Sentir-se estat

Quan un estat esdevé estat la seva principal prioritat és no deixar de ser-ho. I aquesta prioritat va per davant de qualsevol altra i en tots els fronts. El pacte, dit contra natura, entre Syriza i la dreta dura grega no és més que un pacte per (a banda de silenciar uns dies els més pablistes que el Pablo) recuperar una sobirania que els grecs sentien amenaçada en benefici de la Troika i d’Alemanya. Perquè Alemanya, com a estat que és, també vol defensar els seus interessos i recuperar els diners prestats. A França, el president té immunitat completa fins que marxa de l’Elisi. Chirac va finançar il·legalment el seu partit mentre era alcalde de París. Quan va ser escollit president, l’expedient es va congelar. Al cap d’uns anys, quan va plegar, el cas es va reprendre i va ser jutjat i condemnat. La justícia va funcionar, sí, però encara va funcionar millor la maquinària encarregada de fer prevaldre l’estat per davant de tot. I no cal recordar que a Espanya el seu cap d’estat és “inviolable i irresponsable”. Això passa als estats que ho són però sobretot que volen ser-ho. Pot avergonyir els abanderats del discurs políticament correcte però la realitat mostra que la corrupció es persegueix fins que toca els pilars de l’estat. Clinton va ser processat políticament pel Congrés pel cas Lewinsky, però no per haver rebut fel·lacions a la Casa Blanca sinó per haver mentit. I els EUA consideren prioritari fer caure un president mentider abans que mantenir-ne un de poc digne pel càrrec. La pregunta és: a Catalunya és prioritària la construcció de l’estat per davant de qualsevol altra cosa? Les suposades conseqüències polítiques d’un cas, com el Pujol, que fa 35 anys que s’arrossega, poden esperar 18 mesos? Ha quedat demostrat que els progres grecs són grecs abans que progres, i que un cop grecs poden ser progres i fer net amb allò que calgui. Però l’experiència també ens diu que la justícia espanyola és espanyola abans que justa. Només cal ser-ne conscients.