03.02.2015 - 20:00
La setmana passada els kurds de Kobanê van declarar la victòria sobre les forces d’Estat Islàmic, després de més de quatre mesos de duríssims combats que han deixat molts barris de la ciutat en ruïnes. Recordem que Kobanê havia declarat la constitució com a cantó durant l’estiu de 2012 (després d’expulsar-ne les poques autoritats del règim dictatorial de Baixar al-Assad que hi quedaven) i, abans de l’atac del setembre passat, feia més d’un any que era envoltada per les milícies d’Estat Islàmic, que es van enfortir a una velocitat excepcional i van decidir d’acomplir l’ofensiva final després de confiscar un gran lot d’armament pesant a l’exèrcit iraquià (de manera sospitosament senzilla). La victòria dels kurds ha estat possible gràcies a la determinació de les Unitats de Protecció Popular (YPG), amb un 40%-50% de dones, un fet excepcional que ha fet la volta al món perquè s’esdevenia en una zona, el Pròxim Orient, dominada per l’islam. Tanmateix, també ha estat possible gràcies a l’aportació decisiva dels bombardaments aeris de la coalició internacional i, en menor mesura, però també determinant, gràcies als peixmergues del Kurdistan Meridional (nord de l’Irac) que es van desplaçar a Kobanê en una caravana de carros de combat, armament i municions. Això fou històric, perquè tradicionalment el Govern Regional del Kurdistan Meridional ha estat molt lluny de considerar-se un aliat del PKK i el seu entorn (amb el qual es vinculen les YPG i l’administració de Kobanê), i això mateix podem dir dels Estats Units, que encara tenen el PKK dins la llista d’organitzacions terroristes. La cooperació sembla que va ser completa, perquè els guerrillers i les guerrilleres kurdes transmetien les coordenades exactes de les posicions d’Estat Islàmic a l’aviació de la coalició per enretirar-se a temps i deixar que caiguessin els míssils en les posicions indicades. Així i tot, no deixava de ser una tasca extremadament perillosa; en un dels meus viatges a la zona, un guerriller que acabava de passar cap a Turquia em va recomanar que no entrés a Kobanê si no era estrictament necessari perquè, malgrat la bona comunicació i les precaucions que prenien els guerrillers, quan queia un míssil Hawk sobre un grup de gihadistes, els guerrillers kurds, tot i estar avisats i allunyar-se uns quaranta o cinquanta metres del lloc de l’impacte, es marejaven per les ones expansives que feien les explosions i, en molts casos, resultaven ferits per fragments de metralla.
Podem establir fàcilment dos moments o etapes diferents dins aquesta guerra. El primer, quan Estat Islàmic va fer l’ofensiva a gran escala per l’est, el sud i l’oest durant el mes de setembre, conquerint la majoria dels 380 pobles que conformen la província de Kobanê amb una facilitat increïble. Durant aquesta ofensiva inicial, que va portar a l’exili més de 400.000 kurds cap a Turquia i l’Irac, les YPG resistien en alguns pobles, però anaven endarrerint posicions cap a la ciutat de Kobanê (el nombre de gihadistes gairebé els triplicava, i disposaven de tancs), on dedicaven la majoria d’esforços a preparar-se per repel·lir l’entrada d’Estat Islàmic a la ciutat.
Mentrestant, els avions de la coalició bombardaven de manera molt intermitent i, inexplicablement, ho feien molt lluny de Kobanê (de 50 quilòmetres a 150 a la rodona). En aquesta primera etapa encara no hi havia una bona comunicació entre les forces kurdes i la coalició. Probablement, l’administració d’Obama encara recollia informes de viabilitat sobre una possible aliança amb les YPG; per tant, ambdues lluites es feien gairebé de manera unilateral. I hi hem d’afegir el fet que Turquia semblava donar suport en secret als milicians gihadistes, deixant-los creuar la seva frontera de forma molt sospitosa, fet que vaig poder enregistrar amb la meva càmera de vídeo quan em trobava a la frontera amb Susan, el poble del meu pare, que tot just acabava d’ocupar l’Estat Islàmic. Vaig veure un cotxe que sortia d’aquest poble i, per territori sirià, semblava que passava cap a territori turc sense que ningú ho impedís des de les torretes de vigilància turques. I així m’ho remarcaven els residents.
