01.02.2015 - 06:00
Diu l’editor d’Empúries, Josep Lluch, que en l’obra de Ramon Erra (Vic, 1966) hi ha una atracció per la vida atzarosa, pel plaer d’anar d’un lloc a l’altre i d’una cosa a l’altra. Certament, la seva trajectòria literària és de temàtica diversa, però sempre des d’un interès genuí i gens idealitzat de les coses de la vida. Amb la novel·la ‘Far West gitano‘, Erra entra en el món dels gitanos i el seu nomadisme que neix, diu, «de la memòria d’un poble molt vell, amb deliris de grandesa; les ganes d’agafar una ruta llarga i temptar el destí.» Aquesta novel·la va guanyar el premi Marian Vayreda i l’ha publicada Empúries. Arribarà a les llibreries el 4 de febrer. Llegiu-ne un fragment (pdf). Ramon Erra té té el bloc de VilaWeb ‘El camp de l’Erra‘.
Què en diu l’editor de la novel·la, Josep Lluch? Així la veu:
Ramon Erra, el plaer de narrar la vida
L’últim llibre de Ramon Erra va ser el recull de contes sobre petits i grans viatges titulat ‘La vida per rail’ (2011), i el primer text premiat va ser un retrat literari de l’escriptor txec Bohumil Hrabal (2001), un esperit lliure com pocs. De punta a punta, en l’obra de Ramon Erra hi ha una atracció per la vida atzarosa, pel plaer d’anar d’un lloc a l’altre i d’una cosa a l’altra. El plaer de viatjar per viatjar i de parlar per parlar. Un no deixaria de llegir Ramon Erra, com no deixaria d’escoltar aquell conversador de taverna que sap donar sabor a cada frase i a cada història. En això també s’assembla a Hrabal.
‘Far West gitano’ no és només una novel·la sobre gitanos, jo diria que és una novel·la gitana. Com la majoria d’històries de Ramon Erra, està poblada de personatges poc fets a les costures de la vida urbana actual. ‘Anar cap a l’oest i que vinguin dies, com els gitanos!’ és la primera frase, just abans de dues cites de dos grans creadors d’aquesta ètnia: Puixkin i Peret. La novel·la arrenca amb el cop de cap del Ramonet –gitano dels manouche, com Django Reinhardt–, que decideix comprar un camió, convocar la família i agafar la carretera, ‘cap a l’oest’. Hi ha la crida de la sang, aquella idea que si els gitanos es queden quiets s’esllangueixen, però com diu el fill del Ramonet: ‘El meu pare fa veure que sortim a fer el gitano pel món, però la veritat és que anem a Saragossa a veure una dona que’. La frase s’acaba així: ‘una dona que’. No trobareu en aquesta obra una idealització romàntica i esnob del nomadisme. La mirada de Ramon Erra és una altra. Després que el Ramonet sigui insultat a l’entrada d’un prostíbul, el narrador diu: ‘La llibertat era un tot que volia dir no deixar-se intimidar, a part del camió, els conills, la pesca, la mossegada de la truita, la nit al ras’. No són gitanos per fer bonic.
