08.02.2015 - 06:00
Joan Pere Le Bihan ha estat el responsable de les escoles nord-catalanes de la Bressola durant més trenta anys. En fa dos que va jubilar-se, després de tota una vida dedicada a l’ensenyament i a fer revifar el català allà on es rega el futur, a les aules. La seva experiència i les tècniques pedagògiques i organitzatives emprades a la Bressola, les explica ara en el llibre ‘Estat nou? Escola nova!‘, que ha presentat aquesta setmana la consellera Irene Rigau a la llibreria Alibri de Barcelona. Us oferim el vídeo íntegre de la presentació.
En aquest llibre, Le Bihan ofereix propostes per estendre l’ús del català a Catalunya; a més, fa una crítica als sistemes educatius europeus –exceptuant Finlàndia– i proposa reptes que cal afrontar amb el canvi de civilització. Uns sistemes, diu, que no han estat capaços d’evolucionar i adaptar-se a la realitat del segle XXI. ‘A la Bressola hi ha hagut molt bons resultats, però no cauen del cel. Si s’hagués gestionat com qualsevol escola pública francesa no hauria tingut mai els resultats que té’, diu Le Bihan en aquesta entrevista.
Heus ací l’entrevista que li va fer VilaWeb:
—Tenim un sistema educatiu caduc?
—La intel·ligència que s’ha d’aplicar a les escoles no ha d’aplicar-se només a l’adquisició de competències, sinó també, i potser sobretot, a la relació social. Trobem uns guetos cada vegada més importants. Aquesta incapacitat educativa de les nostres societats porta el jovent a cercar uns altres valors en uns altres llocs. I crec que la Bressola, en la seva dimensió, dóna solucions que no són elitistes. És una xarxa d’escoles que s’adreça al conjunt de la societat. Quan n’era director vaig voler fer una escola en un dels barris més conflictius de Perpinyà, el barri del Vernet.
—Parleu de la ‘revolució vertical’ com una de les claus de l’èxit de la Bressola. Què és?
—Se suposa que les escoles han de preparar la mainada per a la vida en societat. Vostè i jo tenim evidentment edats diferents i allà on anem és pràcticament una casualitat estar amb algú de la mateixa edat. La gent funciona en permanència en edats diferents. I ves per on, la institució que ha de preparar la mainada per a la vida en societat s’organitza d’una manera que a la societat no existeix: classe horitzontal, amb tots els alumnes de la mateixa edat. Això és una contradicció entre el mitjà i l’objectiu. Cal una adaptació a un nou sistema pedagògic, on els alumnes vagin adquirint competències i l’alumne que en sap més ajudi l’alumne que en sap menys. Sortim de la concurrència que implica la classe horitzontal. Posar tots els alumnes de la mateixa edat en una aula implica, encara que no es digui de manera tàcita, una competició. Sembla la ratlla de sortida d’una cursa: a veure qui arriba primer al final. Quan trenquem aquest esquema, deixa d’haver-hi una cursa i l’objectiu passa a ser l’adquisició de coneixements en el marc de l’ajuda i la solidaritat. Un alumne que ha viscut així dels tres anys fins els onze, com en el cas de la Bressola, acaba tenint una mentalitat completament diferent. I això porta a la solidaritat entre les edats i no al menyspreu.
—Això lliga amb les competències lingüístiques i amb el triomf de la immersió a la Bressola.
—La solidaritat entre les edats és en tot: en les matemàtiques, a l’hora del menjador, i també en la llengua. L’alumne de P-5 que ja sap català perquè fa uns quants anys que és a l’escola l’ensenya al de P-3, que fa poc que hi ha entrat. Això seria impossible de fer si no es trobessin a la mateixa aula. Aquest sistema ha permès a la Bressola una bola de neu lingüística que va creixent. Ja no ensenyes i lluites permanentment per l’ús de la llengua des de P-3 fins a la universitat perquè ja ve donat. La dinàmica mateix del grup d’alumnes, en el marc de la solidaritat esmentada, ho facilita. No dic que el mestre s’hagi d’adormir, ans al contrari, hi ha de treballar i molt, però és una feina factible. S’ha fet i es fa.
—Proposeu, doncs, d’aplicar aquest model al Principat de Catalunya?
—Si a la zona menys catalanoparlant dels Països Catalans, amb l’excepció de l’Alguer, s’ha aconseguit això, amb només un 1% o un 2% de catalanoparlants, hauria de ser més fàcil aconseguir-ho en un territori on encara n’hi ha un 36%, com és a la Catalunya autònoma. S’ha d’aprofitar el coixí que encara existeix abans no s’acabi de destruir. Cal tenir en compte que el coneixement de la llengua ha augmentat, però l’ús, en canvi, continua disminuint. El 2004 hi havia un 46% de catalanoparlants, ara n’hi ha un 36%. Ja estic en contacte amb el departament d’Ensenyament per posar fil a l’agulla i començar a muntar escoles amb aquest model. Hi ha contactes i hi veig un interès, cosa que em fa content. Aquí hauria de ser més fàcil de fer, tot i que veig que al pati de les escoles els catalanoparlants s’integren en castellà. I el pati és el lloc de la vida real.
—Què s’ha fet malament o què s’hauria de fer, doncs?
—S’ha fet el que s’havia de fer, però, com diu Lluís Llach, hem d’anar més lluny. Em refereixo a la revolució vertical. Cal crear escoles amb una organització vertical que permeti la solidaritat entre les diferents edats, l’ajuda a tots els nivells, inclòs el lingüístic. Una escola vertical, amb edats diferents a cada aula, on el noi que en sap ensenyi al que encara no en sap, no només a tenir coneixements de la llengua sinó a fer-la servir habitualment. Fer servir la llengua amb el professor no vol dir que després l’alumne tingui facilitat per a fer-la servir quan juga al pati. Aquest és el problema que tenen la majoria dels alumnes no catalanoparlants a les escoles de Catalunya Sud. Saben català i l’entenen, però no tenen el costum de fer-lo servir i no el parlen amb facilitat. Així no salvarem la llengua. Les llengües no se salven amb estatuts, les llengües se salven parlant.
—El llibre arriba enmig del procés sobiranista, on hi ha obert el debat de com ha de ser el nou país. I una de les qüestions, tot i que s’evita força, és la de llengua i el seu estatus oficial. Quin és el vostre parer?
—Jo estic d’acord amb la companya de la sectorial d’ensenyament de l’ANC Àngels Folch. El català ha de ser la llengua de la República Catalana. Dit això, no crec que aquest sigui el tema principal. Hi pot haver països on la llengua pròpia és la llengua oficial i de fet no es parli. El gaèlic és oficial a Irlanda, però hi he estat unes quantes vegades i, fora de les escoles d’immersió, no n’he sentit parlar. L’oficialitat no ho és tot. La realitat la fan els pobles, això s’ha de treballar a partir d’aquí, i el poble comença amb el conjunt dels alumnes de les escoles, allà on hi ha les arrels del futur. Penso que els partits que defensen la cooficialitat ho fan per electoralisme. Puc entendre per què ho proposen, però crec que és negatiu per a la llengua. Evidentment, sempre s’haurà de permetre que un castellanoparlant s’adreci a l’administració en la seva llengua, i caldrà un període llarg de transició per no causar cap problema a ningú. En tot cas, Catalunya ha de tenir una llengua primera, oficial, que és la seva, la llengua pròpia i preferent.