Durant aquesta fase del conflicte, els gihadistes, molt envalentits anímicament, van arribar a ocupar fins a un 60%-70% del nucli urbà de Kobanê (per no dir també la pràctica totalitat dels 380 pobles de la província), deixant sempre més baixes entre les files islamistes que no en les kurdes. Van ocupar pràcticament tota la banda est i sud de la ciutat, fins arribar al carrer on viu la família del meu pare i on el meu pare té una casa. A la casa, hi vivia un dels meus oncles amb la seva família, però quan van haver de fugir de Kobanê cap a Turquia, els en vam cedir les claus als guerrillers de les YPG perquè s’hi instal·lessin i es quedessin les provisions. Durant aquelles setmanes tant difícils, a dos carrers de casa nostra, un bombardament de l’aviació va ensorrar completament l’edifici de tres plantes d’un cosí del meu pare, que l’havia construït uns anys abans perquè hi visquessin els seus fills. Just quan Kobanê, durant el 2012 i el 2013, anava agafant embranzida amb la seva petita economia local i aïllada, basada en l’emmagatzematge de tota mena de provisions d’importació i l’autogestió de l’aigua i l’electricitat mitjançant pous i generadors de gasoli (el subministrament de llum i aigua era en mans d’Estat Islàmic, a cinquanta quilòmetres de Kobanê) i alguns botiguers començaven a guanyar alguns calerons, el cosí del meu pare, de professió joier, cometé la imprudència de construir l’esmentat edifici de tres plantes tot de marbre: el veié ensorrat una mica més tard. Però, com diuen els kurds en casos com aquest, ‘el terreny continua allà; per tant, en construirem un altre.’
Sembla que el curs dels esdeveniments va començar a canviar en una segona fase, amb l’entrada dels peixmergues del Kurdistan Iraquià (tot i que no eren gaires i no aportaren gaire potència militar en el cos a cos). Coincidint amb aquell moment, els bombardaments de la coalició començaven a fer mal de debò als gihadistes (la comunicació entre kurds i aviació millora). També és cert que es multiplicaven els bombardaments en el nucli de la ciutat i els danys urbans esdevingueren inquantificables. I finalment, les infiltracions de kurds de Turquia per a unir-se a les files de les YPG no únicament havien continuat des del principi de l’ofensiva gihadista, sinó que es van intensificar encara més amb l’empitjorament de la situació tant dins Kobanê com a les principals ciutats kurdes de Turquia on, recordem-ho, les autoritats turques van matar més de quaranta joves en la repressió de les protestes contra el paper de Turquia en el conflicte.
Atacs suïcides amb camions bomba a la desesperada
Estat Islàmic va començar a mostrar signes de feblesa i desesperació, arran del gran nombre de baixes a les seves files, quan va emprendre els atacs suïcides amb camions bomba, com el que va fer esclatar el principal hospital de la ciutat (el més nou) sense morts en el bàndol kurd. La por els va començar a consumir fins a nivells tan patètics que fins i tot van ser vists carregant gats d’explosius per enviar-los cap a posicions kurdes a prop de l’hospital desaparegut. Es van anar retirant de les posicions progressivament, sobretot durant el mes de gener, i van reduir els enfrontament als pobles perifèrics, especialment al sud i a l’est. A l’oest, precisament la contraofensiva kurda va partir des del carrer de casa nostra, que mai no va arribar a ser conquerida pels gihadistes, per recuperar barris en direcció sud i est de la ciutat.
