats, ni fanals, ni voreres, a ser una ciutat que, com la resta, té aquests serveis per la població. Serveis guanyats gràcies a la pressió i mobilització popular. Des de sota, contra una dictadura primer. I contra, i també gràcies, a una democràcia després. Història detallada fins al rigor amb uns personatges que semblen sortits d’una pel·lícula.
Pel llibre d’Antxustegi-Etxearte hi passen dones segrestant autobusos per reclamar que la línia arribés a tots els barris de Santa Coloma. Ciutadans sortint en plena nit franquista, amb espelmes i lots, per reclamar enllumenat públic. Hi aprens de torturats i colpejats. Veus també manifestacions de dones de sa casa a ple migdia, en perfecte formació, cistell al braç, i cap al centre per reclamar un mercat a dalt els barris. Veus capellans rojos i militants comunistes que els seus partits envien a viure en aquests barris per organitzar-los. Enmig, un escenari desolat, amb fotos que s’expliquen per si soles: edificis que són enormes bolets enmig d’un camp. El no res al voltant. Ni voreres ni asfalt. El Far West per urbanitzar. I dins els edificis, famílies estafades. Vivint dins pisos mal construïts que s’inunden i amb nens dormint sota l’escala. I en aquesta història de revolta popular col·lectiva, tres personatges sobresurten: un arquitecte, un capellà, i una revista.
L’arquitecte és Xavier Valls (1937-1987). Fill d’anarquista de Cerdanyola, va anar a viure al centre de Santa Coloma de Gramenet. La família va prosperar econòmicament i Valls va estudiar arquitectura. Intel·lectual de formació marxista, líder veïnal nat, l’arquitecte és l’home que va arreplegar les queixes dels seus veïns, i els va donar estructura. Ell és el pare del Pla Popular. Un totxo de centenars de pàgines on es detallava, finca a finca, les peticions dels veïns: aquí una plaça, aquí una guarderia, aquí un mercat. Les voreres, aquestes, i la parada d’autobús, en aquella placeta. Eren els propis veïns que feien propostes damunt croquis. Valls va transformar els croquis, en plànols. No només això. Ell va ajuntar milers de lluites espargides, i va donar-los coherència i unitat. Un pla per a tota la ciutat: el Pla Popular.
Valls, líder veïnal nat, fou l’home més buscat a les primeres eleccions democràtiques. Els partits volien que fos el seu cap de llista. A diferència de tants altres, va dir que no. Militava, perquè militava en partits, però alcalde, no. Millor pressionar des de fora. ‘Creia que una persona sense disciplina de partit, no tenia res a fer a la política. Si entrava, moriria en l’intent. Valls va preferir seguir pressionant per l’aplicació del Pla Popular des de fora’, diu Antxustegi-Etxearte. Els partits polítics van fitxar tots els quadres que destacaven, i els van entrar als partits. ‘I el moviment veïnal va quedar, per moltes dècades, tocat. Ara a Santa Coloma no tenen, els veïns organitzats, ni de lluny la força que van tenir’, diu l’autora. A través del llibre veus aquesta tensió entre partits i associacions de veïns organitzades. I el final tràgic de Xavier Valls, també: l’ànima del Pla Popular va morir a Barcelona per l’atemptat d’ETA a Hipercor l’any 1987. Tenia cinquanta anys. Hi havia anat, gairebé per casualitat, a comprar uns bitllets d’avió per la família. Una dona, i dos fills.
El capellà és Jaume P. Sayrach. Un capellà roig del cinturó. Als anys setanta va decidir renunciar a la seva paga de l’església, i es va posar a treballar com un obrer més. A dia d’avui ‘viu en un tercer pis amb unes escales increïbles en una mena de vot de pobresa. De la la pensió, deu viure, i suposo que l’ajuden familiars, que en té de benestants’, diu Etxearte. A Santa Coloma aquest mossèn va obrir molts locals que en lloc de ser centres religiosos, van ser espais cívics: Associacions de veïns, locals d’assaig, sales de reunions. Sayrach, quan va arribar la democràcia, va ser el regidor d’Urbanisme sota les ordres de l’alcalde, que era un altre capellà, Lluís Hernández, del PSUC. Van passar del moviment veïnal, cap a dins l’Ajuntament. Des d’allà va aplicar el Pla Popular. On el plànol hi posava una plaça, que hi hagués una plaça. On hi apareixia un parc, que aparegués un parc. ‘Sayrach amb l’ajuda des de fora de l’arquitecte Valls, que era qui en sabia, va implantar molta part del Pla Popular. Alguna cosa, com la circumval.lació, no s’ha fet. Però molta, sí’, diu l’autora.
I la revista, Grama. Una revista que va mobilitzar el barri. A petita escala, teoria i pràctica d’un mitjà de comunicació. ‘Com aconseguir marcar agenda. Ja sigui en dictadura, com en democràcia. Van aconseguir que es conegués, parlés i debatés el Pla’ diu Antxustegi-Etxearte. Grama, la revista on s’anunciaven les manifestacions, es publicaven estudis tècnics fets a favor del Pla Popular o es veien fotografies dels autobusos segrestats. Poca broma amb la gent que va passar-hi. Des del director Humbert Roma, fins a Joan Guerrero, Enric Juliana, o els germans Madueño, Pedro i Eugenio. Aquest darrer, per cert, va escriure el llibre “Xavier Valls. L’arquitecte de la solidaritat” (1988).
Ara ha sortit el llibre sobre l’obra col.lectiva, on l’arquitecte va tenir un gran pes: el llibre sobre el Pla Popular. I gràcies al llibre, el Pla Popular s’ha recuperat. Literalment. ‘Se’n guardava una còpia parcial, i mig perduda, a la Biblioteca Municipal. Però en faltava una part, que s’ha trobat als arxius de la família. Tot sencera, ara és el primer cop que el tenim, i en el llibre se’n reprodueixen parts’, diu l’autora.
