28.01.2015 - 06:00
Al Kurdistan Occidental o Rojava (‘oest’, en kurd), des del 2012 el règim del president sirià Baixar al-Assad va desaparèixer del mapa. Lluny del conflicte armat obert a Síria, en aquesta franja septentrional de majoria kurda es van constituir tres cantons autònoms (Afrin, Cizre i Kobanê) on s’ha pogut implantar a gran escala el confederalisme democràtic, un concepte d’autogovern a tots els nivells (polític, social, econòmic, ambiental…) que defensa el moviment kurd des de la renúncia a la creació d’un estat independent, a partir del 1999. En aquesta proposta –pionera al Pròxim Orient– de societat multicultural sense estat, gestionada per assemblees locals i cantonals, les dones hi han tingut un paper central. Com també a l’hora de defensar amb les armes el cantó de Kobanê de l’ofensiva del grup gihadista Estat Islàmic (ISIS), del setembre fins ara.
D’ençà que Estat Islàmic va declarar objectiu prioritari la conquesta del cantó, el setembre passat, les milícies kurdes s’han mobilitzat per mirar de frenar-ne l’avanç, un objectiu aconseguit aquesta setmana amb la confirmació de la caiguda dels últims reductes dels gihadistes al voltant de la capital, Kobanê. La resistència ha estat encapçalada per dues milícies principals, amb l’ajuda esporàdica d’alguns peixmergues arribats del Kurdistan Meridional i dels bombardaments selectius d’una aliança internacional: les Forces de Defensa Popular (YPG) i les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ), estretament relacionades amb el Partit de Treballadors del Kurdistan (PKK).
La presència de les YPJ no ha estat gens testimonial, ans al contrari: alguns càlculs parlen d’un 50% o un 60% de dones a la resistència de Kobanê, que com totes les organitzacions polítiques kurdes vinculades al confederalisme democràtic funcionen amb el sistema de copresidència: una dona i un home en cada nivell de representació. És així com les dones han tingut un paper fonamental en la revolució de Rojava des del començament, un procés de transformació basat en la premissa que la democràcia va íntimament lligada al seu alliberament. Han estat importants tant en la construcció de les noves institucions polítiques dels cantons autònoms (consells del poble, escoles, associacions, etc.) com en la defensa de l’autonomia d’aquest territori, com emfasitzava en una entrevista a la Directa fa tres mesos la comandant en cap de les milícies de Kobanê. Les fotografies de milicianes armades, de fet, han estat àmpliament difoses pels mitjans de comunicació de tot el món, que per contra no s’han interessat per la seva ideologia ni els objectius polítics, denunciava l’activista kurda Dilar Dirik, ni tampoc pels nombrosos antecedents de lluitadores en la història del Kurdistan.
Dirik, membre del Moviment de Dones Kurd, va explicar en un auditori de Brussel·les just quan començava l’ofensiva gihadista a Kobanê per què era realment important la resistència al Kurdistan Occidental contra l’ISIS: ‘A Rojava, els últims dos anys s’ha pogut implantar el confederalisme democràtic que fa temps que proposem els kurds, centrat en un moviment de base radical, en la col·lectivització, en l’ecologia…, i en la igualtat entre homes i dones.’ I és que les dones kurdes, detallava, són víctimes no sols de la discriminació ètnica i socioeconòmica, sinó també de la patriarcal dels estats nació on viuen i de la seva pròpia comunitat, a més del feminicidi que vol acomplir Estat Islàmic. En aquest sentit, als tres cantons creats pel consell regional kurd a Rojava es va establir un mínim d’un 40% de dones en tots els àmbits de decisió i rangs de direcció de les organitzacions, a més de mesures contra la violència masclista.
‘Als cantons on hi ha minories àrabs o assíries, s’aplica la mateixa quota de dones dins aquestes comunitats.’ Dirik considerava extremament interessant aquesta última experiència atès que la proposta de confederalisme democràtic pretén superar el nacionalisme i els kurds: és un model que pot servir a les altres societats de la zona, des de Turquia a l’Irac, passant per Síria i l’Iran. I deixava clar que Rojava no es volia separar de Síria, sinó cercar una manera perquè totes les nacions i minories poguessin viure juntes. En aquesta petita part del Kurdistan, amenaçada per la intolerància religiosa i els eterns interessos internacionals, els kurds i els altres grups tenen els mateixos drets: ‘Volem descentralitzar, no unificar, perquè cada regió sap millor què necessita, no el centre.’
Informació relacionada:
Kurdistan: la lluita solitària per la convivència comunitària (3-10-2014)
L’obsessió dels mitjans occidentals amb la lluita de les combatents kurdes contra Estat Islàmic (22-11-2014)
Andreu Barnils: Morir en mans d’una dona (12-10-2014)