Avui es pot confirmar que el nucli urbà de la ciutat de Kobanê ha quedat completament alliberat, i s’han recuperat almenys vuit pobles del voltant, dels tres-cents vuitanta que hi ha. L’ambient que es respira és totalment festiu, amb grups de guerrillers i guerrilleres ballant el ‘dilan’ kurd en rotllanes, a l’estil de les sardanes catalanes, envoltats de cases derruïdes i amb més forats que un colador. L’última gran notícia que ens n’ha arribat és l’alliberament del poble del meu pare, el Susan, aquesta mateixa setmana. En aquest cas, ha estat una unitat de peixmergues que gairebé no ha hagut de lluitar, arran de la poca resistència que oferien els gihadistes, ja en retirada. Els combats durs encara continuen a la banda de l’est i el sud de la província, sobretot per a alliberar el poble de Shêran, famós per les antiquíssimes estàtues de dos lleons gegants que marquen l’entrada al poble (de fet, ‘Shêr’ vol dir ‘lleó’, en kurd). Aquests pobles de l’est van essent recuperats pels guerrillers i guerrilleres de les YPG, i és on s’han vist els combats més durs durant aquest últim mes.
Un cop fet l’anunci de l’alliberament de Kobanê la setmana passada, vam poder veure a la televisió estatal siriana Dunia una notícia ben ridícula: l’última hora anunciava que Kobanê havia estat alliberada gràcies a la intervenció de les forces sirianes del règim. Sembla que el règim brutal d’en Baixar al-Assad ja ha oblidat que una de les primeres manifestacions contra el seu règim i a favor de la democràcia va ser precisament a Kobanê, a final de març del 2011, quan un centenar de joves va sortir al carrer de manera totalment espontània, al mateix temps que es van produir les manifestacions de Damasc i Daraa, pioneres en la revolució siriana.
Finalment, les dades oficials parlen d’uns 1.800 morts en aquest conflicte: un miler en el bàndol gihadista i uns vuit-cents en el kurd, unes xifres que a mi particularment em semblen dubtoses després del que he vist en el meu segon viatge a la zona, el mes desembre passat: estic convençut que hi ha hagut més baixes en tots dos bàndols.
Els refugiats
Els nostres dos viatges a la frontera entre Turquia i Kobanê els vam dur a terme al setembre i al desembre de 2014. En el primer viatge, totalment improvisat, vaig acompanyar el meu pare per assistir la nostra família, que havia abandonat casa seva i també els seus vehicles per refugiar-se a Turquia, juntament amb els altres 400.000 habitants de la província de Kobanê. El que vam trobar-nos-hi va ser recollit en el bloc que vaig escriure per a VilaWeb. En aquell moment, la situació superava qualsevol expectativa que ens haguéssim pogut fer, i vam sentir-nos impotents en tots els sentits. El material que vaig poder recollir en video ha estat posteriorment muntat per convertir-se en ‘l’Exili de Kobanê’, que es podrà veure aviat en el programa ‘El documental’, del Canal 33.
El problema amb les ONG catalanes
Quan vam tornar al nostre poble, a Calafell, la prioritat era d’alertar les ONG catalanes, basques i espanyoles de les necessitats urgents dels refugiats, perquè s’acostava l’hivern, que en aquella regió és especialment dur. Per una altra banda, no sabíem quant duraria el conflicte, i temíem que s’allargués i es convertís en una situació de caos absolut, talment com la guerra a Síria (que el mes de març farà quatre anys que dura). Però la qüestió de les ONG va esdevenir molt més complexa que no em pensava i tot eren negatives i problemes. Una de les ONG contactades em va aclarir, finalment, per què no havíem vist ONG estrangeres en el nostre primer viatge, més enllà de les delegacions de la Mitja Lluna Vermella, Nacions Unides i les organitzacions turques: pel que ens va explicar, Turquia dificulta molt a les ONG estrangeres la possibilitat d’instal·lar-se a la zona per acomplir les tasques d’ajuda. Moltes ONG decideixen de renunciar-hi, però les que insisteixen a ajudar els refugiats d’alguna manera, acaben lliurant les ajudes econòmiques a les organitzacions turques perquè les faci servir segons els seus criteris. I nosaltres, que vam aconseguir un contenidor gegant ple de roba d’abric (el meu pare es dedica al tèxtil), no teníem manera de fer-lo arribar als refugiats que creguéssim que l’havien de menester i no volíem lliurar-lo directament a les autoritats turques. Finalment, vam aconseguir enviar-lo a través d’un gran carregament d’ajudes de l’ONG kurda Kawa. Un carregament destinat, això sí, als refugiats de Kobanê que hi havia als camps de refugiats que es van construir al Kurdistan Meridional.
