29.01.2015 - 06:00
És la cara visible, juntament amb Teresa Forcades, de Procés Constituent, el moviment polític nascut fa un parell d’anys amb l’objectiu d’aplegar les forces d’esquerres rupturistes en una candidatura electoral al Parlament de Catalunya. Se n’han format tot de nuclis locals, i l’assemblea de Procés Constituent de Barcelona ha acordat d’integrar-se en la candidatura de Guanyem, juntament amb ICV-EUiA i Podem; la CUP, en canvi, se n’ha desvinculat. Arcadi Oliveres diu que veu amb tristesa aquesta mancança i insisteix que no ha pas desistit de la proposta amb què va néixer Procés Constituent. Per això, per honestedat i coherència i veient que sembla molt poc probable una candidatura al parlament que aplegui totes aquestes forces, diu: ‘Començo a pensar si paga la pena que anem a les eleccions.’ En aquesta entrevista també parla sobre la polèmica pels crèdits bancaris d’ICV si finalment aquest partit paga la campanya de Guanyem, i de les eleccions gregues: ‘Em fa angúnia que Syriza hagi pactat amb els Grecs Independents.’
—Esteu satisfet amb l’acord de Guanyem a Barcelona?
—Em sembla bé aquesta confluència, però amb la tristesa que les CUP no hi hagin participat. Hauria calgut un esforç més important per part de tots perquè s’hi incorporessin. D’aquesta manera, Barcelona –que no deixa de ser una ciutat simbòlica– hauria estat la millor expressió d’allò que nosaltres desitgem, que és la unió de tots els partits de l’esquerra rupturista. Encara que s’hagin unit diversos partits d’esquerres –cosa que celebro–, hi trobem a faltar això, que és una mancança important. No en puc dir gaires coses més perquè sóc santcugatenc i no he anat mai a cap assemblea de Barcelona. No he intervingut ni en debats ni negociacions. Penso que s’han de respectar les assemblees de cada municipi.
—Fa uns dies que es va publicar un document sobre l’acord de Guanyem Barcelona, que deia que els diners de la campanya, els avançaria ICV-EUiA del seu fons de campanyes electorals. Això ha suscitat rebombori, perquè ICV es finança en part amb crèdits bancaris. No us sembla contradictori?
—No he llegit el document. Sí que he llegit que ICV posarà diners per portar endavant la candidatura, suposo que perquè estratègicament li interessa de potenciar-ho, i més tenint en compte la situació política en què ara es troba. Per fer una campanya electoral s’han de demanar crèdits? En la manera com fins ara s’ha fet la política, sí, tots els partits demanen crèdits, i el dia que tenen escons i el govern els paga, amortitzen el crèdit. Això seria part del funcionament normal. Una altra cosa és la manera com a nosaltres –a Procés– ens agradaria entendre la política, que és fer-la tota de nou. Per exemple: hem de decidir si anem a les eleccions o no, però t’asseguro que no tenim cap estalvi per a finançar una campanya d’aquest estil. Hi aniríem amb una sabata, una espardenya i les xarxes socials. També és cert que quan pactes amb uns altres grups parlamentaris per impulsar un projecte, hi ha coses que no t’agraden i amb què acabes cedint, en pro de la unitat que dic que voldríem. Estic d’acord que no és ideal i que a nosaltres no ens agrada demanar crèdits per fer una campanya.
—Es pot fer política i una campanya electoral sense tenir crèdits amb els bancs?
—Ho hauríem d’intentar. És evident que la banca ha acabat marcant moltes directrius polítiques, aquí i a tot arreu. D’això, no n’hi ha cap dubte.
—Ahir el diari El País publicava unes declaracions del dirigent de Podem a Madrid dient que el Banc Santander no es podia considerar casta perquè la família Botín volia ‘contribuir al benestar social’…
—Això és una bestiesa. Després del balanç d’aquest any, d’un banquer que s’ha mort amb una quinzena de processos judicials, tots per actes criminals, i sense que cap gran diari hagi tingut la prudència d’esmentar-ho, ni això ni els processos judicials de la seva filla a l’Argentina, ni els desnonaments, i diguin que no és casta. És una vergonya. Aquest senyor deu ser molt dirigent de Podem, però no pot dir això de cap manera. I si ho ha dit, s’ha equivocat.