Malgrat la frustració a l’hora de cridar l’atenció de les ONG d’aquí, diversos col·lectius de Catalunya es van mobilitzar per recaptar ajudes, per mitjà d’actes com el concert solidari que es va dur a terme a final de novembre amb la participació de bandes catalanes, a més d’un seguit de xerrades sobre Kobanê i manifestacions. L’esquerra catalana va esdevenir molt activa i va fer tant com pogué per donar visibilitat a Kobanê en tots els contextos de la vida catalana. Que un home com David Fernàndez obri una compareixença al Parlament de Catalunya dient ‘Bon dia Kobanê, capital mundial de la resistència’, quan es disposa a tractar un tema de pressupost, per citar un exemple, em sembla digne d’admiració. Algunes altres plataformes catalanes, com ara Kurdiscat, també s’han mostrat molt actives en l’apartat de difusió de la situació a Kobanê, fet que agraeixo enormement.
Van anar passant les setmanes i estàvem cada vegada més nerviosos i neguitosos, perquè la guerra s’allargava i érem conscients de la situació dels refugiats a Turquia. Per tant, un cop esgotada la via de les ONG, el meu pare i jo vam prendre la decisió de tornar-hi al desembre amb els nostres estalvis i cercar les famílies de refugiats que es trobessin en una situació extrema per ajudar-les econòmicament. L’única condició que hi posàvem era que els beneficiaris d’aquestes ajudes fossin pares o mares que haguessin perdut algun fill en les topades contra Estat Islàmic. Quan vam tornar a la regió de Suruç, el contrast va ser notable, respecte del primer viatge. La porta del Golê, per on havien passat més de 400.000 refugiats, era buida, i encara amb la llarguíssima filera de vehicles al costat sirià (abandonats pels refugiats). Els refugiats s’havien dispersat per cercar la manera de sobreviure, i no únicament cap a Suruç (el poble més proper a la frontera i anomenat per alguns ‘segon Kobanê’), sinó també cap a la resta de ciutats i pobles arran de la frontera.
El relat del guerriller Osman
Vam rebre la inestimable ajuda d’un guerriller, l’Osman Baki, que havia estat ferit a la cama en un combat a Kobanê, i tot just l’havien operat a un hospital privat a Urfa. L’Osman era un home amb diners abans de la guerra, i tenia una fàbrica gegant de producció d’oli d’oliva. En pocs mesos, va perdre totes les seves possessions i els gihadistes van cremar la seva fàbrica i les seves oliveres. L’Osman ens va explicar moltes històries sobre allò que havia viscut a Kobanê abans de ser ferit (sempre sense donar detalls sobre quants gihadistes havia matat, perquè aquesta informació tan delicada se l’acaben enduent, com un secret, a la tomba). No parava de parlar de l’heroïcitat i la determinació de les dones guerrilleres (l’Osman va compartir la major part del seu temps en combat amb les YPJ, les unitats de protecció formades exclusivament per dones). També em va comentar detalls que creia que no s’havien de fer públics, però no trobo cap mal a dir-los. Com, per exemple, l’extraordinària resistència de les dones, que eren capaces, en molts casos, de restar despertes durant sis o set dies consecutius: molts homes, per molt que ho intentessin, queien desmaiats el tercer o quart dia sense dormir. Durant les nits, una part dels guerrillers havien de romandre desperts, ja que eren els moments que aprofitaven els gihadistes per atacar en la foscor, i les dones eren les úniques d’aconseguir-ho. Mostraven, també, un sentiment protector molt fort, i sempre s’avançaven a l’avantguarda per protegir els homes, essent conscients que els gihadistes pateixen una gran fòbia a la possibilitat de ser morts per una dona (i anar a l’infern per això, segons les seves creences). L’Osman també ens va explicar com, en una emboscada que van fer als gihadistes, els van expulsar d’un edifici públic i es van trobar en una de les sales de la primera planta tot d’ampolles d’alcohol (‘Raki’) i xeringues, prova determinant que els islamistes havien begut i s’havien drogat, segons paraules seves.
Amb l’ajuda de l’Osman, que amb prou feines si podia caminar amb els ferros que li havien implantat a la cama, vam redactar una llista de noms amb totes les famílies que havien perdut algun fill en els enfrontaments, i que a més a més fossin properes (entorn familiar). Ens van sortir més de quaranta famílies, i totes eren disperses per la frontera, en el la banda turca, i a Adana, a 320 quilòmetre d’allà. La quantitat econòmica a lliurar a cada família, entre 300 euros i 500, era petita i només en tindrien per un o dos mesos de subsistència. Vam entrevistar moltes d’aquestes famílies que ens van explicar com havien perdut algun ésser estimat en els enfrontaments.
Vam decidir de tornar al costat turc de la zona del Susan, on moltes famílies viuen en unes condicions molt precàries. Unes cent persones ocupen una antiga escola abandonada amb quatre classes. I al pati de l’escola hi ha instal·lades diverses tendes de plàstic, on dormen aquells que no caben a l’escola. La majoria, en aquest petit camp, eren dones i nens. Ens vam trobar una dona que feia mig any que no sabia res del seu marit, en Hamad, segrestat per Estat Islàmic. En el moment del segrest, se’l van emportar amb una ferida de bala al braç. La dona tenia quatre fills rossos i es veia amb una energia i fermesa sorprenents. Responia amb brevetat i amb contundència, mentre ens ensenyava la classe on dormia dins l’escola, i l’indret (si es pot dir d’alguna manera) on cuinava, una mena de pica totalment calcinada amb una bombona de gas butà al costat, enganxada a l’habitació, que era plena de matalassos i mantes remenades, fent una pila fins al sostre.
Mares fitant l’horitzó, nens jugant
Va ser en aquest indret on, per primer cop en els meus dos últims viatges, vaig poder tractar els nens de Kobanê de prop, interactuant-hi. Hi havia uns quaranta nens i em va sobtar fins a quin punt s’ho passaven fenomenalment bé, tot i que els jocs a què jugaven tenien relació amb la guerra; de fet, un grup de nens, d’uns quatre anys, feia un forat a terra amb un ganivet, perquè s’hi volien amagar d’Estat Islàmic. Les mares, en comptes de tenir cura dels seus fills, es passaven hores i hores el dia mirant l’horitzó, esperant que arribessin les notícies de l’alliberament. ‘Que hi haurà tornada, segur. Però no sabem quan serà, aquesta tornada, ni si casa nostra es trobarà encara dempeus’, em deia una de les mares, que també em recordava que cada nit somiava Kobanê, amb un somriure a la cara que no podia pas amagar, mentre el seu fill continuava foradant el terra amb un ganivet.
També he de dir que, durant la nostra breu estada en aquesta escola abandonada, que és a escassos metres de la frontera, van caure dues bombes, provinents de l’aviació, molt a prop d’on ens trobàvem, i sembla que els únics que van donar-hi importància vam ser el meu pare i jo.