—Al setembre tindrem eleccions al Parlament de Catalunya. Quina candidatura voldreu fer?
—Nosaltres encara no hem desistit de la nostra proposta inicial, que era, senzillament, la unitat de l’esquerra. Enteníem que aquí hi havien de ser les CUP, lCV, EUiA; després va sorgir el fenomen de Podem. Amb tots aquests és amb qui pretendríem que es formés la candidatura d’unitat. En la trobada que vam fer dissabte passat hi havia representants de totes aquestes forces polítiques, i el nostre discurs sempre va anar en la mateixa direcció: volem aquesta unitat. Encara tenim confiança que amb els mesos que queden sigui possible. Si no, ens caldrà fer una assemblea extraordinària i decidir què fem a les eleccions, però penso que val més esgotar els últims recursos per aconseguir aquesta unitat.
—Però Podem ha dit que a les eleccions al parlament hi vol anar tot sol…
—Avui llegia les declaracions de Gemma Ubasart, donant a entendre que volen anar pel seu compte.
—…i la CUP no vol fer cap acord electoral amb ICV.
—Si les CUP mantenen posicions similars a les mantingudes fins ara…
—Tenint en compte que hi ha posicions força inamovibles, la vostra proposta sembla poc factible.
—Sí, teniu raó. Començo a pensar si paga la pena que nosaltres anem a les eleccions. Si no s’hi pot confluir, s’haurà d’anar amb compte a veure què es fa. Això que dic és una opinió completament personal. Penso si no seria la sortida més coherent: si nosaltres vam néixer demanant la unitat i aquesta unitat no és possible…
—Arribats a aquest punt no triaríeu entre els uns o els altres?
—Jo no triaria. Personalment, em mantinc en això: o unitat o no participar-hi. Crec que és la cosa mínimament coherent. Ara, la meva opinió és un vot més de tota la gent que votarà en una assemblea extraordinària. Si es decideix d’anar amb uns o uns altres, caldrà respectar la democràcia, i hi anirem de gust i defensarem allò que Procés Constituent hagi decidit. Si nosaltres haguéssim nascut amb voluntat de tenir un poder polític, com és el cas de Podem, entendria que féssim tant com fos possible per anar guanyant escons i gent. Però des del punt de vista polític, preteníem la unitat. Si aquesta unitat no s’aconsegueix, és més honrat no anar a les eleccions. Jo no buscaria cap parella de ball.
—Anem a Grècia, on ha guanyat la coalició de l’esquerra radical, Syriza. Què n’espereu del nou govern?
—De moment, n’espero poquet. Cal veure quines possibilitats té. D’il·lusió i esperança, n’ha creat. I com que no es pot ser del tot pessimista a la vida, hem de reconèixer que s’ha fet un pas important. L’emprenyada de la gent era de tal dimensió que ha dit prou i que calia provar una nova opció política. És evident que Syriza, per a aconseguir-ho, ha fet rebaixes de plantejament, sobretot quant al deute, ha fet pactes, diu que està disposada a negociar a les institucions europees, i fa servir un llenguatge moderat. Ara, fins a quin punt això els fa renunciar a punts elementals o no? No ho sé.
—Us ha sorprès el pacte amb els Grecs Independents?
—Evidentment. Jo m’he mogut tota la vida en els moviments socials i, per tant, sóc un estrateg nul. Suposo que això són estratègies per a aconseguir la majoria absoluta que necessiten o volen, i que de vegades es fan pactes amb el diable per aquest motiu. Jo penso que amb un partit que té trets xenòfobs, encara que sigui antieuropeista i vulgui sortir de l’euro, no és bo de pactar-hi. Ells sabran per què ho han fet. A mi, com que no faig vida política, em fa angúnia i no m’agrada gaire.