Quan vam recórrer tots aquests petits pobles arran de la frontera, pobles d’uns 500 habitants, em vaig adonar de la increïble solidaritat que hi ha entre els seus habitants, i de la poca distància que els separa, culturalment i ètnicament parlant, dels kurds de Kobanê. Parlem de pobles com Swedî, Mehasar, Buidî, Mizaîntar, Konag i alguns altres, que des del setembre acullen milers de refugiats de Kobanê. Passàrem una nit a casa del batlle de Swedî, el ‘Mojtar’, un kurd de Turquia que esmerça molts diners a mantenir els refugiats fins que puguin tornar a casa seva. Una dada per a fer-nos una idea aproximada de la situació: Swedî té 370 habitants, i ha acollit 53 famílies de Kobanê, tenint en compte que cada família té diversos membres.
També construïen un nou camp de refugiats al poble d’Alîgor, per acollir en millors condicions uns 32.000 refugiats. En un d’aquests petits pobles, de forma sorprenent, vam descobrir que la sogra d’un guerriller mort que havíem de visitar era en realitat la Shara, una tia del meu pare, que es troba amb la seva família –unes 25 persones– dins una casa d’acollida d’una sola habitació. Van ser moments trists i emotius. La barreja entre sentiments positius i negatius sempre és estranya, perquè alhora veus la mala sort que han hagut de suportar i les condicions en què viuen, però també desprenen una gran alegria per haver-nos vist després de tantíssims anys.
Vam visitar més famílies de guerrillers morts a la zona i un cas en particular ens va impactar. Una família de deu germans que tenen el seu pare, guerriller de les YPG, segrestat des de fa vuit mesos per les milícies d’Estat Islàmic, i encara no n’han tingut notícies. Eren a les fosques, vivint en una barraca en un barri sense asfaltar. Estaven atemorits a l’hora de donar cap informació perquè creien que si es feia públic el segrest del seu pare, els gihadistes l’executarien.
El patiment dels refugiats
Després d’haver visitat una vintena de famílies a la frontera turco-siriana, vam decidir d’emprendre un llarg viatge amb cotxe cap a Adana, a uns 340 km. La ciutat turca on va néixer el director de cinema més cèlebre que ha donat el poble kurd, Yilmaz Guney (director de ‘Yol’, 1982). Aquesta ciutat, famosa pels seus inabastables camps de cotó, va acollir centenars de milers de kurds desplaçats de les províncies kurdes del sud-est de Turquia des de la fundació de l’estat turc, de resultes de les campanyes d’assimilació lingüística i la brutal repressió contra les insurreccions kurdes de la primera meitat del segle XX. Però avui, Adana ha estat refugi també per uns 15.000 refugiats de Kobanê que hi han anat per trobar feina mitjançant els cercles familiars que ja hi eren instal·lats.
El nostre viatge es va centrar en el barri pobre de Gulbagcha, que acull la majoria d’aquests 15.000 refugiats. Les famílies que ens vam trobar semblaven viure en unes condicions encara més precàries que no pas les que havíem vist anteriorment. Vam ajudar una quinzena de famílies i, en alguns casos, el lament i desastre eren dobles, perquè hi havia famílies que havien perdut dos fills. També n’hi havia famílies que havien sofert les greus conseqüències de les mines turques quan van intentar fugir cap a Turquia, prop de la porta del Golê. Va ser el cas d’una família de Kobanê (poble de Dongaz) que havia viscut el desastre per triplicat. El pare, d’ulls blaus i prominent bigoti canós, no deixava de fumar mentre ens explicava com els seus tres fills havien estat víctimes de la guerra. El seu fill gran fa quinze anys que és a la presó d’Istanbul per relació amb el PKK (era guerriller). Em mostra l’última carta que va rebre des de la presó, escrita en kurd, perquè la hi llegeixi, atès que no en sap, de llegir en lletres llatines. Després, entren els seus altres dos fills a l’habitació, plena de fum. El primer, en Bilal, de 26 anys, va ser segrestat per Estat Islàmic durant un mes, l’estiu passat. M’explica com l’obligaven a resar cinc cops el dia i a aprendre’s l’Alcorà, un llibre que li era desconegut. I com el van acabar alliberant a ell i uns pocs companys de cel·la, mentre que un amic seu va romandre capturat. Al germà petit, en Iassar, de 12 anys, li va esclatar una mina turca quan mirava de travessar la frontera cap a Turquia el mes de setembre. Va romandre 48 dies a l’hospital d’Urfa, però no li van poder salvar la mà. Tant en aquest cas com en el d’un altre nen, en Shiar, de 9 anys, que vaig veure més tard en un camp de refugiats i que havia perdut també la mà quan va caure sobre una mina turca, vaig percebre les profundes seqüeles psicològiques que tenien. Ambdós tenien dificultat a l’hora de parlar, no pronunciaven bé les paraules i eren extremadament tímids. També els vaig percebre, en certa manera, distants.
Entre la resta de famílies que vam visitar a Adana, vaig conèixer una jove guerrillera, la Rawand, que havia lluitat a Kobanê i va acceptar de parlar a càmera. L’havien enviada a Turquia quan va morir en combat el seu germà Janfida ja que, segons les regles de les YPG, quan un familiar proper cau en combat la resta de familiars guerrillers ha de deixar les armes per tenir cura de la família. Com vam veure en molts casos, molts kurds no respectaven aquestes ordres i continuaven al camp de batalla. La Rawand ens mostrava vídeos del seu germà cantant ‘beatbox’ en kurd, d’una manera extremadament ràpida i talentosa. Estaven orgullosos d’ell, perquè havia caigut just quan intentava recuperar el cos del seu millor amic, en Delovan. Un franctirador d’Estat Islàmic els va matar tots dos.
El drama dels familiars morts
Vaig percebre en molts casos que el fet que totes aquestes famílies no fossin creients les deixava en certa manera més desemparades. Moltes mares van arrencar a plorar enmig d’una conversa, mares que encara cerquen respostes i no assimilen del tot la mort d’un fill o d’una filla. No hi ha cap paradís que aculli els seus fills (segons el seu ateisme) i això les crema per dins. Moltes d’aquestes mares feien un esforç mental i s’agafaven a la idea de ‘el meu fill ha mort com un heroi per la nostra terra, Kobanê’, per tal de suavitzar, d’alguna manera, les afliccions de l’ànima.
Vam conèixer una altra ànima feta trossos. La de l’Azad Alo Salmê, del poble de Zoraveke. La seva dona va morir en combat a Kobanê. Juntament amb l’Azad, van venir els pares d’un jove de la mateixa família, en Shervan, de 24 anys, que també va morir lluitant contra Estat Islàmic. La llista de morts en combat és molt llarga, i molts no van ser anunciats públicament per les YPG (per no minvar la moral dels guerrillers). Per això al principi d’aquest article em referia a la poca fiabilitat de les xifres oficials de morts, que poden ser bastants més de vuit-centes. En el cas dels gihadistes, tant l’Osman com un cosí meu que també hi va lluitar, en Walat, em van explicar que en molts moments d’aquesta guerra els kurds empraven excavadores gegants per amuntegar els cadàvers de gihadistes i tirar-los a grans fosses comunes que havien excavat, perquè no donaven l’abast. El meu cosí també em va explicar que algunes unitats com la seva, per tal de no desplaçar els cossos dels gihadistes, els van apilar i els van cremar, una pràctica prohibida per la comandància de les YPG. D’aquí es desprèn que les baixes en el bàndol gihadista puguin ser molt més nombroses del que diuen les xifres oficials, i el fet que Estat Islàmic hagi cedit davant l’extermini en massa sofert en les seves files.
Abans de marxar d’Adana, vam parar de manera improvisada a casa d’una dona familiar llunyana del meu pare. Aquesta senyora, la Tayyar, era a Kobanê amb els seus tres fills quan el seu marit va ser assassinat per Estat Islàmic. Només va poder recuperar el cos sense cap del seu marit, amb els seus 3 fills presenciant l’escena. No teníem paraules per a aquesta dona. Com tampoc per cap dels altres familiars que havien perdut un o més éssers estimats.
La fase final del nostre viatge era dedicada a les famílies que ens quedaven per visitar a Suruç. Com el cas d’en Bavê Kawa, que havia perdut un fill de 18 anys (aquesta setmana l’hem vist a Kobanê amb les seves dues filles, amb una expressió d’infinita alegria). En un altre cas, el meu pare es va trobar amb un amic de la infància, en Sabri, ara convertit en un famós cantant local, que acollia a la seva precària casa amb finestres trencades i tapades amb cartons diversos familiars que havien perdut algun ésser estimat. Ens va tocar una estona el tembur (la guitarra kurda de cordes metàl·liques), i la seva filla de 16 anys ens va cantar una cançó que havia compost sobre Kobanê.
Després de visitar les famílies que ens quedaven pendents, vam visitar Mala Gel, l’ateneu popular dels kurds de Kobanê a Suruç. Una mena de ‘centre d’operacions’ absolutament admirable, que té obertes diverses línies de treball: des de l’organització d’ajudes als refugiats a la cura de ferits que no paren d’arribar de Kobanê, a la segona planta, reconvertida en hospital. Allà vam lliurar una gran caixa plena d’antibiòtics donats gentilment per una farmacèutica del carrer d’Enric Granados de Barcelona. Precisament allò que més els mancava en aquest centre de cura eren els antibiòtics.
Finalment, vam descobrir una de les línies de treball més excepcionals dels kurds de Kobanê: l’Escola Kurda a l’Exili. Un projecte que duen a terme des de fa ben poc, que consisteix a transformar algunes tendes de campanya dels diversos camps de refugiats de Suruç en escoles kurdes (‘Dibistana kurdî’), on un grup de professores que havien donat classes en kurd a Kobanê des de l’any 2012 treballava a jornada completa, de manera totalment voluntària, perquè els nens i nenes de 3 a 11 anys gaudissin de les classes en la llengua de la mare i no s’interrompés la seva escolarització per culpa de la guerra. Va ser un dels moments més emotius de la meva vida, sense cap mena de dubte. Quan vaig entrar en aquella aula coberta de plàstic, no podia creure allò que veia. Segles i segles en què la llengua kurda ha estat prohibida tant a Turquia com a Síria, i ara un grup de nens tenen la possibilitat d’estudiar en la seva llengua materna, i amb l’alfabet llatí. I més encara tenint en compte que els kurds de Turquia no tenen accés a l’educació pública en kurd, perquè l’última escola kurda que van obrir a Diyarbakir va ser clausurada per les autoritats turques abans de la seva inauguració, fet que va originar tot de manifestacions per part del sindicat de professors a Diyarbakir, protestes en què vaig participar en el meu primer viatge.
Ací podeu veure un extracte de video de la primera presa de contacte amb aquests nens i les seves necessitats bàsiques. Actualment, només hi ha una ONG danesa que col·labora en aquest projecte d’escola, però esperem que des del País Basc es prenguin accions ben aviat, després d’haver trobat una ONG educativa interessada a portar aquest projecte al parlament basc.
Per acabar, les perspectives de futur són positives, tot i que el fet més preocupant ara per als kurds de Kobanê és acabar d’alliberar la resta de pobles de la província, garantir la seguretat d’aquelles famílies que volen tornar i reconstruir una ciutat gairebé en ruïnes. Moltes de les famílies que hem visitat no podran tornar a curt termini, perquè no hi ha rastre de casa seva, però els joves sí que han començat a tornar a Kobanê per projectar la reconstrucció de la seva ciutat, i ja fan una crida al món per a rebre ajuda amb aquesta empresa, com bé diu el periodista del video annex. Segons les seves paraules cap al final del video, ‘El que veiem no es pot descriure en paraules. És una pena. Necessitem ajuda per a reconstruir Kobanê.’
